Cicatriu

Ni tan sols les pells amb les quals es tapa poden amagar-lo del vent glaçat que s’arrossega sense pietat per la coberta. Els rems recollits i lligats per passar la nit, les veles plegades fins que surti el sol, només els roncs i els pets dels altres es fan sentir per sobre dels xiulets de la tempesta. Li agradaria dormir i fer passar la nit sense adonar-se’n, però no pot. Son pare li ha parlat mil cops de l’alegria de la batalla, del plaer de prendre allò que volen sense que els esclaus del deu romà hi puguin fer res. Però ell no sabia que tindria aquesta sensació de, li costa d’admetre fins i tot a ell mateix, aquesta sensació de por que li tenalla els budells i li fa desaparèixer els collons ventre amunt. Entre els braços, aferrant-la com si fos la seva amant, té l’espasa que el pare li havia regalat en convidar-lo a venir amb ells. El va sorprendre un matí de feia dues setmanes; tornava d’ajudar la mare dels seus germans petits de netejar el nou camp on plantarien blat, arrossegant els rocs més grossos a pes mentre els més petits de la família el tractaven com si fos el mateix Thor vingut a ajudar-los. Tenia les mans plenes de talls, la camisa xopa de suor i només volia llençar-se a les aigües calentes de les termes de darrere de la vila quan va veure el pare i el cabdill apropar-se amb un embalum cobert de pell entre els braços. Li va dir que ja era hora que deixés la seva empremta al món, hora de posar-se a prova sota la mirada d’Odin. Van entrenar plegats, com tants cops abans, però ara amb una intensitat extra: de vegades sentia que a son pare no li faria res fer-li mal de veritat i, un parell de cops va arribar a fer-lo sagnar. Però no havia tingut tanta por mentre la destral del seu vell se li apropava com ara que el mar semblava voler empassar-se el drakar sencer.

Es devia haver quedat adormit perquè li semblà veure la resplendor de l’albada en obrir els ulls. Però de seguida va veure que no era pas la llum del sol allò que feia brillar les aigües amb colors canviants. Aixecant el cap va veure que el vaixell estava completament immòbil i que el mar semblava una bassa d’oli iridescent. A quatre potes va apropar-se fins a son pare, però per molt que el va remenar no va aconseguir despertar-lo. Ho va provar amb la resta de companys amb el mateix resultat.

—Els he posat a dormir més profundament, no despertaran.

La veu que havia parlat sonava greu i rogallosa i semblava venir de tot arreu. Va tombar-se provant de veure qui havia parlat i només va poder veure una silueta enorme passar per sota el drakar. Va fotre una guitza al cos inert de son pare, provant de despertar-lo, però no va servir de res.
—No despertaran, noi. És amb tu que vull fer-la petar una estona.

—Qui ets? Què vols?

—Dues preguntes de cop! O potser penses que qui soc i què vull són la mateixa cosa!

El noi salta cap a l’altra banda del drakar quan l’ombra tornà a passar per sota l’embarcació.

—Mostra’t i així podré contestar jo mateix les meves preguntes.

El riure de la criatura ressonà terrible sobre les aigües mentre la silueta apareixia i desapareixia sota el vaixell.

—Per ser un cadell deus ser molt savi si només d’un cop d’ull ho pots saber tot de mi.

—Sé que ets massa petit per ser un Kraken i la teva silueta no té tentacles. Podries ser un Lyngbakr o una Hafgufa, en tens la mida, però ni et fas passar per una illa, ni crec que el bruc i l’arboç sobrevisquessin sota l’aigua.

—De moment només saps que no soc. Quan començaràs a dir-me què soc?

—Mai. Perquè encara que et plantis davant meu, no seràs més que una Mara, l’esperit d’alguna bruixa que ha vingut a donar-me malsons.

—Creus que dorms?

—Què si no?

El noi va esperar alguna resposta. El silenci se li va fer pesat, només sentia els batecs del cor picant-li a les temples. Passaven els minuts i, atemorit, va apropar-se a la proa i abraçat a la fusta en forma de drac de l’extrem, va atansar-se per buscar la silueta que havia estat veient passar mentre la veu parlava. L’aigua va esclatar davant seu i el va fer caure de cul. Davant d’ell s’alçava el coll llarguerut i ple d’escates d’un drac.

—Un Dreki!

—Vaja! M’has reconegut —Va ajupir el cap fins a apropar-lo a un parell de metres del noi—. Al final hauré de concedir-te que ets prou savi.

Va tombar-se buscant si cap dels seus companys s’havia despertat. Tots jeien al mateix lloc, però ara tenien els ulls oberts i miraven cap a la bèstia.

—No, nano, encara ets sol i encara ets l’únic amb qui vull parlar.

—Per què jo? No tinc gairebé res a explicar —El noi va fer un gest abastant tots els altres vikings del drakar—. Qualsevol d’ells té mil històries que jo encara no he viscut.

—I doncs? No vols tenir històries pròpies que explicar?

—Ningú s’ho creurà que he passat la nit discutint amb un Dreki.

—És això el què et fa tanta por que no pots dormir? —El drac va deixar-se enfonsar fins que el cap li va quedar a l’alçada de la cara del noi— Que ningú t’admiri per les gestes que encara no has fet?

—No necessito l’admiració de ningú —va dir el noi posant l’esquena recta i alçant la cara—. Només la dels Déus i només prou per guanyar-me un lloc a Valhalla.

—Què et fa pensar que els Déus estarien interessats en res que hagi fet un marrec que encara no té prou pèls a la barba?

—Res. Res m’ho fa pensar —digué el noi mentre s’apropava a la borda i allargant el braç, prenia un escut—. No soc jo qui ha de decidir que mira Odin. La meva tasca és fer quelcom prou admirable perquè li vinguin ganes d’observar-me.

El soroll de l’espasa sortint de la beina va sonar clar i nítid, com la veu de la seva mare quan li cantava les gestes dels seus avantpassats; com el riure de la seva estimada que l’esperava a la vila. Va donar tres cops amb la fulla a la vora de l’escut i va llençar-se per damunt de la fusta de la proa cap al coll del monstre. El drac va aixecar-se sortint de l’aigua, metres i metres de pell escatada, fins a deixar a la vista les urpes, llargues i esmolades com la mateixa espasa del noi. Amb una urpa va aturar l’espasa i amb l’altre va donar un cop a l’escut que va enviar al noi volant de tornada al vaixell. El noi va quedar atordit per l’impacte i quan va provar d’aixecar-se, el pes de les potes del drac el va deixar clavat a la fusta de la coberta.

—Definitivament, no és pas la saviesa el que et farà conegut a tot Midgard —La bèstia va deixar anar un riure que va fer estremir tota l’embarcació—. Ets tan impetuós i eixelebrat com ho era en Thor quan tenia la teva edat, mil·lenni amunt, mil·lenni avall.

—Mata’m —va dir el noi amb la poca veu que la pressió sobre el seu pit li deixava treure—. Si morir en combat amb un Dreki no m’obre les portes de Valhalla, res no ho farà.

—Tan petit creus que és el preu per ser acceptat entre els Einherjar? —El drac va fer força amb la pota aixafant encara més el noi sota el seu pes— I si d’això en dius combat…

—No s’ha acabat encara —va xiuxiuejar el noi amb la darrera respiració que havia pogut fer.

L’espasa que son pare li havia regalat va penetrar entre dues escates i va anar-se enfonsant entre els músculs i els cartílags de la cama del drac. L’udol de dolor de la bèstia va fer-li dringar les oïdes, però res no importava tant com tornar a omplir-se els pulmons. El Dreki havia reculat i el mirava enfurismat. El noi va incorporar-se fins a seure i va alçar l’espasa, desafiant. La sang del drac va caure des de la fulla a la mà del viking on va començar a fumejar, però el noi no va deixar anar l’arma.

—M’has ferit, jove guerrer.

—Sí. Però no crec que tingui esma per tornar-ho a provar.

Abans que la darrera paraula sortís de la boca del noi, la bèstia va saltar cap endavant i li va arrencar de la mà l’espasa. El drac va posar una de les urpes al pit del noi, a l’alçada del cor.

—Què? Creus que Odin enviarà a les seves Valquíries a buscar-te?

El noi no va poder contestar. Les poques forces que li quedaven servien per mantenir-lo respirant i poc més. Es va arronsar d’espatlles.

—No, viking, avui no entraràs a Valhalla.

El drac va alçar l’urpa des del pit del noi fins a l’ull dret i amb suavitat, va esgarrapar la pell. Una son com mai havia tingut va envair al guerrer que no va poder evitar quedar-se adormit.

Es va despertar en notar que li fregaven la galta. Va obrir els ulls i va veure son pare que se’l mirava de ben a prop.

—Pare, he tingut un somni ben estrany.

—No ha estat cap somni, fill —Li va ensenyar l’espasa encara tacada de sang i li va acaronar la mà que l’havia subjectada mentre lluitava amb el drac—. Has omplert d’honor la nostra família.

—Però…

—Tots hem vist el que ha passat —va dir el cap amb un somriure—. Quan el Dreki ha sortit de l’aigua ens ha fet obrir els ulls. Ho hem vist i sentit tot.

—Però no era un drac, fill meu. Tu potser no t’hi has adonat, però li faltava un ull, just el mateix que t’ha marcat a tu.

—Borni? —va exclamar el noi— No pot ser, pare, és impossible.

—Res és impossible pel Pare de Tots —va dir el cap.

—Odin ha vingut a buscar-te i tu t’hi has enfrontat. T’ha marcat l’ull perquè el tinguis present cada cop que aixequis l’espasa.

El noi va guardar l’espasa a la beina i va incorporar-se. Els primers raigs de sol trencaven l’horitzó i es podia tornar a sentir el soroll de les ones. Quan van notar un vent que bufava en la direcció que necessitaven, van desplegar la vela i van posar rumb a la costa de ponent. Embolicat amb les pells, el noi va creuar el vaixell fins al seu lloc a la popa. Pel camí, tots els vikings li tustaven l’esquena o li feien algun comentari. Va seure i va seguir dormint. Necessitaria totes les seves forces per les batalles que s’apropaven.