Quan tenim clar que estaria bé posar alguna mena de filtre sobre tota innovació tecnològica per comprovar si realment és una innovació o tan sols és fum, i tenim en compte que cal ser conscients de com l’emprem, és l’hora de pensar en la qualitat de vida.

Els amish, com bons cristians (?), guarden el sàbat. Però també com bons cristians, ho fan de forma lleugerament equivocada a la tradició original hebrea. El concepte de «shabbat» com un dia de descans setmanal prové de la Torà hebrea, on Déu ordena als hebreus que, en rememoració de la creació del món, descansin de certes activitats durant un dia a la setmana.

Aquest descans setmanal és, des de totes les perspectives possibles en el context de la situació a l’edat de bronze, una revolució importantíssima, però aquest no és l’article adient per parlar-ne. Ni tampoc de totes les activitats prohibides. Tanmateix, i per cohesionar l’article, sí que cal dir que les activitats prohibides estan relacionades amb la construcció del Tabernacle, el santuari portàtil dels hebreus al desert i/o algunes activitats creatives.

Però avui jo vull explicar un fenomen relacionat amb això que ja té uns quants anys de volada: el shabbat digital.

Un dels primers cops en què es va poder llegir –havia escrit «sentit a parlar», incorrecte– sobre això d’agafar un dia de descans de la tecnologia moderna va ser al Seattle Times, allà 2001.

Un grup d’estudiants de la Seattle Pacific University van decidir que, per un dia, només farien servir «la tecnologia» per a fer la feina d’estudi i res més. L’experiència els va anar bé.

Amb els anys, es va crear el «Sabbath Manifesto», una mena d’adaptació del shabbat bíblic, amb una pàtina del moviment slow. Aquest manifest va sorgir de Reboot, una mena d’ens que intenta adaptar els valors de la tradició jueva als temps moderns i per a tots els públics.

Amb una visió més lligada a la tradició original, Sabbath Manifesto cridava a una adaptació personal a aquest dia de descans. Des de no enviar SMS –parlem de 2010–, a no emprar ascensors, o a menjar més sa.

Per això proposaven 10 principis molt lligats a la visió jueva, on s’inclou encendre espelmes, beure vi i menjar pa, elements principals del ritual de recepció del dia de descans.

Tanmateix, com he dit abans, cadascú es dissenya el dia com desitgi, però sempre efectuant un mínim de desconnexió.

Però aquesta proposta d’agafar un dia a la setmana i deixar ordinadors i telèfons al calaix tampoc va agradar a tothom. Alguns deien que això de parar era erroni. Que el que calia era més hores al dia per aprofitar-les, i que el problema a solucionar era la irrupció de tasques laborals en la vida privada.

Van passar més anys, i el concepte va canviar de nom, per acabar anomenant-se «desintoxicació digital». Més manifestos, i més persones advocant per una mena de visió new-age, amb retirs espirituals a monestirs budistes, marca registrada i, tot incloure no work talk i no boss a les normes, s’ofereixen programes per empreses.

Com veieu, al segle 21 es comercialitza fins i tot l’anticomercialitat. Però on quedem, nosaltres? Què podem fer? Abans de començar, cal fer alguna cosa? I si és que sí, què?

No crec que el nostre ritme de vida sigui tan accelerat com el de la «corporate America», però sí que patim algunes dèries, com la d’estar pendents del correu electrònic massa temps. Per no dir l’ús que fem de les xarxes socials.

I ens amaguem en aquestes coses per tal de procrastinar. Molt i fort. I tot això mentre alguns garlem que ens manquen hores al dia per fer allò que realment ens agrada.

Les bondats de tenir un dia per descansar d’activitats de construcció, de creativitat o de treball, si ho fem bé, són immenses. Tot un dia per aprendre a no fer res, o dormir, llegir, pensar o desconnectar el cervell. Hom recupera el ritme amb una altra visió de tot.

Però tampoc cal tornar-se fanàtic. Només un ús conscient d’aquelles eines que emprem gairebé sense pensar durant la setmana, com per exemple les aplicacions de missatgeria. Proveu de desconnectar d’Internet només durant un dia. En tornar a engegar la Wifi pots trobar-te, tranquil·lament, 200 missatges.

Si els llegim en pic arriben, potser no ens n’adonarem. Però quan, de cop, veus com va pujant la xifra, fa una mica de basarda i tot. El fet que, per mandra de mirar-los tots –perquè la majoria seran vídeos, àudios o gifs de riure–, els marquem tots com llegits de forma automàtica ens diu que, en realitat, podem viure sense estar-ne pendents.

Twitter i Facebook són els altres dos guanyadors de forats negres de temps. Un dia sense estar pendents de favs, de RT, de veure què diu tal o qual o, si sou dels que aneu pel món amb una llibreta on us apunteu les idees per piular-les, sense l’estrès d’haver de piular.

I emprar aquest dia per pensar en si això que feu us omple. I si ho fa, que possiblement sí, quan torneu a Internet ho fareu amb moltes més ganes, amb noves idees i molta més ingeniositat, perquè el cervell també ha de descansar. I si no, doncs potser tindreu temps per descobrir que podeu fer altres coses.

O potser ja ho feu, així que podeu passar-vos aquest dia malparlant de mi i de les meves idees de bomber grillat. Però si ho feu, aviseu-me!! Que vull participar.

La meva idea de shabbat digital, o de shabbat en si, no és un rotllo newager de menjar bio i sa i reconnectar amb l’energia interior. És la de reconnectar amb els processos de pensament interns de cadascú i parar d’actuar de forma automàtica, per ressort.

És parar per un moment, i fer servir la capacitat racional, allò que ens separa dels animals i que ens fa únics. Aixecar la vista, veure on som i comprovar que no ens hem desviat, i seguir el camí.

Foto: “Rest“, per 3xpo