«Ens llevarem quan hagin posat els carrers i el tap al mar.»
Vaig trigar 31 anys a cristal·litzar la transcendència associada a aquella frase que cada matí es repetia, com les campanades a morts.
Jo, tendrament ingènua, passava hores rumiant la logística associada a tals activitats. Redéu, quina feinada. Qui devia ser el pringat encarregat a posar i llevar el tap? Qui devia aixecar els carrers –catifes urbanes– per tornar-los a posar l’endemà? I el més inquietant de tot plegat: com un fer i desfer crònic –paradigma de l’absurd– es podia considerar mínimament eficient?
Fins que la veritat es va fer pinyol per ser empassat amb boca petita. Va caure a l’estómac, ert, amb un cloc més sorollós que el desencant. Amb la solemnitat que vesteix les grans revelacions, vaig agafar el manyoc d’hores perdudes desxifrant realitats disfressades i el vaig tancar en un calaix.
I ja no vaig rumiar més.
Creia haver-ho entès. O potser no, no del tot. Havia entès l’engany com infant. Però encara restava la part interessant.
25 anys més tard, després de 210 dies en vetlla, cortesia de la meva petita gran contribució a millorar l’espècie, vaig perfilar dues resolucions. Primera: que dormir devia ser l’hòstia i calia tastar de nou tal fruit prohibit. Segona: que en dies festius no es posarien ni carrers, ni taps a mar, fins a les 8 tocades.
Però m’havia deixat un element en l’equació.
El paio de l’autopista.
Un dels típics matins de fressa i pressa, d’aquells on tot avança en slow-motion excepte els segons del rellotge, vam saltar a la carretera, escurçant distancies a base d’accelerador.
–Merda, avui sí que no arribem.- Renegant, ignorant i maleint el discurs moral de ‘millor arribar tard, que no arribar’.
Tot fent eslàlom entre carrils impossibles, vam creuar el reguitzell de ponts que enteranyinen l’autopista com si fossin les bigues que sostenen el pes del cel. Ponts d’aquells per on mai no passa ningú. On mai ningú hi ha vist ningú. Erigits com camp experimental de grafiters amateurs i adolescents proclamant amors densos i infinits que duren poc més de cinc minuts. Espectacles de desolació.
Aquell dia, però, es va produir el miracle. Em vaig haver de fregar els ulls diverses vegades. De tant refrec, per poc estampo cotxe i tripulació.
Alt, imponent, talaiot. Estàtic com un Cristo sense creu. Un espectre encaputxat, amb la vida arrepenjada a la barana del pont.
–Però que coi és això? O més aviat, qui? — Deixa estar — em vaig dir. — Massa cafè, massa d’hora, per viure sempre tard. No tens pas temps per miratges.
Però el miratge es va fer crònic. Poc importava a quina hora o en quin estat fes la travessa pontifera, ell sempre hi era. Ja podia caure el sol a plom, aiguats, nevades o ventades. Ell sempre allà, somort. Impassible, comptant ovelles cardíaques al volant, veient passar la vida sense entrebancs. Proclamant-se en sordina com paradigma de la normalitat. Com si aturar-se a observar fos més raonable que no pas córrer com maníacs perseguint fites i cites impossibles.
De sobte, vaig rescatar la clau del calaix de les preguntes tortes. A ritme de batec desbocat vaig fer el pas pel qual m’havia estat preparant la vida adulta. Vaig obrir el calaix d’un cop sec, resolutiu, amb l’angoixa agnòstica de qui vol trobar però no sap creure.
Dins el calaix, falsament tímid, silent, m’esguardava un exèrcit disposat a l’atac. Després de tants anys en captivitat, les hipòtesis quimèriques reprenien activitat. El paio de l’autopista, –diguem-li Ponç–… era de carn i ossos, o un mural de cartó pedra? Un suïcida? Un joglar? Un franctirador? Un espantaocells? Un enviat de Déu? L’arcàngel Sant Gabriel? Satanàs cor petit? Un sex-toy inflable?
–Un moment, no ens passem.– En cas de ser el darrer, qui es dedicaria a posar ninots inflables en un pont de carretera, i per què? Per despistar al personal com el mític i controvertit anunci de Wonderbra? Com homenatge a Wilt? O tan sols com ofrena plàstica per l’aventurer que es va endur una ninota (Maria Luisa pels amics) de road trip pels US?
A cada passada, el pont m’oferia una explicació més hilarant i angoixant que l’anterior. Fins que el dubte es va convertir en obsessió, i l’obsessió en dissort. La fantasia va superar la realitat, i de tant mirar amunt, cotxe i realitat projectada es van estampar.
Sempre aprenent a base de cops. La llegenda explica que el Cristo gros de carretera -només- era (i és) un pagès estressat que fa vida contemplativa a l’autopista un cop enllestida la jornada al camp. Paradoxes de la vida moderna.
I amb el desencís de la primera vegada, vaig recollir la clau del calaix de les preguntes estèrils, per cloure’l per sempre amb un adéu tant lent com agònic. La clau -ingenuïtat rovellada feta cendra- la vaig llençar al llac. Que al fons del mar hagués estat massa convencional. I el llac –ja se sap– no té tap.
Ara, per molts anys que hagin passat d’aleshores ençà, cada cop que sento preguntar: –a quina hora podem donar sortida al dia?-, la resposta és clara:
«Ens llevarem quan hagin posat els carrers i el tap al mar. I el Ponç al pont.»
Foto: Robby Van Arsdale