Setembre 2001. Encallada en un instant i del que no en pots sortir

“I’m not afraid of anything in this world
There’s nothing you can throw at me that I haven’t already heard
I’m just trying to find a decent melody
A song that I can sing in my own company

I never thought you were a fool
But darling, look at you
You gotta stand up straight, carry your own weight
These tears are going nowhere, baby”

“No tinc por de res d’aquest món
No hi ha res que em puguis dir que no hagi escoltat ja
Només estic intentant trobar una melodia decent
Una cançó que pugui cantar amb la meva companyia

Jo mai he pensat que estiguessis boja
Però estimada, mira’t
Tu has d’aixecar-te i carrejar el teu propi pes.
Aquestes llàgrimes no porten enlloc nena”

Em demanen que us expliqui el que va passar.

No he tornat a posar bé l’hora del forn ni la del microones; pampalluguegen estúpidament des d’aquell dia quatre zeros neguitosos, a ritme similar dels batecs del cor esperant que algú els torni la utilitat. Suposo que és el mateix que espero que algú faci amb mi.

Des que vaig arribar de l’hospital he estat quasi sempre dins el llit, sense dormir, plorant, morta de por; escoltant de fons com el contestador va trencant el silenci amb les nostres veus enllaunades i es va omplint de missatges que em deixen veus que em resulten familiars. Sona el telèfon tres cops i ell fa la seva feina. “Hola, som la Laura –feia jo– i el Peter –feia ell– i ara –fèiem tos dos a l’hora– no ens hi podem posar, deixa el missatge!”. Recordo com vam gravar aquell missatge, amb un esborrany fet darrera el tiquet del supermercat, tu volies gravar-ho cantant i jo com sempre (l’avorrida, la seriosa, l’aixafa-guitarres) vaig exigir que ho féssim més formal.

Des d’aquell dia no he gosat sortir de casa ni encendre el televisor, a la porta truquen mans i timbres anodins; obre, va t’ajudarem, anem a prendre un cafè. Al cap d’una estona desisteixen i marxen. Torna a instal·lar-se el meu plaent silenci. Em consola mirar que tot el que em rodeja s’ha quedat paralitzat com en un museu i és aliè a la tragèdia; el xampú encara és a punt d’esgotar-se, la llet a la nevera es segueix metamorfosant agre i grogosa, el gos petit i mesquí del veí de dalt es segueix despertant puntualment a les sis fregant les seves potes al terra per demanar passejar i regar els fanals del carrer. La fusta del parquet segueix grinyolant i enfonsant-se quan entres al menjador. El teu llibre a mitges de fa mesos que no sé si et va agradar prou per acabar-te’l de llegir, la teva tassa preferida esberlada, els teus mitjons abans de rentar del revés, el raspallet de dents gastat…

Fins que un dissabte em rendeixo, obro la porta i despenjo el telèfon. Ells entren, escampen petons, condols, tasses fumejants de te amb compassió, capses de kleenex i rajoles de xocolata. Ei que bé que tens el braç, ja t’està cicatritzant la ferida! No et calen més operacions, oi? Porten caixes i bosses; les omplen, s’emporten la teva pols, els teus discs, l’escuma d’afaitar, les cerveses, el llibre a mitges. Ho netegen tot, actuació imprescindible, purificadora. Em diuen que ja n’hi ha prou, que he de mirar endavant, m’abracen.Em deixen un parell de llibres d’autoajuda damunt la tauleta de nit. T’esborren sense pietat. Tanquen la porta. Els timbres deixen de sonar, el contestador d’engreixar-se de paraules. Missió complerta. Consciències reconfortades. Saps que ens tens al teu costat.

I ara vaig fent. Simulo somriures per que no s’incomodin. Ho faig bé això de fer veure que soc feliç. Al vespre m’assec davant el televisor amb el volum abaixat i el monòleg del late show començat, aquell que mai et perdies, aquell que sempre reproduïes a l’endemà a la feina amb exagerats moviments de braços davant els riures de tota l’oficina. El menjador és a les fosques, amb els ulls tancats, deixo que els rajos catòdics es reflecteixin en les meves parpelles; quan el realitzador mana un primer pla tot és fosc, amb un pla general esclata la claror, entre el joc de llums intento fer memòria de tots els petits moments de la nostra antiga vida. Crec que ja no sento la teva olor.

El dolor m’assegura el teu record i torno a aquell matí, en el moment que em vaig començar a arrossegar sense tu. Recordo que el dia era radiant, amb un cel immens d’un blau preciós regalat de finals d’estiu. Recordo sentir-me feliç. Recordo ens havíem trucat com adolescents estúpids i ensucrats trigant a penjar i acomiadant-nos vint cops sota la mirada inquisidora dels companys de feina. No voldria recordar res més.

Mai penses realment que et pot passar a tu. No et lleves pensant que potser ho perdràs tot, que et pots trobar en un moment engolit en una realitat obscenament terrible i mortificant, que esborra el que ets i el que vols ser en un instant. Perquè a partir d’aquell moment tot va passar en un segon. I a mi em va passar. I a en Peter. I a Nova York. I al meu món.

8,46 am. És l’hora en que tot va començar i acabar.

Jo era a l’oficina, a la planta 96 de l’edifici Sud de les Torres Bessones. La construcció més impressionant de la ciutat; altes, magnífiques, poderoses, tot el que era Nova York, els Estats Units i tota la població, el que era jo. Davant mateix, l’edifici de la Torre Nord, on hi treballava la persona que més m’estimava del món, en Peter.

Com cada dia laborable em vaig posar l’uniforme de noia de trenta anys que treballa a oficina, espera un ascens i viu a Nova York, em vaig maquillar i vaig agafar el metro per anar a la feina. La meva vida era bona, feliç, il·lusionant, perfecte i esperava amb delit lluir un anell de compromís. En Peter es feia el murri, ho faré en dia ben especial bonica, quan menys t’ho esperis. Potser aquell dia onze de setembre seria el dia.

Suposo que era un matí qualsevol entre papers i comandes per respondre, grupets mandrosos de gent agrupats a la màquina de cafè, converses sobre el partit de beisbol de la nit, telèfons per despenjar, ordenadors encallats esperant una actualització i aleshores…

He intentat rebobinar mil cops la cinta per veure un senyal, alguna cosa que em fes dubtar, un avís del terror que venia, un presagi inadvertit, una malastrugança que hagués passat desapercebuda en aquell moment, un gat negre, un malson, però no hi ha res, tot era la rutina de cada matí.

Jo en aquell moment ja era asseguda a la meva taula, havia eliminat el correu brossa i llegia en la pantalla de l’ordinador un correu llarg i queixós d’un client sobre el cobrament indegut d’unes comissions, quan un sotrac espantós i inesperat ens va fer tremolar i despertar. Allò va remoure tot l’edifici, tots ens vam creuar mirades incrèdules i en girar-nos per on venia el brogit vàrem veure com una bola negra de foc i cendra rebentava varies plantes de l’edifici Nord, la nostra torre bessona. Vam córrer cap els vidres, una explosió terrible emergia del gratacel del costat. Peter! Molts ens varem quedar estorats sense poder moure’ns. Volíem mirar però no veure. L’escena era temible, irreal, l’esclat semblava l’escena d’una pel·lícula, centenars d’objectes volaven per arreu. Entremig del fum executius arrapats per fora dels marcs de les finestres, trontollant del tot indefensos. I caient, caient de forma espantosa donant tombs de forma grotesca, embolcallats amb corbata vestits de jaqueta i de foc. Peter! La gent al meu voltant plorava i xisclava, alguns pregaven a Déu, altres el maleïen, i jo notava que l’aire no m’omplia els pulmons, que no podia respirar. Peter!

Vaig córrer cap a la bossa i esqueixant-la amb les mans vaig treure el mòbil, els meus dits van pitjar la retrucada, el seu nom. Hem parlat no fa ni deu minuts. Peter. Vaig pitjar dos cops el botó de trucar. En soledat, en el buit, la trucada es repetia i em mortificava. Puuup, puuup, puuup. Agafa’l, agafa’l Peter. Trucada fallida. Retrucar. Puuup, puuup, puuup. De nou de forma angoixant i inútil el so de tocs del telèfon es van perdre sense resposta. Vaig aixecar el cap; tothom parlava amb algú per tranquil·litzar-los o tranquil·litzar-se. Ha estat a l’altra torre, no la nostra. Ha passat a la seva torre. Peter, Peter, Peter; jo tan sols volia saber si ell estava bé. Puuup, puuup, puuup. Trucada novament fallida.

La gent anava formant grups que corrien i anaven amunt i avall de la sala, buscant el millor pla per captar l’escena. El comptable calb i esprimatxat gesticulava nerviós amb les mans aixecades;

– Era un avió!!! Us ho juro, però per què no em creieu?! És que he pensat que era com un espectre enorme, i de sobte hi he atinat, és un avió i s’anava acostant, però que fa volant tant baix? Xocarà segur i… BAAAM! S’hi ha encastat de ple! L’he vist per la cua de l’ull i m’he quedat glaçat , s’ha fos en aquesta explosió darrera la Torre Nord.

– A vegades aquestes situacions poden fer-te veure coses inversemblants; un avió?! Com vols que un avió vingui a parar a aquí? Això és Nova York, et penses que algú es pot plantificar al mig de la ciutat, amb un avió? –li va contestar la recepcionista amb la veu més aguda del que era normal.

– I doncs que ha estat un ovni? Un meteorit? Que n’ets de curta!

– Ei, ei calma. Truqueu al centre, per saber què hem de fer, desallotjar o què? –apuntava algú en veu alta, crec que en Larry d’arxiu.

– Ja ho he fet. -va fer la Rose, cap del departament, com sempre contundent- Ens diuen que no ens hem de moure, poden haver-hi despreniments al carrer o podem tenir problemes amb el fum. Tothom quiet. –La Rose, cap de departament va ser  contundent, com era habitual en la super-rossa de metre vuitanta, només li va faltar l’afegitó T’ha quedat clar? Que acostumava a deixar anar quan acabava de donar les instruccions de la feina – Pels que ja hi éreu al noranta-tres –va continuar- recordeu que el pitjor se’l va emportar la gent que va anar corre-cuita als passadissos, escales i ascensors. –Quan va acabar de parlar, ens va mirar a tots als ulls i va treure una cigarreta d’un paquet del fons de la bossa, que va encendre davant la sobtada passivitat de tots; el fum del tabac en aquelles circumstàncies semblava inofensiu.

– Potser sí, és veritat, abaix és un caos, aquí estem segurs. – va respondre la recepcionista de forma cordial mirant-se la Rose.

– Avui també li has de fer la rosca? – va apuntar en Larry.

– Però com s’ha desviat aquest imbècil de pilot? Anava torrat o què? –seguia interrogant-se solitàriament amb gestos exagerats el comptable. – Segur que era d’una companyia de baix cost, segur.

Totes aquelles converses especuladores i incrèdules, amb una pàtina de nerviosisme mal dissimulat, hipòtesis en veu alta dels companys de l’oficina de com era possible tot plegat, de la llargada de les escales dels bombers, calculant en quina planta s’havia estavellat l’avió, semblen ara talment el preàmbul més macabre del nostre destí.

Jo seguia remarcant el seu nom al telèfon amb la mateixa resposta, cada cop mastegava més una angoixa que m’espessia la sang, mirava com el fum negre s’enfilava com un mal presagi cap els pisos superiors a una velocitat vertiginosa. Peter, corre a baix si us plau corre.

En aquell moment, si ens haguéssim sigut dins d’una pel·lícula, el director faria un gran pla general de la ciutat. Com si fos un ocell que sobrevolés Manhattan fins que enfoqués un avió, lleuger i ingràvid, i en faria un primer pla, magnífic, prepotent, absorbent i predominant. Aquell avió s’acostaria lentament cap a nosaltres, esquivant a gran velocitat, encara que no ho semblés, la torre en flames del costat, dirigint-se cap a les nostres vides, apuntant-les, marcant-les com a objectius. Cada cop més a prop. Cada fotograma més a tocar.

I així pensant que observàvem el infern a tocar com a testimonis privilegiats i impotents, absents només per pocs metres del patiment tant proper, protegits en una membrana aïllant, va ocórrer el que ningú s’esperava; les tenebres ens van engolir.

Un xiulet greu i fort ens va estremir i absorbir, la por em va ofegar la veu, devorant el meu i tots els crits, a aquell so el va seguir un terrible cop que ens va desplomar a terra, enmig d’una esbombada ensordidora i final.