Un cop explicat el tema de l’ús de la tecnologia per part dels amish –amb uns exemples un xic tibants, ho reconec, però m’interessava mostrar un cert ‘extrem’–, vull explicar un dels punts fonamentals de tota aquesta garlada.

Avui dia fem un ús molt intensiu de certes tecnologies que, si ho mirem de forma en fred, ens aporten poc o res a la nostra qualitat de vida. Aplicacions de telèfon per fer la llista de la compra i “compartir-la”. Eines que ens diuen quants quilòmetres hem corregut i en quin temps. Programari de xarxes socials que en un inici eren serveis de missatgeria per comunicar-se entre persones i que ara s’estan transformant en un pou de misèria. I així.

No importa que fins fa pocs anys féssim la llista de la compra en paper i que aquest paper es pogués reutilitzar setmana rere setmana. Tampoc importa que, fins fa res, cronometréssim amb un rellotge el temps en córrer una distància que mesuràvem a ull, però que resultava prou encertada. I és ben igual que en comptes de diàleg o debat, els inicis del segle XXI es caracteritzin per diatribes i soliloquis destinats al públic afí i l’autoconsum.

No importa que allò que es podria seguir fent amb tecnologia bàsica –un paper i un boli–, i que no requereix cap altra tecnologia que saber l’idioma, ara es faci en un aparell electrònic, que requereix un sistema operatiu i una aplicació que podrem instal·lar o no depenent del sistema i de la seva versió.

És un exemple vell, i no és meu, però penseu en el món dels processadors de text. Els més grans, o vells –o fins i tot antics– recordaran el Word Perfect. On està, avui? Un altre exemple no tan descarat: versions antigues d’un processador de text. Fins quan es manté la compatibilitat amb versions més modernes?

De què ens serveix la pila de disquets de 5 ¹/⁴? I els de 3 ¹/²? Tota la informació “essencial” que hi teníem guardada s’ha perdut per sempre, com llàgrimes en la pluja. O això, o disposem d’un ordinador prou antic –d’uns 10 o 15 anys– per a poder-hi connectar una disquetera. Al contrari, un full escrit a màquina el 1900 el podem llegir sense problemes, 117 anys després.

Tornen a ser exemples un pèl extrems, però em serveixen per a la pregunta “per què els humans tendim a “sofisticar” el nivell tecnològic?” Més exemples, ara personals.

Fa uns cinc anys vaig fer un experiment durant les vacances. Armat amb una llibreta, un mapa de carreteres i un boli, hi vaig apuntar totes les dades necessàries. Reserves d’avió, del cotxe de lloguer, reserves per dormir, punts d’interès…

El telèfon només l’empràvem en cas d’emergència. No només vam “sobreviure” sinó que van ser unes de les millors vacances. En tenir màquina de fotos, ens vam poder oblidar del telèfon i gaudir d’allò que estàvem mirant.

Aquest estiu, al contrari, he confiat plenament en el meu “aparell que fa infinitud de coses a més de trucades” –definició de “smartphone” per Pere Quintana. El vol de sortida, cap problema. Ara, tota la resta? Comprar una targeta SIM local + pla de dades; haver d’emprar una aplicació de mapes per poder moure’m per la ciutat… I la situació estrella: no tenir clar l’hora del vol de tornada, perquè l’email amb la reserva l’havia descarregat a l’ordinador, que estava a casa.

Sí, són exemples més aviat risibles i estranys, però és necessari poder controlar cada cop més aspectes de la nostra vida a través d’un aparell que ens cap a la butxaca? Que es pugui fer significa que s’hagi de fer?

Haver d’estar pendents de l’aparell tot el dia –bateria, actualització, vida útil…–, millora la nostra qualitat de vida, o l’empobreix? Veure passar les ocasions especials de la nostra vida a través d’una pantalla quan, si desviem la vista uns graus, la veuríem en directe?

I parlant de fotos… La meva és, potser, la darrera generació en, entre moltes altres coses, haver-se reunit en família per “veure fotos” un diumenge després de dinar. Els àlbums estan allà i només cal obrir-los.

Avui, amb la fotografia digital, no només ha augmentat la quantitat de fotos que fem –i a veure qui és el simpàtic/a que aguanta una sessió de 1000 fotos–, sinó que l’enorme part dels nostres records habiten en discs durs o, pitjor encara, en serveis aliens de “El Núvol”. Una fallada de disc, una pujada de tensió i el vídeo dels primers passos del petit de la casa s’ha perdut, també, com llàgrimes a la pluja.

La tecnologia està –o hauria d’estar– al fil de la navalla entre la necessitat de satisfer els nostres desigs i que això no ens danyi a nosaltres o al demès. És obvi que canviar la llista de la compra d’un paper a una aplicació electrònica no ens causa dany físic. Potser el dany es troba en altres llocs, en la forma de relacionar-nos, de comunicar-nos.

En el capítol següent, espero que el darrer, us proposaré una forma de recuperar terreny a aquest desfici.

Foto: James Baker