Va aixecar la vista del got que feia hores que fregava amb el drap. No és que no tingués pas altres gots per netejar, però el seu cap l’esbroncava quan el veia amb les mans lliures. Era igual si estava esperant que un parroquià decidís que cervesa volia o que un altre estigués reclamant que els cacauets estaven rancis. “Les mans ocioses criden al pecat” exclamava sovint. Així que en Duncan sempre tenia un drap i un got a mà. Tenia el costum de deixar-los a l’armari que feia servir a manera de vestidor, feia ja un parell d’anys que li donava lluentor al mateix got i amb el mateix drap. Al seu cap no li importava, únicament volia que se’l veiés sempre amb les mans ocupades. Així que va continuar amb la rutina automatitzada de neteja mentre observava entrar una colla de pinxos.

No li agradava jutjar a la gent pel seu aspecte, saben els déus que ell mateix amagava alguna raresa, però aquests individus semblaven sortits d’un episodi dels Sopranos: xandall car amb sabatilles encara més costoses i or, molt d’or; cadenes, segells i fins i tot alguna dent. Mentre s’acostaven a la barra, en Duncan, va llançar una pregària. No creia necessària cap intervenció divina, però mai estava de més i els Déus, per molt morts que estiguessin, sempre apreciaven un toc d’atenció.

—Bon dia —va dir mentre continuava abrillantant el seu got—. Què us ve de gust prendre, nois?

—Venim a cobrar la pòlissa d’assegurança.

—Òndia, ara el cap no està disponible. Podeu venir al matí?

El qui portava la veu cantant va exagerar el moviment necessari per a encarar als seus companys per fer veure que els preguntava.

—No sé, nois. Podem passar al matí o ja serà tard?

—Pot ser tard —contestà el més jove i carregat d’anells del grup—. Mai se sap quan s’incendiarà el teu negoci.
En Duncan va deixar el got i va començar a omplir quatre pintes de la cervesa que no acostumaven a servir més que en les ocasions més especials. I, definitivament, aquesta començava a semblar una de les més especials.

—Veig que és un assumpte urgent —va dir el bàrman mentre llançava els gots per la barra perquè els seus nous amici els recollissin—. Us importa prendre un refrigeri mentre intento posar-me en contacte amb l’amo?

—Convida la casa, no?

—Per descomptat, mestre. Ara, si em permeten, necessito anar a la rebotiga.

—Eh, aquests cacauets estan rancis.

Amb un somriure que deixava veure més dents i més afilats del que solen ser les dents del bàrman típic, Duncan va treure una safata amb snacks variats i la va deixar davant dels dolentots.

Camí a la part de darrere del pub, va anar indicant als clients habituals que podria ser que hi hagués problemes i que ja sabien per on sortir. Dels nou clients que hi havia, set van marxar discretament. La Lucy i en Karl es van quedar. En Duncan va somriure mentre pensava que aquell parell mai volien perdre’s res; ni tan sols quan no estaven prou borratxos i sabien a què s’anaven a exposar.

La rebotiga estava plena de barrils de cervesa, caixes de licors i sacs de cacauets. L’alcohol no patia gaire el pas del temps, però els cacauets feia dècades que agafaven pols allà tancats. El cap explicava que els havia comprat a l’època que en Jimmy Carter encara no era president dels US of A. També li agradava explicar que el cacauet, es coneixia com a maní en moltes parts del món i que tenia relació amb la mort. En Jimmy Carter era conegut com el Manisero en aquests països, per la plantació dels mateixos que dirigia abans de guanyar les eleccions. I a Cuba, quan algú mor, diuen que «Ha cantado el Manisero». No es refereixen a Carter, sinó a algú molt més fosc. “Duncan, totes les històries tenen un forat al bell mig i a través d’aquest, la veritat més terrible es fa conèixer” deia quan estava en mode contacontes. Va apartar un dels sacs i va deixar al descobert una trapa. En obrir-la, escapà del seu interior una flaire d’aigua de mar, però d’un mar que ha passat segles sense ser molestat i en el qual tota la vida ha desaparegut. Un oceà sense temps, on solament els morts tenen possibilitat d’experimentar, que significa la vida.

—Hola? Cap! Sembla que tenim un problema.

Va esperar al costat de la trapa oberta, inspirant profundament l’aroma a decadència i revelació que sortia d’aquesta. En Duncan esperava ser digne algun dia de baixar els graons i ser beneït per aquells que el seu cap cuidava i protegia. Morir no era el problema, feia dècades que no se sentia viu, era una qüestió de reconeixement i els Déus, morts o no, viuen a un ritme milions de vegades superior al nostre. El cap li havia descrit la situació comparant-la a un humà intentant desxifrar el que li explica una formiga. La formiga havia de tenir un missatge molt clar i espectacular per a cridar l’atenció de l’humà. El mateix s’aplicava als humans i els éssers que vivien en aquell espai sense temps, en aquell temps sense espai.


—Duncan? —Una veu gutural va preguntar des de baix— Què passa? Encara no he acabat aquí a baix.

—Crec que han tornat a venir a amenaçar-nos d’algun grup mafiós. Aquests semblen italians.


—Italians?

—Sí, van en xandall com els russos de fa un parell de mesos, però porten roba que no és de la marca Adidas.

—De què merdes m’estàs parlant?

—Després li explico. Què faig amb aquesta colla?

—Cagumtot, Duncan. El mateix que amb els altres xandalistes.

—D’acord —Mentre tancava la trapa va deixar un últim missatge—. Presenti els meus respectes als Dorments de part meva.

No sabia que es trobaria en sortir, però estava segur que seria espectacular. I així fou. Un dels paios encara seia a la barra, amb la cervesa a la mà, fent petar la xerrada amb el seu reflex al mirall de darrere la barra. Només que qui apareixia allí, era una versió ideal de si mateix; tot llum i bondat. L’home plorava i assentia mentre el seu reflex li explicava com de mesquí i menyspreable era, que el millor per a tots seria que trenqués el got que tenia a la mà i se’l clavés en el coll. Quan ho va fer, va caure del tamboret, agonitzant, i el seu reflex mort de riure es va alçar tant com va poder per provar de veure més enllà de la barra. Dos s’estaven barallant, cridant obscenitats. Un tenia una navalla que anava clavant a l’abdomen del seu col·lega mentre rebia les punyalades que aquest li donava amb el que semblava ser un tornavís. La cara de tots dos era un poema de terror, els ulls oberts i la boca tremolant. Na Lucy i en Karl havien apostat sobre qui seria el primer a morir i esperonaven al seu competidor a apunyalar amb més ímpetu i il·lusió. La sang de tots dos es filtrava per les escletxes entre els taulons del terra, cosa que seria molt plaent per les criatures que habitaven sota aquests. El quart era on l’espectacle aconseguia cotes de número de Las Vegas; el xaval dels múltiples anells d’or, que havia comentat l’imprevisible que pot ser un incendi. Excepte que és fàcil predir quan alguna cosa prendrà si li acostes una flama. El noi havia agafat el bufador de cuina que en Duncan feia servir per encendre les espelmes i l’estava usant per a flamejar parts del seu cos. Les flames anaven devorant el seu xandall, deixant al descobert trossos de pell que s’anava inflant i omplint de butllofes. La pudor de carn cremada era molt intensa, així que en Duncan va encendre l’extractor sobre la planxa i el va posar a la màxima potència. L’espectacle era tan absorbent que, amb un cop de colze, en Karl va avisar la Lucy perquè s’hi fixés.

—Per què no cau? —va preguntar la dona— Òstia, si se li veu l’os de la cama a través de la carn.

Casualitat o no, el noi va caure de genolls mentre sostenia el bufador apuntant directe al seu ull esquerre que, literalment, va esclatar, vessant un líquid que baixà per la galta en plena ebullició. Tots van aguantar la respiració, esperant si el noi acabaria de caure o resistiria de genolls, fins que va acabar tombat de costat. El bàrman s’acostà a ell, però va fer un bot enrere quan la mà que sostenia el bufador es va començar a arrossegar; semblava que el noi no havia acabat amb la seva missió. Amb absoluta determinació, va acostar la mà fins a la seva boca oberta i es va ficar la flama entre els llavis. De seguida, la carn de la seva galta va començar a fumejar fins que el foc va reaparèixer per la ferida calcinada en què se li havia convertit la cara. En Duncan va apagar la foguera en què s’havia convertit el cap del nano a cops del seu drap especial, el que feia servir per a treure lluentor al seu got per aparentar que treballava.

Finalment, va aconseguir que en Karl s’endugués la Lucy a casa, després de prometre que els deixaria fer un tastet de la cervesa especial que havien provat els cossos que ara jeien enfront de la trapa de la rebotiga. No hi havia massa perill per a ells, la seva ment ja estava prou alterada després de tants anys prop dels Dorments.

—Duncan, com tenim el tema de la trepa dels xandalls?

—Estan tots llestos i apilats al costat de la trapa.

—Perfecte. Vine aquí i ajuda’m a baixar-los.

En Duncan va notar una esgarrifança esgarrapar-li l’esquena.

—Baixar-los?

—Sí, fill meu —La veu del seu cap sonava tan emocionada com la seva—. Has captat l’atenció dels Dorments i han mostrat interès a conèixer-te. La barreja d’horror, alegria, pànic i anticipació el va distreure prou perquè el got especial li rellisqués entre els dits tremolosos i esclatés entre els seus peus. Camí a la pila de cadàvers va decidir  que des de llavors, faria servir una gerra de cervesa, d’aquelles amb el logo d’una marca que feia dècades que no existia.