Abans tot era més secret. Les coses passaven i trigàvem molt a saber-les, si és que les acabàvem sabent. La major diferència és que la informació ara és instantània. I exhaustiva. Les nostres vides es dibuixen en milers de dades compartides: fotos i missatges a xarxes socials, localitzacions dels nostres aparells electrònics, infinites càmeres de seguretat ens vigilen i capturen les nostres faccions a cada passa. Fins i tot les persones més aïllades deixen rastres de la seva presència. Si desapareixem de cop, deixem un forat que brilla i crida la nostra absència. Els patrons de dades que generem a cada instant, ens identifiquen i ens descriuen, ens fan present de maneres que en el passat no existien. Aquell missatge que acostumes a enviar a una certa hora del dia. Aquells likes que fas a fotos mentre fas una pausa a la feina. Aquelles trucades que fas des del segon mòbil, aquell que tens exclusivament per trucar-la a ella.
No és que ara hi hagi més víctimes, és que ara les comptem millor. Les estadístiques són més completes perquè la mostra des de la qual es calcula és molt més extensa. Alguna gent no té on amagar-se i es veu obligada a fer públiques situacions que fa uns anys hagueren passat desapercebudes o, molt possiblement, haurien estat ignorades. Encara hem d’aprendre molt com a societat per què les víctimes no hagin de reviure la seva desgràcia; perquè aprenguem a no dubtar del seu relat, encara que el seu agressor sigui un heroi nostre. Cal fer que la por canvii de bàndol, que diuen. A no ser que la víctima sàpiga que la por mai canviarà de bàndol perquè tu mai has tingut por de res.
Abans les relacions eren quelcom menys enrevessat. O tenies parella o no en tenies. Ara tothom té la possibilitat d’expressar qui és i com se sent, amb tot un espectre que inclou des de la exclusivitat monògama més estricta, a relacions entre grups nombrosos de persones de gènere i orientació diversa que comparteixen casa, llit i espai vital, a la recerca d’un creixement comú impossible d’aconseguir de forma individual. La recerca d’un projecte vital on el respecte i l’amor siguin la norma i no l’objectiu, deixant de banda l’enveja i la gelosia. Ella sap que li cal ser-te fidel, encara que ja no estigui amb tu és teva i només teva.
No és que ara hi hagi més crims d’índole sexual. La sexualitat no ha canviat tant, però si la percepció de la mateixa. Coses que abans haguessin passat com a indiscrecions, o potser atreviment, ara son vistes amb nova llum i catalogades allà on els correspon. Les normes de comportament segueixen sent les mateixes, però s’han actualitzat les conseqüències de les infraccions comeses. On d’antuvi algú hagués tingut mala fama entre les dones si s’extralimitava, ara és assenyalat públicament i rep l’escarni de tothom. Ella mai t’ho faria això, sap on son els seus límits i sap que tu no en tens.
Abans hi havia més romanticisme. Les novel·les, les pel·lícules, les cançons, sempre hi havia amor. Les històries sempre incorporaven l’element de l’heroi que salva la donzella i guanya el seu cor. Relats on quedava clar que l’home havia de superar-se a si mateix, arribar a uns nivells d’excel·lència ben alts per satisfer els ideals romàntics de les seves enamorades. Ara tot és fer un gest amb el dit per sobre de la pantalla del mòbil i menystenir algú, simplement, pel seu aspecte. Com tu, que has fet tot i més per satisfer-la, arribant a lluitar pel seu amor, desfent-te de l’obstacle que representaven altres homes amb violència si t’ha calgut.
No és que hi hagi més llibertat. El que hi ha és poc respecte. Abans un home sabia que podia passar-li si s’apropava a la dóna d’un altre. Sabia que podia patir conseqüències més enllà de les que la legalitat vigent atorgava. Sabia que hi havia un règim especial, preservat i regit pels mateixos homes, que marcava la conducta i la condemna per ultrapassar els límits amb les coses que eren dels altres. Abans la teva dona era teva, perquè ambdós ho volíeu, perquè elles es respectaven i et respectaven si les tractaves com es mereixien. I les tractaves com es mereixien també si elles no et respectaven, però això ja no els agradava tant. Tu encara vius sota aquest codi estricte, encara l’estimes com sempre vas saber que era correcte estimar. I ara li has de fer entendre, a ella i a tothom, que ningú té dret a jugar amb el cor d’un home enamorat, ni tan sols ella. Ni ella, ni ningú.