Cuenca

-Dona no ho sé, i si aneu un cap de setmana sols? Deixa els nens amb ta mare…
-Si ja li vaig proposar i tot van ser uis i ais; que si ara el temps, que si farem caravanes, que si l’hipoteca, que si al cotxe li toca la revisió…

Les converses de l’institucional sopar del primer divendres de mes amb la Iolanda fa temps que vomiten l’avorriment del matrimoni. Em sap greu pels dos perquè són macos; ens havíem farts de riure inacabables de nits de pòquer i mojitos, nits de dòmino i ratafia i fins i tot nits de parxís i limoncello. Va ser una època ludòpata i alcohòlica, però divertida. Ara però de fa un temps s’avorreixen sobiranament un de l’altre.

-Saps on em va dir el Ramon que sí que li vindria de gust anar? A Cuenca! A Cuenca! T’ho pots creure? No és on hi ha allò de les cases colgantes, a Cuenca?
-Conca.
-Què?
-Que es diu Conca en català.
-Cuenca, Conca, com es digui, vol anar a veure puestos dignes de l’IMSERSO!

Per sort aconsegueixo desviar el tema cap als últims llibres que ens hem llegit i que no ens hem acabat. Escurem les copes de vi i acceptem encantades els xupitos d’herbes de després del compte. Ara, amb l’alcohol anegant les nostres neurones, torna a parlar del Ramon; fa una exposició extensa d’escatologia masculina que em revoltarà inconscientment la fase rem dels meus somnis durant tres mesos.

L’amo apaga el sector de llums que queda damunt nostre i deduïm que vol plegar. Ens aixequem, sortim del restaurant però la Iolanda torna a entrar-hi fent esses, perquè s’ha deixat el mòbil damunt la taula. La vull arrossegar cap a casa, però ella proposa acabar la tradicional trobada mensual amb un gintònic.

Li dic que no. Ella diu que no va cap a casa i que necessita fer l’última i assenyala el garito de la cantonada. I jo que me’n vaig i li dic adéu amb remordiments, veient com entra en aquell bar sola.

Quan tanco la porta de casa li envio un whatsapp amb majúscules que posa «A DORMIR», del que no rebo el doble-check blau. L’endemà respon passades les dotze amb un «RESSACAAAA» i un emoji amb el cap embenat i un altre amb la boca coberta amb una mascareta.

Torna a ser el primer divendres de mes i tornem a sopar amb la mateixa taula que, amb estoïcisme, ens reserva l’amo del restaurant. Compartim el mateix vi, les mateixes tapes, però la Iolanda està diferent. Put a perfum de violetes i no para d’enrinxolar-se el cabell amb els dits. No ha dit ni piu del Ramon en tot el sopar, ha fet quatre sentències seguides sobre la vida citant-me el Coello, un discurs sobre els beneficis del ioga i em parla d’un concert d’un grup indie de Ripoll.

-A tu et passa alguna cosa.

I a partir d’aquí, com si amb unes tenalles li hagués allargassat la llengua, arrenca i no calla durant dues hores: que si se sent tant jove, tan vital; que si torna a sentir papallones a l’estómac; que torna a escriure; que pren batuts energètics i es dutxa amb sabó fet amb sosa i oli usat; que hem de demanar vi orgànic i biodinàmic; que ja no pensa vacunar més al Ricard, que tant se’n fot si tenia ja setze anys…

-Però em pots dir de què parles? – Puc etzibar en una pausa.
-Que tinc una doble vida, bleda, que no em veus… I el més gros, que el Ramon no sospita res. Res! M’has de fer un favor ara que treus el tema… Necessitem un cap de setmana junts. Llevar-nos junts. Fer un caputxino junts. Mirar la posta de sol junts. Ho has de fer per mi… Li he dit al Ramon que marxàvem de finde les dues, que tu tenies problemes amb el Jan, hahaha, no ho trobes irònic? Ho pilles? En realitat som ell i jo i no tu i el Jan… Si som nosaltres que no, que això, que m’has de fer de coartada, va tia. Ens fem una foto per l’instagram del sopar? Vaaaa. Hi posaré un filtre crema total.

Suposo que la cara de pomes agres que no em trec de sobre fa que ens acomiadem d’hora. Sempre ha sigut tan idiota o sóc jo? O és que la pubertat als 40 és insuportable? Jo enfilo cap a casa i ella puja en un taxi amb la pantalla del mòbil que li enlluerna el somriure estúpid d’adolescent que fa mentre repica amb les ungles esmaltades el cristall. Un cop a casa li envio un missatge per si ha arribat a casa i ella em whatssapeja un sí, amb una icona amb un cèrcol angelical al cap i un «recorda lo de demà plis».

El cap de setmana passa entre contradiccions, per si vull que em truques el Ramon o no, i què he de fer jo. Però no passa res.

El següent primer-divendres-de-mes m’envia un missatge dues hores abans, dient que no pot quedar, que ha de veure’s amb el Cristian –ho acompanya amb una icona de dos mitjos perfils amb un cor al mig–, i que ho hem de deixar pel següent. Cristian. El nom és força idoni.

Però el divendres al darrere cau en el megapont de la constitució i l’altre en reis; i al febrer la truco i no m’agafa el telèfon. I així fins passat l’estiu, quan el mòbil, en silenci, fimbreja a principis d’octubre.

-Hola noia, quant temps! Hem de quedar sí o sí, tinc tant per explicar-te, ara ja no tinc dues vides, tinc una nova vida!

No anem al lloc de sempre, ella ha reservat en un vegetarià indi de Gràcia. La música que ressona em recorda una cabina de depilació, i ens fan descalçar a l’entrada. Demana ella i quan acaba s’intercanvia amb la cambrera una salutació amb les mans obertes i unides entre si pels palmells, per sota de la barbeta.

-Visc una vida nova. M’agradaria que arribessis al meu estat, però ho has de fer plenament, sobretot amb l’esperit i no et veig prou madura.

M’ho deixa anar mentre em veu escurar l’última gota de vi de la copa. Necessito més vi, si pot ser amb doble dosi de sulfits.

-Saps on anem el proper cap de setmana? Fem una bona sortida. Ens entreguem al misticisme amb el Cristian.
-Feu el Camí de Santiago?
-No, que va! Has sentit a parlar del centre tibetà de Cuenca?

Li dic que vaig al lavabo, però fujo recollint les sabates. Quan sóc dins el metro li envio una corrua d’icones; una noia corrent, una mà que diu adéu, unes tisores, i uns quadradets blaus amb un «FREE». En majúscules.