Aguanta la respiració encorbada en ella mateixa com un capoll, l’agulla de l’epidural penetra entre vèrtebra i vertebra i aboca el líquid fred que es dissol enjogassat dins l’espessa sang sota la promesa que el dolor ha de començar a esmorteir-se.
Tot just fa quatre minuts que està dilatada de cinc centímetres i falten trenta minuts perquè siguin les dotze de la nit. En Josep fita de nou el seu rellotge, la maneta dels segons es mou nerviosa però tot va segons el previst, s’adreça fins a l’altaveu sense fils i n’apuja el volum. A la playlist que ha creat per l’ocasió a l’Spotify, la flauta es combina amb els refils d’un moixonet i el so de les onades del mar.
La Clàudia respira a fons quan veu que la contracció apareix de nou. Espera enrojolada que pugi, s’estarrufi esqueixant-li els ronyons i baixi.
–La següent no farà tant mal. — Diu en Josep, amb plena convicció, mentre petja el botó de pausa del vídeo del mòbil.
«Tu que collons saps!» Pensa la Clàudia, que maleeix el marit, la llevadora, els piulets dels ocells i la flauta, els estreps, les calces de maternitat, els sostens de lactància i els primers plans que li fa amb el telèfon en Josep d’ençà que han sortit de casa. La mateixa Clàudia que ha aconseguit convèncer a la Nuri, la perruquera de tota la vida, per què a primera hora del matí de l’endemà vingui a marcar-li les metxes.
El ginecòleg, que estrena per l’ocasió camisa, barret i mascareta, un conjunt amb grafitis del Bansky comprat a l’Amazon, apareix breument per la sala i pica amb els dits la gota que es balanceja, indecisa, fora ja de la bossa d’oxitocina. Pels passadissos, els espanta-sogres s’expandeixen i contrauen per la bufera alegre del personal de l’hospital, que fa glops de xampany en gots de plàstic i classifica a dotzenes raïm insípid importat d’Itàlia.
El millor nadó. Serà el millor infant. El millor fill. En Josep és l’ideòleg de tot allò què està passant, el guionista que veu complagut com es desenvolupa el pla.
La notícia del naixement obrirà els noticiaris del migdia i la nit i els breus d’informatius que a cada hora, tot just després dels senyals horaris, faran les ràdios. Se’n faran ressò els digitals amb els pescaclics penjats al twitter, facebook i instagram. A la premsa de l’endemà hi haurà una foto a la secció de societat del nadó, de la Clàudia, amb el cabell ben marcat, i del pare de família, ben orgullós. També hi sortirà la Consellera de Salut, vestida del color corporatiu del partit i que aprofitarà per fer esment de les bondats del sistema sanitari malgrat les retallades.
Es faran una altra fotografia amb el president del gremi de flequers que els durà una barra de pa (que serà dura per quan arribin a casa) i els prometrà un any de baguettes, el tortell de reis, la mona i la coca de Sant Joan, a banda del pastís d’aniversari que tancarà l’any de llonguets regalats. Tot plegat per allò dels nens i el pa sota el braç, i oh que ben trobat i el màrqueting.
Quan falten vint minuts per les dotze, en Josep penja un cronòmetre del coll de la llevadora amb el compte enrere i li demana que li vagi cantant cada cinc minuts el descompte.
En Josep respira orgullós, tot va segons el previst. Mira els llums potents del sostre i s’enlluerna, té ganes de plorar emocionat fitant com bellugueja tot al seu voltant. Tot va començar passada la segona quinzena d’abril quan van gestar la criatura, envoltats de blísters buits d’àcid fòlic, vitamines i ferro. Al maig van canviar de cotxe per quedar-se un familiar farcit d’airbags per tots els costats i vidres tintats.
A l’estiu van substituir les vacances per visites quasi setmanals a l’Ikea i al Palacio del bebè. Al setembre van visitar vuit escoles bressol, tres acadèmies d’anglès per a nadons i un conservatori que oferia concerts per a nounats. A l’octubre van alternar les ecografies i les visites al metge amb l’homeòpata que els va receptar anissos per millorar la gestació.
En el tram de novembre la Clàudia va demanar la baixa a la feina i, seguint les instruccions del Josep, anava amunt i avall de la casa amb uns auriculars sota la goma dels pantalons sonant en bucle Les Noces de Fígaro, La Flauta màgica i Così fan tutte. Al desembre va tocar no moure’s del llit, no fos cas que tot es precipités i s’avancés, així que per Nadal, la sogra li va portar la sopa de galets amb els canalons i els torrons al llit. El dia 31, conxorxats amb el metge, i així que són les cinc de la tarda del dia de l’home dels nassos, enfilen cap a urgències de la clínica.
–Deu minuts per les dotze! — Fa la llevadora, xisclant i aixecant només uns instants el cap per tornar a hipnotitzar-se amb el compte enrere.
–Deu minuts per les dotze! — Repeteix en Josep, deixant-se portar per l’excitació –Clàudia, ja ho tenim.
–Podríeu fer el favor de deixar de cridar? — Fa la Clàudia tota suada.
Entra novament el doctor, que s’ha posat els guants espetegant la goma a l’alçada del canell i introdueix lentament els dits dins la Clàudia per cercar la criatura i calcular la dilatació.
–Ja és aquí, una estoneta més i l’ajudarem a sortir.
–No empenyis ara, espera’t. – Li diu en Josep a la Clàudia.
Ella agafa els estreps de la llitera amb les mans suoroses i inflades i deixa anar un esgarip llarg i ronc.
— No crec que pugui esperaaaaaaaaaaaar. — Diu la Clàudia amb el front d’una rojor inabastable.
–Cinc minuts per les dotze! –Fa la llevadora bramant per damunt l’anunci de la Clàudia.
–Cinc minuts per les dotze! — Repeteix en Josep que és un sac de nervis. – Escolti, ara digui-ho a cada minut!
–D’acord!
–Calma si us plau, necessitem tranquil·litat! — Renya el metge, mentre intenta posar ordre.
En aquell moment entren a la sala dues metgesses i tres auxiliars fent la conga i rodejant la llitera, mentre canten a cappella el Volare dels Gipsy Kings. La Clàudia respira profundament, com un animal salvatge i els dedica una mirada injectada de sang. Abans de marxar, l’últim de la fila es mira en Josep i es treu el collaret hawaià de plàstic i li col·loca al coll amb un «cantareiii voleareiii».
–Quatre minuts! — S’esgargamella la llevadora.
–Empeny Clàudia! — Diu el metge.
–Vol dir? No hauríem d’apurar més? Si ara fallem, pot ser el nano més petit de la classe. — Afirma en Josep comprovant de cua d’ull el cronòmetre de la llevadora.
–Calla! Calla desgraciat! Que algú em tregui això de diiiiiiiiiiiiiiiiins!
–Clàudia, mira’m. – diu el metge sòbriament – Tiba dels estreps cap a tu i empeny.
–Però no massa. — En Josep mira el cronòmetre, mira la Clàudia, mira per on ha de sortir el seu fill i hi veu tot el cabell ja precipitat a sortir. El collaret hawaià branda d’un costat a l’altre.
Els bongos i les guitarres flamenques es barregen amb el ritme del cor de la Clàudia en l’electrocardiograma; les puntes dels batecs se sincronitzen quan el dit polze rasgueja les cordes.
–Aaaaaaaaaaaaah.
–Torna-hi, a la de tres, una dues i …
–Tres minuts!
–Ja corona! Ànims Clàudia només et cal un petit esforç.
–Espera’t, espera’t. No empenyis del tot!
La llevadora es posa bé amb el dit índex les calces vermelles, queden pocs segons per donar pas al següent minut, el compte enrere la motiva i excita.
–Dos minuts!
–Dos minuts! Empeny Clàudia!
–Ara sí? — fa la Clàudia — Ara ja t’està bé? Aaaaaaaaaaaaaaah!
–Respira amb ritme, així, una, dues i tres, ara empeny, bé, bé… sembla que el nano es resisteix.
–Com?
–Empeny Clàudia, que aquest fill de puta ens ho vol fotre tot a rodar!
–Perdoni parla de mi o del seu fill?
–Aaaaaaaaaah!
–Una dues tres empeny.
–Un minut!
–Un minut!
Fora de la sala sonen unes campanades i s’escolta la cridòria excitada del personal palplantat davant el televisor.
–Ja és l’hora! — Diu en Josep ansiós.
–Encara no, són els quarts! — Fa la llevadora amb el cronòmetre exhaurint els números.
–Aaaaaaaaaaaaaah!
–Però què fa? — Diu el Josep a la llevadora.
–Oh, preparar-me pel raïm, si no, un any de mala sort! El tinc pelat i sense llavors.
DONG!
–Som-hi Clàudia, som-hi ara va de debò!
DONG!
–Aaaaaaaaaah!
DONG!
–Una mica més ja ha tret el cap! Sembla que es resisteix aquesta criatura!
DONG!
La llevadora s’ennuega amb el raïm i comença a tossir amb la dolçor entortolligada al coll.
DONG!
Aniré al gimnàs…
DONG!
Deixaré de fumar.
DONG!
Començaré el col·leccionable!
DONG!
Faré règim!
DONG!
La llevadora ha aconseguit respirar i s’entafora de cop tres grans de raïm.
DONG!
–Aaaaaaaaaaaah! Surt d’una vegada desgraciat!
DONG!
El metge es tomba i agafa els fòrceps.
DONG!
–Bon any nou! — diu un senyor ferxat amb una capa des de la pantalla.
–Aaaaaaaaaaaaaah!
Una cridòria s’escampa per la recepció de l’hospital, les copes dringuen entre elles i les bombolles espeteguen entre petons i avisos de mòbil. S’esberlen les bosses de cotilló i el confeti plou damunt els caps.
–Va Clàudia, ja són les dotze.
–Tocades. — Increpa la llevadora.
La Clàudia els mira a tots, esbufega i respira pel nas, prescindint de la boca on només prem les dents. Es retenen mare i fill. Els segons cauen, pesats, en descompte en el cronòmetre i en en Josep.
En aquell moment, a uns cinquanta metres d’allà, s’obren de forma sincronitzada les portes automàtiques de la clínica mentre un crit reflex, que estrena les cordes vocals, entra a tota pressa ofegant l’eufòria general. Un taxista pakistanès, desencaixat i ensangonat, porta en braços un nadó cridaner acompanyat d’una jove parella.
–Oh! Acaba de nàixer- – Fa la mare, mentre petoneja el pare tot eufòric – Li direm Babar, com l’elefant i com aquest senyor tan amable que ens ha portat fins aquí.
–El primer nadó de l’any! El primer nadó de l’any! — Crida l’auxiliar sense collaret hawaià. — Hem de trucar a la tevetrés, a la conselleria i a tothom. Bon any nou! Bon any nou!