L’Oriol sempre havia estat l’àngel de la guarda de la Laura. Sempre fins l’any noranta-set; quan tot just es complien dos anys que havia muntat l’empresa d’informàtica amb el seu company de facultat, una empresa afí a Microsoft els comprava el negoci i els oferia un temptador projecte per a desenvolupar a Califòrnia. El seu soci, sempre conservador, va decidir quedar-se a la ciutat, i canviar de pis, de cotxe i de xicota. Ell, en canvi, va acceptar el repte i va volar cap als Estats Units.

Era el moment de marxar; d’enviar a dida al pare i al Miguel, amb totes les conxorxes i assumptes foscos que els envoltaven. De perdre de vista la mare; tan insofrible, tan absorta sempre de tot, aïllada, amb una vida paral·lela egocèntrica i autista, egoista, superior. I d’abandonar la Laura. L’Oriol, deixava d’encarregar-se de portar endavant la vida de la seva germana, d’escoltar-la, de reconduir les seves fantasies, de fer-la tocar de peus a terra.

Com podien ser tant diferents? A voltes l’Oriol s’ho havia qüestionat. Potser ja des del ventre i amb el desig repetit des de sempre, fins la sacietat per part de la mare de tenir un altre nen. Serà una altre nen ja ho veureu, els nens són de la mare, les nenes del pare. I aleshores la bessonada, inesperada, estranya. Des de bon començament sobrava per a tothom la Laura. Després la comparació a tothora des del cotxet doble sota la mirada rabiosa i gelosa del Miguelín o a la mateixa escola bressol; fixa’t l’Oriol ja agafa coses, la Laura és més aturadeta no? Fixa’t que n’és de rebufó amb aquests rínxols! La nena és ben pelona pobreta! I quins somriures fa aquest xicotet, ai Laura petita, prou de plorar!

Dues vides que comparteixen nou mesos de gestació plegades, amb els fronts quasi a tocar, ben premuts dins el ventre de l’Amanda, sincronitzant-se els batecs del cor, en genuflexió pregària per la vida i al final abocades cap a dos destins completament diferenciats. Placenta, placenta, cordó, cordó, fetus, fetus. Dos bessons, però dues persones completament distintes i diferenciades. La genètica s’havia fet un fart de riure ben gros. L’Oriol tenia els trets nòrdics i atractius de la mare. La Laura era rabassuda i xarona com el pare. En el mateix moment del part, l’Oriol va ser conscient que tenia un deute amb ella. Havia de vetllar per la Laura.

A Califòrnia, l’empresa informàtica li va pagar un apartament de quaranta metres al centre de San José per dos anys i li van donar un lloc de treball i un visat de feina. I malgrat que mai es va plantejar el temps que s’hi estaria, sabia que la seva vida havia canviat per sempre. En dos mesos el varen nomenar adjunt del departament d’innovació, més tard cap del departament. En poc temps va escalar a director de l’àrea i  finalment director executiu. Aleshores va plegar, va muntar, aquest cop sol, una empresa start up tecnològica. Després va conèixer la Susan i es van casar, i van venir la hipoteca i la nena. De mica en mica el passat quedava confortablement arraconat a Barcelona; el pare, la mare, els desfalcs, els amants, els silencis… semblava l’esborrany d’un llibre antic oblidat en una capsa col·locada al fons d’un calaix d’un moble vell desat a les golfes d’una casa abandonada. Només de tant en tant, trucava a la Laura i li feia agafar un avió, per anar-la a portar a un concert, fer-la passar uns dies de vacances, anar al teatre…els remordiments quedaven sedats. Tants cops l’Oriol, d’adolescent s’havia llevat panteixant pel mateix malson; la Laura i ell enganxats com dos siamesos pel ventre, i ell esgarrapant desesperadament la porta per fugir i ella sense dir res el mirava amb aquells ulls esventats i buits. Mentre una filera de formigues s’esmunyia per la porta i els anava entrant inexorablement als dos per la boca.

D’aquesta forma la Laura s’havia quedat orfe de protector a Barcelona, ell n’era conscient, però ja tenien vint-i-tres anys. I ella havia d’aprendre a volar. I ell no es podia quedar sempre al seu costat. Era qüestió d’ara o mai, era el seu torn.

I ara la tornava a tenir a davant, demanant-li ajuda. La petita Laura. La Laura que havia jugat amb ell a prínceps i princeses, malgrat era la granota lletja de l’estany. Els rescats cap a Califòrnia havien estat pocs. Pocs dies a casa amb la cunyada arrufant el nas, com podeu ser tan diferents?

Asseguda al menjador de Califòrnia la Laura posava en filera les engrunes fosques i gomoses sobrants del brownie, sense aixecar el cap, esperant el veredicte. Ella sempre semblava estar esperant un veredicte.

“I’m not a perfect person
As many things I wish I didn’t do
But I continue learning
I never meant to do those things to you
And so I have to say before I go
That I just want you to know”

“No sóc una persona perfecte
Com moltes coses que m’agradaria que no vaig fer.
Però segueixo aprenent
Mai vaig tenir la intenció de fer-te aquestes coses.
Així que abans d’anar-me’n he de dir-t’ho.
Només vull que ho sàpigues”

– Em penso que en el seu dia vàrem deixar molt clares les bases de l’aposta.

– Oi tant! Per això avui pagaràs tu. Cambrer! –va cridar en Paul aixecant la mà dreta.

El cambrer del Clarke’s amb camisa blanca, corbata negra i davantal fins als peus, va aixecar la mà i amb un somriure d’orella a orella, els va prometre amb un gest que en un moment vindria a prendre’ls nota.

El local s’havia anat omplint des de les sis fins que no havia quedat ni una taula buida. Ells havien esperat l’hora de sopar fent un parell de cerveses en el mateix local i fent-la petar, com feien cada dilluns des de la graduació. Tots dos s’havien fet bons amics i s’havien fet companyia en les hores d’estudi on havien fet grans discursos eloqüents sobre la llibertat de premsa o sobre el paper dels corresponsals.

– No
– Si.
– Que no.
– Que sí.
– Havíem quedat que el primer que trobés feina, pagaria un sopar David!
– No pas, Paul, havíem quedat que pagaria el sopar el primer que publiqués un article. –Va dir en David negant amb l’índex.
– Ostres tu, que n’ets de trampós! Un altre cop buscaré testimonis. Ara que pensava demanar-me l’hamburguesa de bacon amb formatge…
– Paul, en el New York Times m’han agafat, però com a passant, tan sols arxivo i porto el correu amunt i avall. No obstant – va posar un gest de confidència- potser d’aquí a uns dies, m’han promès que podré anar a portar-los cafès. M’he hagut de reunir amb quatre persones distintes del diari tu! No sé pas què faran per les places de reporter… i tu com van les entrevistes?
– Bona nit, ja saben que soparan? – fa el cambrer brandant un llapis afilat amb el nom serigrafiat de l’establiment.