vaig arribar als meus llibres
com qui arriba a un combat sense enemic
i amb fam de lluita.

perduda la batalla,
les lletres m’ignoraren.

quin jo, però, llegeix a la finestra?

Francesc Garriga, Llimones

Va tornar després de dies de ser fora. Aquest cop havia estat llarg, o potser només ho havia semblat.

A mitjanit tocades, retrobava una casa vella en ple barri de pretensions de modernitat burgesa. Tot obrint el pany de la porta va escapçar el vernís d’unes ungles vestides amb la passió de l’espera. El vernís va saltar de l’ungla a la paret, com un lladre fugint pels terrats de nit. El salt va deixar una estela vermella. Perenne. No va poder evitar un somriure entre orgullós i cansat. Pertot podia trobar bocins de vida en forma d’unglada. A la cuina, a la llibreria, al capçal del llit. La passió perduda pel dit.

Entrant a casa es va endinsar en una mena d’espai indefinit, difós per una nebulosa invisible, densa i d’olor rovellada. Va fer el gest de remoure l’aire com si un cop de braç fos prou per fer dissabte. Deixant maletes, sabates i gairebé l’anima a terra, el va veure al fons del passadís, aliè a tot. Amb els braços al cap, desesperat, incapaç de posar ordre i estructura al caos existent.

Ni un gest, ni dos, van ser suficients. Finalment, ella es va decidir per un «Bona Nit» de veu alçada que el va fer sortir del somni. Ell es va girar, absent, com retornant d’un lloc molt fondo. Tot es movia lentament, feixuc, amb més sentiments latents que no pas paraules per poder-ho descriure.

Es van fondre en una abraçada cansada i un petó maldestre. Tots dos sumaven uns 300 anys entre els reals i el que pesava la vida.

Feia ben poc de la mudança. Una mudança en circumstàncies estranyes que pretenia dibuixar l’inici d’alguna cosa encara per definir. La casa era un reguitzell de capses de cartró, fundes de violí, vidres trencats, records soterrats de passats tèrbols i pertorbats. I enmig de tot plegat, l’anhel de posar estructura en una vida massa verda tot i massa madura.

El més prominent en aquest circ era un piano mut i centenars de llibres empolsegats, orfes de mans àvides de carícia. Massa anys de silenci imposat, massa anys de reclusió per por, impossibilitat o vergonya. Desfer les caixes o afinar el piano eren exercicis de regressió i progressió simultània. La sang del record supurava pels llibres i es feia pols que anegava l’ambient fins a fer-lo irrespirable.

— És això, és precisament això el que enterboleix l’aire — va pensar ella. —És el clam dels llibres cercant justícia. És el plor de les tecles demanant deslliurar-se del silenci fet música eterna. És això l’arrel de tanta desesperació. És la incapacitat de donar vida a tanta adquisició. Com si la materialització pogués suplir el coneixement i adonar-se’n fes vergonya.

Ell, derrotat, va donar veu al pensament. —Tot el que es pretén, tot el que venem, és vernís. Una capa fina, superficial, insubstancial. Tot és mentida. Puta vida.

Ella va posar-li la mà al clatell, ferma, i el va girar contra seu. No li va donar opció: va segellar-li els llavis amb un petó i el va portar a la cambra. Van fer de l’enyor i la frustració un sol crit fins que el son es va fer amo i senyor del llit. Es va fer negra nit.

Ell va caure en un son trist, inquiet, profund. Ella va tancar els ulls lleument fins que una remor quieta la va desvetllar. Es va posar el batí de qualsevol manera i va sortir de puntetes disposada a desxifrar l’origen del soroll.

Va recórrer el passadís tastant cada rajola, sentint l’esgarrifança de la foscor i el fred a l’espinada. Fins que el que va veure la va deixar definitivament glaçada. Va deixar-se caure en una cadira i es va fregar els ulls, incrèdula.

Indignats, esgotats d’indiferència, els llibres havien iniciat una revolució. En plena processó, desfilaven diligents cap a la porta sense mirar enrere. Ofesos, desolats, abandonaven aquell espai sense oferir una darrera oportunitat. Després de massa anys en l’oblit, les paraules fugien cercant uns altres ulls, afamats, disposats a proposar una nova vida. El consens semblava generalitzat, fins que de sobte, un llibre (diguem-li Pere, per Calders) es va aturar i va trencar la determinació hegemònica.

— Atureu-vos! — va exclamar en Pere angoixat.

La resta de llibres el van esguardar entre encuriosits i fastiguejats.

— No podem fer això, digué en Pere. Som propietat. Tenim un ex-libris assignat. No podem defugir del nostre destí.

En silenci, un altre llibre (diguem-li Charles, per Baudelaire) es va acostar a en Pere. Va acariciar-ne els lloms, va resseguir-ne lentament les pàgines amb una barreja de compassió i luxúria. En Pere, clarament pertorbat per aquesta invasió de la intimitat, va fer intent de badar boca per expressar la seva estupefacció. Massa lent. Abans que cap paraula sortís de les seves pàgines, en Charles ja havia arrencat l’ex-libris, deixant-lo orfe de propietari i d’identitat.

— Au Pere, ja pots seguir. Ja no pertanys a ningú més que la mà que et va escriure.

I en plena nit, es va desfermar una orgia sadomasoquista en paper. Els llibres s’encaraven, es dominaven, forcejaven, es resistien fins que, en defallir, s’obrien de bat deixant l’ex-libris exposat. Un a un, tots van quedar arrencats sense pietat. Plenament alliberats, els llibres van reprendre l’èxode, exempts de qualsevol marca del passat.

Quedava un darrer detall. Havien d’obrir la porta per marxar. Van pensar diverses estratègies, però cap era prou hàbil. El problema era el pany, no hi havia manera d’obrir-lo a trenc de pàgina. Una mena de desencís i pànic generalitzat va envair l’exèrcit de paraules. No sabien trobar la sortida cap a la nova vida.

Tot aquest temps, ella havia restat immòbil, estacada a la cadira. Havia assistit a un espectable insòlit de striptease literari i no era capaç de decidir on acabava el somni i on començava la realitat. Decidida a creure que era somni, va incorporar-se i va recórrer el passadís sota l’atenta mirada dels llibres. No es va moure ni una fulla.

Va girar el pany de la porta lentament, invocant el silenci absolut, còmplice desbordada d’una acció de pura follia. Amb el gir va entornar lleugerament la porta, deixant el mínim espai per permetre la fugida. I aquest cop, tot escapçant el vernís, va perdre un tros d’ànima.

Un cop van ser tots fora, va tancar la porta com la mare que acaba de deixar anar el fill sabent que la tornada és inqüestionable. Tan dolorós com inevitable. En passar la clau, va veure la maleta del vespre anterior encara arrepenjada a la paret del passadís. Va obrir-la per agafar l’única cosa que podia segellar la ferida.

Va desfer les passes fins al menjador, es va acostar a la taula i va seure a observar el resultat de la nit. El terra era una estesa de bocins de llibre, els ex-libris com a únic romanent d’una vida literària impostada. I es va sentir en pau, amb la tranquil·litat absoluta d’una acció justa.

Amb la primera llum de l’alba, va agafar el vernís i va pintar el record de roig. Un cop enllestit, va tornar al llit.

Ell, a mig camí de son encara, exhibia una erecció imponent. Ella el va observar llargament, sincopant el desig amb el ritme de la seva respiració. Va acostar-li la ma tenyida de dol, i mentre recorria el sexe amb delícia, va murmurar-li a cau d’orella: —avui, estimat, és el primer dia de la nostra vida.