Quan es diu que la Història és cíclica hi ha qui ho interpreta amb la metàfora de “caminar en cercles”, però jo sóc més de la metàfora de l’espiral. La Història no es repeteix de forma literal, sinó que es poden veure com s’esdevenen més o menys els mateixos conceptes, però de forma lleugerament diferent.

Un d’aquests conceptes és quelcom que em preocupa. No és l’autoritarisme o el populisme, entre d’altres, que també em preocupen, però potser em preocupen una mica menys que el moralisme. Pel que sembla torna el moralisme. O el “moralinalisme” i els seus perills. Els guardians de La Moral són una de les pitjors xacres que s’ha inventat l’ésser humà.

Com diu Lord Jonathan Sacks, tota societat necessita un codi moral per sobreviure, i això és cert. Però una cosa és tenir un codi moral o de comportament –no es mata, cal respectar als desfavorits i protegir al dèbil, no es fa caca ni es deixen les escombraries al mig del carrer, etc.–, i una altra cosa és que alguns fragments de la societat s’erigeixin ells mateixos en guardians de les essències, assenyalant als qui no compleixen aquestes essències.

Sovint –tan sovint com en el 100% dels casos–, aquestes essències no són més que la visió pròpia que tenen els guardians. Els guardians es comporten de forma estricta, cosa totalment lícita, però pretenen que tothom faci el mateix, i eleven el llistó de la puresa moral fins a límits insospitats. El curiós, però, és que ells, les essències, se les passen pel folre de la pebrotera.

Un cas “actual” –anatema tapirista!–, ara que s’acosten les celebracions de Hannukà, és el dels macabeus. Per situar una mica la cosa, hem de tornar als temps d’Alexandre el Gran, quan decidí unificar Grècia i, després, anar a fer un tomb per Àsia i, ja que passava per allà, conquerir tot el territori entre Turquia i Índia.

A la seva mort, l’imperi es dividí en diferents satrapies, de les quals ens interessen les dues que van correspondre a Ptolemeu –tot el que fou l’imperi egipci–, i a Seleuc –del creixent fèrtil a la dreta, és a dir el que havia estat l’imperi de Babilònia, Assíria, Pèrsia… Just al mig d’aquests dos imperis enormes hi ha l’única via de comunicació entre ells: la terra d’Israel.

Després de diverses pugnes, els selèucides van prendre el control d’aquest tros de terra erm i sense gairebé res, però d’una importància estratègica enorme si ets un imperi oriental que té l’ull posat a Egipte. A diferència dels Ptolemeus, que preferien la lectura i l’estudi –la biblioteca d’Alexandria fou una de les seves aportacions a la Història mundial–, els selèucides primaven la conquesta i el govern dur. A més, l’imperi estava en caiguda lliure. I què passa quan un imperi decau? Que les províncies comencen a espavilar-se pel seu compte. I Judea no fou l’excepció.

Així resumint molt, Antíoc IV, que estava bastant grillat, va voler-se fer el xulo i envair Egipte. En arribar a la frontera es va trobar una sorpresa en forma de legions romanes que l’esperaven. Així que, tot contrariat, va retrocedir cap a casa. I ja que havia de passar per Jerusalem, aprofità per posar ordre a la província: va saquejar el temple, hi va posar una estàtua de Zeus, va matar al kohen gadol i, ja posats, va massacrar uns quants milers de jueus més. Als que van quedar vius els va fregir a impostos i els prohibí el culte, la circumcisió i l’estudi de la Torà.

Com que no va quedar satisfet, va enviar un emissari a un senyor anomenat Maties –Matatiahu–, membre de la tribu sacerdotal del Temple, amb instruccions precises per a què hi sacrifiqués un garrinet. En Matatiahu digué que prou. Que tot el que fes ferum a grec s’havia de derrocar –recordeu això. Però com també tenia temperament, va matar al missatger i al que va escriure la carta i es va declarar en rebel·lió. Junt amb sons fills van iniciar la Revolta Macabea.

La cosa és que part de la població de Judea sabia que l’imperi estava fragmentat i que era qüestió de temps que es desintegrés. Per tant, eren partidaris de dir “sí, sí, senyor Antíoc. El que vós digueu!” i anar fent la viu-viu. Bons ciutadans hel·lenitzats adoradors de Zeus i el que fes falta en públic, seguidors de la llei mosaica dins de casa. I a veure-les venir.

Però en Maties era un Guardià de les Essències. I ho era tant, que durant la seva revolta no lluitaven en dissabte. Els selèucides ho van acceptar de bon grat i els anaven matant com xinxes. Tot i això, al final els Macabeus van guanyar, van reconquerir Jerusalem i van restaurar el temple, el dia 25 del mes de Kislev. Tots molt contents i feliços, oi? Doncs no.

En Matatiahu i els seus fills van decidir establir una dinastia pròpia. Però no només es van declarar reis d’Israel, sinó que van passar-se per la pedra la separació entre religió i estat que sempre havia caracteritzat al seu poble, atribuint-se també la funció de sume sacerdot –kohen gadol– del Temple.

A partir d’aquí podem donar una ullada a la dinastia Macabea, o Hasmonea –i us demano que recordeu el que havíem dit de Matatiahu i l’anti hel·lenisme–: el nét de Matatiahu es deia Iohanan Hyrcanos- –un cognom hebreu tradicional, com veieu–, i es va dedicar a ampliar el petit regne de Judà i a convertir per la força a la població al judaisme –l’únic moment en tota la història que passa això–; també va destruir el temple dels samaritans –d’aquí venen tots els problemes posteriors entre jueus i samaritans–, entre d’altres, etc.

El fill de Iohanan, Aristòbul I. Després va venir Alexandre Janeu, que també estava bastant grillat i va protagonitzar la repressió dels fariseus, els líders dels quals –uns quants centenars– va fer matar davant les seves famílies. Passem a Salomé Alexandra –l’única que se salva de tots, però això és una altra història–, i arribem als seus dos fills, Hyrcanos i Aristòbul.

Aquests dos van començar a barallar-se entre ells per veure qui es quedava amb el regne. Aristòbul guanya i Hyrcanos marxa corrents. Però creieu que accepta la derrota? Norl. Hyrcanos demana ajut a… Pompeu el Gran, general de les legions romanes. En rebre la invitació a posar ordre, Pompeu digué “a bodes em convides” –en llatí, és clar– i marxà cap a Judea.

Els romans van acabar ràpidament i eficaç amb el regne d’Aristòbul II. I “pues ya que estamos”, decideixen quedar-s’ho tot: Pompeu entra a Jerusalem i mentre els soldats saquegen el Temple, entra al kodesh hakodashim –la part interior on resideix la presència divina i on reposava l’arca del pacte, abans de la invasió babilònica–, fornica amb una prostituta i –diuen, diuen, diuen!!– hi sacrifica un porc.

Anys després, uns altres guardians de les essències, els zelotes capitanejats per Bar Kojva, tornen a rebel·lar-se contra un dels imperis militars més eficaços de la Història. El resultat és la desintegració, gairebé literal, de la ciutat de Jerusalem i la diàspora definitiva del poble jueu.

Com veieu, aquí podem tornar a dir allò de “el camí de l’infern està plagat de bones intencions”. Els puristes, guardians de les essències, zelotes i altres promotors de La Moral poden voler salvaguardar la virtut. Però sota l’aparença de virtut, s’amaga la baixesa.

Macabeus que volien acabar amb tot allò que recordés a grec però que es posen noms grecs. Zelotes que volen defensar la puresa i que acaben causant l’extermini i el genocidi. Consellers en cap que reclamen la defensa a ultrança i que acaben llepant culs de reis francesos…

Cal vigilar amb els guardians de les essències, moralistes i moralitzadors. Vigilar-los i evitar que prenguin gaire volada. Cal exposar-los i assenyalar-los. I no és mala educació. És una qüestió de supervivència. Si se’ls permet fer la seva, la resta acabarem ben fotuts.