– Ja hi tornem a ser? – fa exasperat el David en arribar al davant de les portes dels ascensors del vestíbul.
– Sí noi – li respon l’encarregat de manteniment, un vell sorrut rescatat de l’anterior emplaçament del diari que es grata el cap per sota la gorra- em sap greu però aquests ascensors no acaben d’anar fins. Si vols que et sigui sincer tenen massa collonades! Massa tecnologia. Abans tot eren politges i contrapesos, els de tota la vida i aquestes coses no passaven. Ara has d’endollar l’ordinador portàtil i esperar que et surti el missatge de sempre; system error, i au, a remenar-ho tot. Avui altre cop gimnàs del New York Times gratuït i de bon matí, cap amunt! A fer cames! No facis aquesta cara, ai senyor jovent pa tou!
Cada dos per tres, d’ençà de la inauguració del flamant nou edifici al carrer 41, els ascensors no funcionen i novament en David ha de prendre la decisió de si puja per les escales i s’enfronta a la por que li produeix el immens forat que el cobeja rodejat de graons o s’espera a que els ascensors ataronjats del edifici despertin. Porta dins la bossa la gravadora afartada de la conversa que ha tingut amb la Laura i no pot esperar més, li crema per portar-li a la Sam, ja ha fet tres voltes senceres de baix a dalt del vestíbul, titubejant pel que ha de fer.
El passadís principal del diari està embolcallat per dues parets altes on hi ha cinc-centes seixanta petites pantalles, dues-centes vuitanta a cada costat, suspeses en quadrícula que acompanyen les passes incertes d’en David i de tots els que van amunt i avall. Digitalment van canviant els missatges acompanyats d’un so similar al d’un eficient mecanògraf o d’unes petites petjades d’escarabat. Els mots que apareixen a les pantalles parpellegen i s’esvaeixen com estels de llum. Seleccionades per un logaritme enigmàtic, passegen aleatòriament codis, missatges, titulars, fórmules, fragments que han aparegut al diari des de la seva fundació l’any 1851. També trossets dels articles falsificats d’en Blair clar. A vegades les frases son paràgrafs de poesia;
“La llum de la tarda era com mel entre els arbres quan em vas deixar i vas caminar fins al final del carrer”.
“No sé quan vindrà. Per a que pugui tocar-lo amb les meves mans: Amb rínxols foscos en el front. I un llaç vermell.
Sona el clac, clac, clac i s’esfumen.
Altres cops s’uneixen formant una obscura trama;
“La mà d’un noi de deu anys”.
“Un tret.”
“Dos dels seus advocats”.
“Quinze anys de presó”.
Clac, clac, clac.
A cops s’entortolliguen en estadístiques, recomptes, classificacions, percentatges totalment fora de context entre elles. Com una onada les pantalles s’ho pensen poc i hi tornen, mecànicament, apareixen des del fons i van centellejant. El de recepció es mira de reüll a en David repassant la secció d’esports, aliè a la monotonia de les pantalles, aliè a l’angoixa del jove periodista.
“Armistici signat, fi de la guerra; Berlín capturat pels revolucionaris”
“Els oients de ràdio en pànic, tenint drama de guerra com un fet”
“S’obre l’interior de la tomba de Tut-Ank-Amon”
“Nixon dimiteix”
“Vots del Congrés contra el sufragi femení”
“112 Pulitzers”
Clac, clac, clac.
Ja és dins el forat d’escala i encara escolta el tràfec de les pantalles que ha deixat darrera. A mesura que fa el cor fort per seguir pujant i arribar a la planta de la redacció, nota com es va esgotant l’aire. El seu cor està desbocat i es tem que li acabi sortint per la boca.
“2001”
“2977”
“18 persones escapen de la mort per sobre la zona d’impacte de l’avió de la torre sud”
Clac, clac, clac.
En David puja enganxat a la paret refusant mirar el passamans i fent pauses a cada replà, té la boca seca i està mig atordit. Es creua amb una noia que baixa “Estàs bé? Mmm, sí, l’esmorzar que se m’ha posat malament…” Està blanc com un paper i la noia amb por de rebre, segueix baixant acompanyada del ressò dels seus tacons que es van esvaint a mesura que s’allunya.
– No pot fallar una altra cosa? -Es pregunta en David en veu alta- No ho sé l’aire condicionat, o les targetes d’identificació de l’entrada? O la xarxa informàtica? Tan se val! Han de ser sempre els ascensors?
Arriba aquell moment en que cada passa és un esforç brutal, cada cop és més amunt, per tant cada cop el forat és més absorbent i l’ansietat el posseeix, però sap que l’objectiu és quasi a tocar i ha de suportar-ho. La barana escarritxa, els graons esbufeguen, les parets bramulen. Finalment arriba, obre la porta i fuig del gran forat, travessa la redacció com una exhalació, travessant les taules de caps cots i hipnotitzats davant les trèmules pantalles dels ordinadors, i espetega directe al bany. Hi entra d’una sotragada, estimbant la porta i rebotint la tapa per vomitar el cafè amb bilis a la tassa. Després de quatre basques es troba millor. Es remulla els cabells i el clatell i es mira al mirall, es sorprèn de veure’s de color plom i de que la seva cara sigui com mai la del seu pare, sabia que un dia o altre li passaria. Torna a travessar les taules, ben arrenglerades, ben disciplinades, separades amb mampares sotalades per post-it, fotografies familiars i muntanyes de papers. Fa a l’últim moment una petita pausa per agafar tot l’alè perdut i entra sense trucar al despatx de la Sam, obrint de bat a bat la porta, sabent que allò la disgusta en gran manera.
– …és clar que no… ara et truco, sembla que algú té quelcom a dir-me, sí.. fins ara… No ho suporto David! Vols fer el favor de trucar a la porta abans d’entrar i esperar-te?
– Ara si que no em podràs dir que no!-li diu amb un ampli somriure als llavis mentre deixa la gravadora damunt la taula.-La tenim ben acorralada. Vols que et vagi a buscar un cafè? A mi m’aniria força bé menjar alguna cosa…
– Què és aquest trasto, David? A qui tenim acorralada? No, no vull cap cafè.
– Perdona, però estàs parlant de la gran gravadora Phillips? T’hauries d’agenollar en la seva presència! Pensa que aquesta gravadora m’ha acompanyat des de l’escola superior! Hi tinc gravats en cintes uns solos de guitarra que et passaré, són impressionants! T’agrada l’Alicia Keys? Sabies que…
– David, a qui has gravat? – Fa tallant-lo la Sam ja clarament malhumorada.
– A la Laura Williams.
El David seu deixant caure l’esquena al respatller de la cadira, esperant que la Sam accioni el play. Ella no mou ni un dit, mirant-lo desafiant, passa un minut ben bo on tots dos es miren en silenci, la Sam fa el paperot de dubtosa i ofesa i ell només se la mira burleta; aquest noi és molt i molt obstinat, que difícil que ho posa tot. Al final s’abraona cap a l’aparell i el posa en funcionament, comença a pensar que ella és la titella, entre el David i en Michael.
Tots dos resten en silenci mentre escolten la cinta, només de tant en tant en David aixeca les mans o un dit per remarcar la importància del que diu la Laura, o les pauses incòmodes que certes preguntes que fa causen. A la conversa es reprodueix com primer ell l’havia deixat parlar, el personatge de la Laura s’havia anat engrandint; sabia fer els silencis i les entonacions de manera impecable, tota una homilia sobre la seva vida i obra; els instants viscuts amb l’impacte dels avions, la ferralla, el foc, la gent que anava trobant pel camí. S’aturava per beure petits glops d’aigua i prosseguia la narració de l’apocalipsi; els sorolls de l’edifici, les pèrdues, en Peter…Fins que el David li donava la primera clavada punyent, es denotava que la feia dubtar, començava a tirar endavant i darrera, a refer justificar-se i aleshores en David li posava una altra objecció, i aquí es contradeia, s’atabalava, somicava lleument i més tard la rematava i ella es disculpava, s’exculpava, tot ho havia fet per ells… Després d’aquest punt el mutisme es feia insuportable en la cinta del cassete, fins que s’escoltaven els sanglots de la noia i com el David la consolava.
En David atura l’enregistradora.
– Va començar a re inventar la seva història; primer resultava que no havia estudiat a aquells llocs, però ho havia dit perquè era d’origen humil i li feia vergonya admetre-ho. Que la família del Peter mai la va acceptar per això no la reconeixen; era un amor prohibit precisament per la seva procedència. Ja ho has escoltat; que la seva superior no la suportava, que no estava en nòmina a l’empresa, que treballava freelance… he d’admetre que és molt ràpida a l’hora d’improvisar un discurs… és camaleònica Sam. No sé si s’ho creu tot plegat en realitat! Crec que té un trastorn, alguna cosa li bull en el cap a aquesta noia. El que està clar és que s’ho ha inventat tot i aquesta gravació n’és la prova, com ho podríem dir…vaja que m’ha fet tota una confessió.