La Laura Vila es deixa caure al sofà orellut de pell marronosa del menjador, encara fa olor al pare; del seu tabac, de la bafarada de la loció d’afaitar, de l’olor de la tinta fresca del diari dominical que sempre acabava sent un manyoc voluminós intentant-se sostenir en sintonia, la Laura recordava com el que entrava com una pila arrenglerada i obedient en caure a les mans del pare s’anava desajustant sense marxa enrere.

Tira tot el respatller enrere i deixa caure pesadament els talons damunt de la poltrona deixant anar sincronitzadament un esbufec. Com s’ho ha de fer per tal de que algú la tingui en compte? Li importa a algú el que ella pensi, el que li passa? Fàstic de ciutat, fàstic de família, fàstic de mare… Està avorrida, i se li acut que potser fa allò de ser algú altre. És divertit veure què fa la gent quan és algú altre. Quan ella no fa de Laura, la gent li fa cas, se l’escolta. La Laura es gira per mirar el telèfon sense fils de la tauleta del menjador i somriu burleta, deixant les galetes de costat. Agafa la guia telefònica de la ciutat i busca el telèfon del matrimoni Pons de la finca de l’altra banda del carrer. La línia fa tres sons i algú despenja l’aparell.

– Bona tarda? Estic trucant a l’edifici del carrer Reina Victòria, 21? És vostè el President?

– No, no. El President enguany és el Senyor Montoya, del principal segona. Qui ho demana? -El senyor Pons parla amb un to sec i desplaent, aquell to del qui rep una trucada molesta en un dia festiu.

Era el moment de començar el primer acte.

– Li truco de la companyia del gas, departament d’emergències i manteniment, té el telèfon del senyor Montoya si li plau? -La Laura s’expressa professionalitat, serenor, amb l‘esterilitat de qui està acostumat a tractar amb clients.

– Emergències? No passa res oi?

– Em sap greu, però no el puc informar, tan sols he de contactar amb urgència amb el President.

– Escolti, és que no se si han marxat o si hi són. A més jo faig de secretari de la finca, el de la paperassa i números, es pot dir ben bé que soc el que remeno les cireres a la finca, em pot fer tota confidència, jo li transmetré el missatge… em sent? Escolti, que encara hi és?

– Amb qui parlo si us plau?

El senyor Pons havia de demostrar fermesa, potser per fi l’hi havia tocat el torn. Ja n’estava ben tip de fer de secretari, de preparar les convocatòries i redactar les actes, i repartir una còpia curosament dins de cada bústia, que després tothom havia perdut i després que tota la glòria fos sempre per l’inefable Montoya, l’home que sempre prometia retallar despeses però que sospitosament tenia una més que afable amistat amb el paleta que els venia a fer els pedaços i emergències a l’escala, i també amb l’electricista i ara que ho pensava potser també amb l’operari de l’ascensor. Era l’hora de reivindicar-se i esbrinar els tractes que el President tenia amb els industrials. Marcar perfil. Ser un heroi perquè no amb la companyia de gas. La propera junta de propietaris s’havia de celebrar en breu.

– Bé, permeti’m anotar-ho. – la Laura alenteix la veu mentre lletreja el nom de l’interlocutor i el seu càrrec- P O N S, S E C R E T A R I. Senyor Pons, cal que amb urgència avisi a tots els propietaris per tal de que desallotgin l’immoble de forma ordenada, escolti’m bé; de forma ordenada, és important en tant no hi hagi ferits o danys a lamentar. No es hora d’agafar pertinences ni objectes de valor. Donarem inici doncs al protocol 2.1.D.

– Però que diu? Ara he d’avisar a tothom?

– Sí i de forma immediata, pensi que és important, s’ha detectat ferum de gas pels volts de la finca i ens temem que pot tractar-se d’una fuga, li demano que mentre el nostre equip d’emergències arriba, i m’han comunicat que ja són camí d’aquí, facin el favor de desocupar l’edifici. Han de situar-se com a mínim a cinquanta metres. Ha entès les instruccions?

– Sí és clar, és clar que ho he entès. –El senyor Pons fa gestos per que la dona li porti un got d’aigua.

– És important senyor Pons que algú quedi a prop de l’edifici per ajudar a entrar a l’equip d’emergència, així vostè ha d’esperar al vestíbul, d’acord?

– Escolti… jo? Quina set…

– No m’ha dit que era el Secretari? – La Laura endega el to impertinent.

– I no podríem quedar amb l’equip a la cafeteria que hi ha a dues cantonades? D’aquesta manera jo podria estar amb la meva senyora!

– És imprescindible per l’eficàcia de l’operació que es segueixin les instruccions que marca el protocol 2.1.D en aquests casos. Li demano que actuï senyor secretari.

– Si, bé, ho soc però per desídia del president, perquè hauríem d’haver celebrat la reunió al mes de juliol i ja veu, estem acabant l’estiu i res, encara he d’anar traginant tota la paperassa jo sol, o sigui que ben bé ja ha caducat el meu càrrec…

– Senyor Pons, en el cas de no haver-se tractat d’una persona amb representació en l’edifici jo no li hagués comentat res, hauríem vulnerat l’article primer del protocol 2.1.D. Aquesta conversa s’ha gravat. Estant passant els minuts, hi ha un perill latent i és hora d’actuar. En agraïment, li faré arribar via correu un xec descompte personalitzat del 10% en la nostra gama d’aparells domèstics, els gaso domèstics. Bona tarda senyor Pons, des de la nostra companyia li agraïm la seva col·laboració.

La Laura pitja el botó vermell de penjar del telèfon i deixa curosament l’auricular al seu lloc, com si algú pogués descobrir-la.

– Inici del segon acte. – Diu en veu alta.

Obre les cortines del menjador, el sol del migdia inunda sense complexes la sala i  enlluerna momentàniament els seus ulls. Empeny la butaca del sofà fins la finestra, rebregant l’estora, i s’acomoda novament per gaudir plenament del espectacle.

De sobte tots els veïns que no han marxat de pont, llastimosament pocs, van sortint de la finca de davant i després de titubejar i gesticular nerviosament amb les mans, per torns, van dirigint-se en grup cap a la Via Augusta mentre estiren el coll i ensumen com un ramat de gossos. Una parella ronseja; la senyora tiba de la mà d’un home baixet, que intenta desfer-se’n mentre allarga el coll per mirar cap al inici del carrer. Al final ella marxa tota sola cap el grup principal. El reten és el senyor Pons que ara fa una altra cara del dia que van detenir al pare de la Laura, ara fa cara d’angoixa.

Passa molta estona, i finalment la dona torna al seu costat i s’està amb ell una estona parlant amb els braços creuats sota el pit.

La Laura recupera el paquet de galetes de xocolata que havia quedat al costat del telèfon, i va fins la punta esquerra del menjador per veure d’esbiaix com es comencen a entreveure els caps dels quatre veïns restants que esperen impacients la successió dels esdeveniments.

Al cap d’una estona el grup de quatre ha avançat fins a la vorera d’enfront de l’edifici, i crida al matrimoni Pons per tal de que es reuneixi amb ells. Ara la Laura té tot el col·lectiu a sota mateix de la seva finestra i escolta clarament com debaten intensament els propers passos a seguir. Un veí treu un paquet de tabac que amaga davant la histèria de la resta. Després d’una apassionada deliberació, es decideix per tres vots a favor, dos en contra i l’abstenció de la veïna vídua de l’àtic, que assegura estar en estat de xoc i no ser prou vàlida per votar res, que el senyor Pons torni al seu pis i truqui als serveis del gas natural, per tal de preguntar a on para la patrulla mòbil d’emergències.

Aquest doncs torna a creuar el carrer, estirant de nou la gargamella amb un bri d’esperança per tal de que aparegui una furgoneta amb un distintiu ben clar de l’empresa subministradora de gas a tota velocitat si pot ser amb una sirena de tons taronja giravoltant embogida al capdamunt. A la Laura també li faria il·lusió.

I malauradament tercer i últim acte, pensa la Laura.

Confirmant les seves previsions, i després d’uns minuts d’intens neguit ben escenificats per part de la senyora Pons, el seu marit obre la finestra i assegura a crits que tothom pot tornar a l’edifici, que a l’empresa no li consta cap avaria, i que tot es devia tractar d’un malentès. La senyora Pons deixa anar un renec obscè mentre es tomba per demanar perdó als seus conveïns i espera que aquests li responguin que s’havia actuat correctament i que més valia haver previngut que haver-se de lamentar. No obstant, ningú va bada boca. L’últim que escolta és com conviden a una til·la amb sacarosa a la propietària vídua de l’àtic. Finalment tot el grup creua el carrer i entra aplegat a l’edifici. La funció ha durat una hora i deu minuts des que ella ha fet la trucada.

La Laura torna a córrer les cortines, ha estat una bona estona, ha pogut veure com tot el veïnat ha anat mirant com ella la funció, amb els nassos enganxats rere els vidres, igual que el dia que van detenir al pare.

Va cap a la seva habitació arrossegant els peus, anant deixant expressament encesos els llums del passadís, del bany i els de l’habitació de la mare, per que tingui per segur quan torni que ella hi havia entrat i remenat. Ha de començar el curs a la universitat privada, exclusiva, haurà de tornar a mostrar el millor d’ella mateixa a vendre’s bé, cal que la necessitin, que la gent depengui d’ella. La mare de segur que no tornarà fins demà, però encara faltava massa estona per que tornés la tata. La seva tata.

La tata, amb la vida en aquella habitació al costat de la cuina, entre el safareig i el pati de llums comunitari. L’habitació de la tata anònima, amb el llit, la tauleta de nit i l’armari, mig buit, mig ple de colors grisos, marrons i negres. Sense secrets ni possibilitats de tenir-ne. Sense família, ni possibilitats de tenir-ne. Algú sempre amb l’aspecte d’estar de pas, quan en realitat feia quasi trenta anys que s’estava amb ells. Amb les setinades revistes de l’Hola arrenglerades damunt la tauleta, malgrat no sabia llegir. Mirant-les a la nit, una vegada ja havia banyat als nens, els havia donat de sopar, havia endreçat la cuina, estès la roba, posada una altra rentadora, acompanyada la canalla a dormir, preparat el sofregit de l’endemà, planxades amb midó les bruses i els colls de camisa, preguntant si es necessitava quelcom més, doncs em retiro a descansar, gràcies. I ara sí, mirant les fotografies de dones de lluentons i escots, cases grans, maquillatges excessius i festes, quin gust, quina classe, quines triomfadores, quina sort.

Què deuria fer la tata en el seu temps lliure? Com gosava obrir la porta i desaparèixer, deixant-la sola. Per què en volia ella de temps lliure? Potser tampoc ella l’estimava. Ella la mirava cada diumenge d’esquitllada com sortia de casa, com abans s’havia clenxinat el cabell i fregat mig cos amb colònia de nadó per mirar de treure l’olor de lleixiu de les seves rugoses mans. Es vestia ben mudada amb el vestit gris de dos peces i les sabates de diumenge. Quan sortia de casa la Laura la seguia fins que la perdia la pista. Potser tornaria més d’hora avui. Es tornaria a vestir de tata amb la colònia ja desbravada i quan li preguntés com cada dia que volia per sopar, la Laura li diria que tenia mal de panxa, que havia patit molt tota sola, i mentre l’abraçava i li demanava moixaines com un nadó, li demanaria un plat d’arròs blanc bullit, gelatinós, fumejant i dens.

“You’ve got to get yourself together
You’ve got stuck in a moment and now you can’t get out of it
Don’t say that later will be better now you’re stuck in a moment
And you can’t get out of it”

Tu has de tenir enteresa
Estàs encallada en un instant i ara no pots escapar d’ell.
No diguis que més endavant serà millor, ara estàs encallada en un instant
I no pots sortir d’ell.”