L’àrea de servei va ser el primer a quedar abandonat. El bordell va aguantar un parell d’anys, sobretot per la clientela fixa de camioners i gent de la zona. Però quan molts van decidir aprofitar l’autovia nova, encara que fos de pagament, també van haver de marxar. El pont sobre la carretera seguia allà; el cost de treure’l devia ser superior a l’interès de les autoritats per fer més segura una via poc transitada. Molts matins de dissabte s’apropava fins aquí, deixava escapar unes hores comptant els camions que encara hi passaven. Esmorzava un entrepà assegut a les restes de l’àrea de descans, les taules de ciment fetes miques i els bancs de fusta gairebé desapareguts del tot. Abans de marxar sempre passava pel bordell. Sa mare havia estat prostituta molts anys, de fet, ell mateix havia estat concebut en una de les cel·les de l’edifici en runes a l’altra banda del pont.

La dona havia arribat des del Senegal pensant que treballaria netejant cases, però tan bon punt va baixar de l’avió, uns individus la feren pujar a una furgoneta i la van dur al lloc que seria la seva llar, la seva presó i el seu infern durant gairebé deu anys. La construcció de l’autovia havia estat una benedicció per a la seva mare. Massa vella, massa gastada i, sobretot, massa prenyada, no l’havien volgut portar al nou «centre recreatiu» que havien construït a la carretera nova. Li havien donat uns milers (pocs) de pessetes i l’havien acompanyat al poblet on va parir-lo. La fortuna no semblava deixar de somriure-li, ja que el capellà de la parròquia del petit indret on la van deixar anar, havia estat missioner a l’Àfrica; havent passat fins i tot uns mesos al Senegal i la va acollir. La mare va treballar fent la neteja de la rectoria i l’església fins que el nano va arribar. Un diumenge, després de missa, el capellà va trobar-se a la dona ajaguda al terra de la cuina, en mig d’un bassal de líquid amniòtic i sang. El metge era fent una visita al poble del costat i l’ambulància més propera era a l’hospital que estava massa lluny per arribar a temps. La vella Asunción, que havia estat fent-se càrrec del capellà fins a l’arribada de ma mare, va entrar corrents en sentir els crits del religiós i va ocupar-se que la vinguda del nadó fos menys traumàtica del que podria haver estat. Als seus 70 i tants anys, ja havia passat l’experiència de parir, fer parir i tot allò relacionat amb el tema. Però això no la feia cap doctora. La seva mare no va aguantar fins a l’arribada de l’ambulància, havia perdut massa sang i estava massa cansada, potser de viure i tot, per resistir. Va quedar-se amb l’Asunción un parell de mesos, fins que van venir a recollir-lo, des de la capital, unes monges d’un hospici que el capellà havia avisat.

No van ser anys fàcils. Ningú tenia intenció d’adoptar el fill d’una prostituta, de pell fosca a qui els altres orfes deien mico, negret o tros de carbó. I les úniques visites que va tenir, van ser de la vella Asunción, que va morir quan ell tenia sis anys i del capellà, que el venia a veure cada dia del seu aniversari i li explicava tot el que havia pogut esbrinar sobre la seva mare. El dia que va fer divuit anys, va marxar de l’hospici del bracet del capellà, ajudant-lo a caminar, dèbil com estava després d’haver patit un atac de cor uns mesos abans. No va arribar a veure’l fer els dinou. Va trobar feina i, amb temps i paciència, va estalviar prou per comprar-se una moto de segona mà. Ara els dissabtes, perd el temps veient passar els pocs camions que encara fan servir la carretera que passa sota el pont del bordell. Qui sap? Potser un dels camioners sigui son pare.