Setembre 2007. Superwoman
“Everywhere I’m turning
Nothing seems complete
I stand up and I’m searching
For the better part of me
I hang my head from sorrow
Slave to humanity
I wear it on my shoulders
Gotta find the strength in me”
“Arreu on miro
Res sembla complert
Jo de peu i buscant,
és la millor part de mi
Penjo el meu mal de cap
Esclava de la humanitat
Ho poso damunt les meves espatlles
Haig de trobar la força en mi”
“Cause I am a Superwoman
Yes I am
Yes she is
Even when I’m a mess
I still put on a vest
With a S on my chest
Oh yes
I am Superwoman”
“Per que jo sóc Superwoman
Si, ho sóc
Si ella ho és
Fins i tot quan estic feta un embolic
Em poso un vestit
Amb una S en el pit
Oh si
Jo sóc una Superwoman”
La Laura Williams enfila cap a l’apartament amb la sensació d’estar completament baldada. Va força carregada; sota un braç porta la carpeta amb tot de paperassa i a l’altre mà hi té amb la bossa del súper d’on acaba de sortir amb les provisions precuinades per sobreviure un vespre i amb un parell d’ofertes completament prescindibles. Fa estona que caminava visualitzant el moment de posar-se dins el llit, així quan en acaba de donar la volta a la porta giratòria de l’entrada veu en Jack, el complidor conserge, s’obliga a forçar un somriure i a seguir la conversa de cortesia pertinent.
– Bona nit senyora Laura, cada dia arriba més tard. –fa el conserge aixecant-se de la recepció.
– Sí Jack, aquests dies els preparatius del sisè aniversari dels atemptats de l’onze de setembre ens ocupen molt temps i anem molt enfeinats, em veig la data a sobre, no et pots imaginar el que representa tot això…-diu amb un automàtic deix de superioritat-…trucades de responsables municipals, que si els de protocol, premsa, familiars… No voldria pas deixar-me cap detall, i ja saps que sempre rumio i treballo per a fer alguna cosa especial, per tal de que la data i els actes no caiguin en la rutina i en l’oblit. Jack, aquesta ciutat no pot pas passar pàgina i esborrar-nos. Ens hem d’ajudar. Els he d’ajudar. – La Laura mentre parla s’ha posat la mà dreta damunt el pit.
– És clar, senyora Laura i ben fet que fa, és una gran persona, no se’m acut ningú millor per representar i contribuir a la causa dels supervivents, dels que ho vau viure de primera mà. No se pas què faríem sense gent com vostè, cuidi’s.
– Ho faig Jack, ho faig.
La Laura camina unes passes i fa una pausa impacient i ostentosa davant les portes de l’ascensor, perquè en Jack l’avisi per ella. El porter se’n adona tard, i atrafegat i sufocat córre atropelladament cap a l’aparell i en prem el botó. Esperen junts que arribi, embolicats en un incòmode silenci acompanyat d’uns somriures gentils fins que s’obren les portes. En Jack espera fins que ella pugi, prem l’interruptor de la planta i l’acomiada amb un gest amb la mà abans de tornar diligent cap a la taula de recepció.
En Jack, sorrut, baixet, servicial, sigil·lós. Feia quinze anys que treballava de conserge a l’edifici de la novena avinguda. Rebre els visitants, firmar entregues, ajudar en cas d’emergència, carregar embalums amunt i avall, avisar al manetes pels pedaços o per arreglar canonades, calmar el veïnat per plagues d’escarabats, enfilar-se per canviar florescents, repartir diligentment la roba de bugaderia o el correu… Al capdavall fer que els engranatges de l’edifici no fallin, que ningú trobi a faltar una tasca, una feina, ser invisible però complidor. Havia agafat el relleu d’en Manuel, el seu antecessor a la consergeria. En Manuel de procedència mexicana era la seva antítesi; sorollós, tafaner i bromista, cantussejava ranxeres mentre fregava amb ímpetu els vidres del vestíbul quan venien els mesos de calor i nadales quan feia anar la pala per treure la neu de davant el portal. Con mi burrito sabanero voy camino de Belén.
En Manuel que malgrat tots els anys de dedicació atenta sempre seria recordat pels residents de l’edifici pel dia que s’havia jubilat de forma imprevista en tocar-li el premi gros de la lotto. Exactament 4 milions i mig de dòlars. Aquell dia, en Manuel va recollir els llibres vells i el transistor i davant de tot el veïnat que s’havia reunit per acomiadar-lo els va deixar anar unes quantes perles, entre elles les infidelitats dels del cinquè, els pixats del canitxe del segon o qui li prenia a qui la subscripció del New Yorker. Quan va acabar, va agafar la caixa de bombons que li havien comprat entre tots i va marxar fent una gran rialla i entonant talment com si fos Nadal Si me ven, si me ven, voy camino a Belén que encara semblava ressonar per sota el taulell de l’entrada quan en Jack acabava el torn.
En Jack l’havia suplert després d’haver encerclat amb vermell l’anunci al diari, haver-se posat la seva millor roba, haver fet tres entrevistes més suant amb la mateixa muda i haver signat un contracte on s’incloïa una pionera clàusula sobre la confidencialitat i discreció a la feina. Després d’un encobert període de prova de papers de caramels amagats i descuidats pel vestíbul, finalment en Jack va rebre el vestit a mida amb corbata setinada i abric llarg guarnit amb franges als punys.
Ningú a l’edifici sabia si estava casat, tenia fills o germans i tampoc semblava importar-los, quan es llevaven ell ja hi era i quan tornaven de la feina encara hi estava posat. Pels volts de Nadal algú s’encarregava de fer una col·lecta per fer-li una gratificació, només els del cinquè se’n abstenien i aprofitaven per insistir en la campanya per erradicar de forma definitiva la figura del porter, fent alabances de tots els sistemes automàtics i via cable per controlar tots els racons de l’edifici.
La Laura tenia controlat que l’ascensor, un cop es tancaven les portes, trigava exactament deu segons fins a la seva planta. Després tot és mecànica rutina que podria fer amb els ulls tancats; s’abstrau entre boscos de pensaments mentre espera s’obrin les portes, fa les quatre passes cap a la dreta travessant el passadís folrat de fusta, treu les claus de la bossa que dringuen contentes entre els seus dits, gira dues voltes, puja un xic el pom i ja es dins de casa. La porta xerrica famèlica d’oli en obrir-se, la Laura entra i la tanca després d’un prominent cop de maluc.
Deixa la carpeta damunt de la tauleta del rebedor i la bossa del supermercat a terra, i constata temorosa com de nou parpelleja la llum vermella del contestador automàtic. Aquest flaix intermitent fa dies que la persegueix quan arriba a casa, malgrat hi passa a prop tancant els ulls, l’arrossega com una bola de metall feixuga lligada al turmell; com quan es mira el sol i aquest ens segueix encegant malgrat els ulls clucs. No, no, no hi ha cap missatge -es diu a sí mateixa- no pot haver trucat altre cop, no pot tornar a ser ell, l’esborraré, no l’escoltaré. Però la curiositat li pot. Després de rumiar-ho uns instants s’acosta a l’aparell, allarga el dit i acciona el botó de reproducció. Clac.
– Bona tarda senyora Williams, soc en David Simon, el periodista del que fa dies que la persegueixo, bé, no sé si haurà escoltat els missatges anteriors, però li he deixat encàrrec també a la seu de l’associació. M’agradaria parlar amb vostè, esclarir uns assumptes sobre la seva experiència, tenir una entrevista per tal de publicar un article commemoratiu pel sisè aniversari. Li agrairia em truqués, el meu número directe és…
La Laura pitja emmurriada el botó de parada sense deixar finalitzar el missatge. Periodista obstinat i estúpid– pensa.
-Periodista obstinat i estúpid!- crida.
Seguidament prem intensament la tecla d’esborrat de missatges. “Té CAP missatge”, assegura la veu mecànica i aguda del contestador. Ho hauria d’haver fet abans, just arribar, no l’hauria d’haver escoltat, a vegades és tant tòtila, tant feble.
La Laura es queda immòbil durant força estona, en un silenci absolut. Aconsegueix reconèixer la seva respiració i el soroll ofegat del brunzit genèric de la ciutat esqueixant-lo en petites parts; el soroll de les botzines, alguna rialla bramulant per damunt d’una conversa, l’anar i venir de les sirenes i el roncs del trànsit, tot filtrat pels gruixuts vidres de les finestres, ara un crit mig ofegat d’algun altre pis, l’ascensor que bellugueja entre les plantes, un xiulet, la fressa del motor de la nevera. De sobte, però com una explosió no prevista, un esclat, una pressa d’aigua que es desborda, una deflagració, la Laura alça els braços i es dirigeix al contestador;
– No senyor, ells mai en tenen prou, han de furgar i furgar. Però què em vol preguntar el senyor David del ? Què es pensa que sap vostè? Vostè devia estar aquell dia a la seva casona mirant còmodament la televisió! Mai podrà saber el que es va patir en aquells edificis! Periodistes. Maleïdes bestioles afamades de notícies; d’omplir pàgines i pàgines, programes de televisió i ràdio. Paraules i paraules. Què voleu? Això és ser periodista? Entrar dins la vida de la gent?
“For all the mothers fighting
For better days to come
And all my women, all my women sitting here trying
To come home before the sun
And all my sisters
Coming together
Say yes I will
Yes I can”
“Per a totes les mares que lluiten
Pels dies millors que han de venir
I totes les meves dones, totes les meves dones aquí assegudes intentant
Arribar a casa abans que el sol
I totes les meves germanes
Vinguin juntes
Dient, si jo seré
Si jo puc”
La Laura fa grans passes amunt i avall del pis fent grinyolar el parquet de fusta. Té la respiració accelerada, de sobte la ciutat havia emmudit atemorida, ni botzines, ni roderes, ni res es feia sentir; el motor de la nevera s’havia aturat, els gossos no bordaven, tan sols un xiulet agut i ensordidor que brollava de les seves orelles s’enclavava de forma claustrofòbica en les parets de l’apartament.
– Hores. Hores i més hores. I diners! Això és el que jo dedico a la memòria de les víctimes! Sap senyor David del ? Per què vostè tota aquesta cerca la fa de forma altruista? Noooo. Si no li donen els seus dinerons, la seva nòmina a fi de mes, segur que no mou ni un dit el senyor David del ! Jo, jo tot això ho faig per què sí! Sense res a canvi, ho entén això?
Agafa furiosa la carpeta i llençant-la amb totes les seves forces i la fa volar fins arribar al sofà-llit, encara mai desplegat, encara mai fet servir, de la saleta, lliscant per damunt de la tauleta de centre i esclafint-se finalment al caure al terra en un soroll erm. Tot seguit agafa d’una revolada la bossa amb el que havia comprat, es dirigeix cap a la cuina i la buida de forma enèrgica damunt del marbre.
– Perquè el senyor David del , quan arriba a casa seva no ha de pensar cada dia amb tots els que ens han deixat, amb tots els que pateixen, en tots els que han mort! Perquè el senyor David del ara fa un article d’això, ara fa un article sobre política, ara sobre els marsupials, ara va una estoneta al gimnàs, ara se’n va de copes.. Deixi’m estar senyor David del ! Deixi estar els morts!
La capsa de cereals Special K, ha trontollat juntament amb tres llaunes de coke zero, dues pizzes integrals refrigerades, un set de maquillatge i una colònia de promoció. Quan ho ha deixat tot torna de nou cap al menjador on es torna a encarar amb el contestador seguint fent les rèpliques en deflagració incontrolada.
– Què vol el senyor David del The New York Times? Ha de saber senyor que la senyoreta Laura Williams, és una ciutadana exemplar; paga els seus impostos, no fuma, no beu. No prenc drogues, senyor David del The New York Times! I vostè? Em vol fer creure que en la seva apassionant vida de periodista intrèpid vostè no ha tastat la marihuana? Ni beu? No fa aquella copeta entre col·legues cada vespre al plegar? Per no parlar de fumar, és clar! El col·lectiu periodista tinc entès que estadísticament és el reducte de fumadors més dur per vèncer. I és clar, a banda vostè deu tenir un gran cotxe. Un formidable cotxe vermell! O m’equivoco, senyor David del The New York Times? Oi que és de color vermell? Ho he encertat?
La Laura torna cap a la cuina ho emboteix tot dins la nevera excepte una coke i tanca violentament la porta fent tentinejar els pots de salses agres i passades que hi habiten a dins.
– Perquè benvolgut senyor David del The New York Times, vostè vol parlar? Es vol dirigir a mi? Sàpiga que soc una persona amb estudis. No sé si ho sap que jo tinc un bagatge i un ressò mediàtic que vostè, senyor David del The New York Times, mai, mai però mai a la vida podrà somiar. Jo, senyor David, soc la Presidenta de l’Associació de supervivents dels atemptats de les Torres Bessones, i jo li dic, que l’ignoro i que no vull parlar amb vostè.
Obre la coke zero i en fa un glop llarg i assedegador, concloent. El pols se li ha accelerat i té el front ple de petites gotes de suor, les galtes li cremen i li tremolen les mans. Va fins el dormitori, i a palpentes, sense encendre el llum, ni treure’s la roba s’estira damunt del llit fent caure tres dels gruixuts coixins que el coronen. Des de l’altura del seu pis, per la finestra de la seva habitació, a les fosques, veu les llums de tons vermellosos i clars que en fileres perfectes i uniformes recorren la ciutat fins l’infinit. Tot formava part de la rutina i l’ordre establert, com la vida que ella s’havia dissenyat. Sanglotant i encara esverada es tomba cap al costat dret del llit. Com cada nit abans d’anar a dormir fa lliscar el seu braç per sota el coixí, amagant-se a sí mateixa la cicatriu, mira de reüll, la fotografia de la tauleta de nit, el retrat del seu germà amb en Peter, joves, somrients, bronzejats, despreocupats.
La baixada en picat de la noradrenalina fa que vagi agafant son. Va prometre que ho faria i ho estava fent. Que els ajudaria. A les víctimes, als més necessitats, als indefensos, als supervivients, a aquells que ningú havia rescatat en veritat.
Un grup inconnex i perdut que no els era permès ni acostar-se allà on ho havien perdut tot. D’allà on s’havien salvat. Tot era burocràcia i normes absurdes de seguretat. I es clar, tots tenien feina i família i poc temps, ningú havia gosat desafiar el sistema, no existien, ningú els reconeixeria. S’havien hagut d’empassar els malsons, els traumes i deixar la reconciliació amb la ciutat per una altra vida. Senzillament s’ometia el tema, canviaven de carrer vorejant la zona zero, defugien de les converses, sintonitzaven un altre canal, giraven la portada dels diaris, marxaven lluny de la ciutat per setembre.
Al capdavall tot seguiria com sempre.
Però ells per fi serien escoltats, reconeguts.
Mica en mica la ciutat gosa repicar darrera els vidres de l’apartament, de nou l’embolica la remor de les ambulàncies, els cotxes, les botzines, el motor de la nevera fimbra tímidament, tot sembla desvetllar-se i tornar a la rutina, tot és al seu lloc, a lloc segur, com sempre. Nota com el cor s’alenteix, es calma i a poc a poc la respiració es cada cop més fonda fins caure dins el son.