Anys ençà, quan hom marxava a la batalla, enarborava una o més banderes. La funció d’aquestes era, en primer lloc, saber on estaven “els teus” al camp de batalla. Cosa útil quan han passat 5 minuts i allò és un batibull de gent o no pots parar-te a preguntar al de davant si serveix a tal bàndol o l’altre.

La bandera, però, era un objecte molt preuat. Si durant la batalla s’aconseguia arrabassar la de l’enemic, aquest es veia desorientat, a més de la baixada de moral instantània de la tropa. També, en el moment de la rendició, s’entregava la bandera al guanyador.

Al mar també se’n feien servir, de banderes. En un ambient on l’única forma de comunicació era la visual, i on abans de poder comunicar res s’havia d’esperar una bona estona per aproximar-se, la bandera d’un vaixell determinava moltes coses. És un vaixell amic, neutral o hostil? Militar o mercant? O potser serà un vaixell… pirata!?

Però els capitans, que ximples no eren, portaven tota una sèrie de banderes diferents. I només les hissaven en estar més o menys segurs de qui tenien al davant. Els pirates, però, anaven un pas més lluny, i només mostraven el seu color veritable un cop estaven a una distància que els permetia atacar el vaixell amb èxit.

Una de les coses que es feien, en albirar la bandera negra, era la de maleir-ho tot. La bandera negra volia dir, així resumint, «si us rendiu, viureu [i possiblement us venem com esclaus]». Òbviament, el següent missatge implícit era «si lluiteu, no esperem quarter i, per tant, tampoc en donarem».

Alguns capitans tossuts s’enfilaven al mast i hi clavaven la seva pròpia bandera. Amb això donaven un missatge clar, tant a la tripulació, com als observadors del vaixell que s’apropava:

No ens rendirem. Tingueu present que en aquest vaixell tampoc esperem quarter, i que per tant es defensarà fins a les darreres conseqüències, i que ja podeu anar venint.