L’època victoriana és un període que no m’agrada. A part de la màquina de vapor i la revolució industrial, la veig com una era fosca i de regressió. Suposo que si m’hi poso, podria acabar fent una versió de l’escena «I què han fet els romans per nosaltres».

Un dels aspectes de finals del segle XIX i principis del XX és el sorgiment del nacionalisme romàntic. Un fenomen tètric i absurd, basat en el fet dels estats nació recentment sorgits al final de les guerres imperials, com la guerra de Successió. El nacionalisme romàntic és el que porta als diferents estats nació inventats –amb la seva respectiva cultura i idioma inventats i imposats a sang i foc a les regions «uniformitzades», que no «unificades» i encara menys «unides»–, en especial els europeus com l’espanyol, italià, francès, alemany i britànic, a creure que la seva nació és el que alguns anomenem La Civilització(c), en majúncules, marca registrada i concepte del qual riure obertament i amb fruïció.

No hi ha cosa més absurda, retrògrada i risible que algú que pensi que el seu trosset de terra, el que s’hi fa, s’hi menja o s’hi parla és superior en qualsevol aspecte a allò que existeix a la resta del planeta. Més encara quan aquest trosset forma part d’un continent que no fa ni tres-cents anys es dedicava a cremar vius a altres humans pel simple fet de pensar diferent, practicar una religió diferent, o fins i tot parlar diferent idioma. En aquest cas, podríem dir que sí: uniformitzar cultura i idioma i fent genocidi cultural és molt més «civilitzat» que cremar viu a qui té una cultura i llengua diferents.

Afortunadament, en casos comptats, els diferents genocidis culturals que van portar als estats-nació europeus inventats no van tenir un èxit total. I avui tenim la sort que hi ha una nova mena de, diguem-ne nacionalisme actual, que vol fer valer aquests trets culturals que, per sort o per mandra, han sobreviscut. La diferència és que en comptes de voler imposar coses, la tendència actual és fer-se escoltar i reclamar la diferència i la diversitat, enfront de la piconadora cultural.

Malauradament, avui en dia hi ha qui creu que intentar preservar uns valors, trets i llengua propis, diferents dels trets, valors i llengua imposats per aquell nacionalisme romàntic fa poc més de cent anys, són una rèplica idèntica d’aquell mateix nacionalisme romàntic, pervers i maligne i que va portar a l’horror i la barbàrie de dues guerres mundials. La comprensió lectora, conceptual i de la realitat d’aquestes persones és lamentable i els desitjo sort i encerts a la vida. S’ha de ser bastant curt de gambals per no veure que la diversitat no és perillosa, sinó que aporta riquesa. I a part, com ja he dit en moltes ocasions, la puresa total porta malalties com el goll, la idiotesa, hemofília i/o deformitats dels ossos mandibulars i del llavi inferior –amb els consegüents defectes de dicció– i altres calamitats. I si no, penseu en el pobre Carlos II, l’«embruixat».

Efectivament, és la puresa de sang –en el cas de Carlos II–, i cultural –en el cas del nacionalisme romàntic de principis del segle XX–, i dels subseqüents intents d’exportar per la força valors d’un lloc a un altre, que porten a la guerra generalitzada.

Per això, i perquè m’he trobat amb aquest llibre a la cara, trobo encertat presentar aquí un comentari sobre Heart of darkness, de Joseph Conrad. Un llibre que, en la meva opinió, poca gent ha entès, o no ha trobat una lectura i simbolisme profunds. Gairebé tothom titlla aquest llibre com el paradigma de la lloança de l’imperialisme romàntic europeu, paladí de La Civilització destinada a fer avançar a Els Micos –en aquest cas, literalment als africans.

Val a dir que jo també vaig enfrontar-me al llibre amb aquest biaix. No ajuda gaire el començament, amb la descripció del corrent del Tàmesi com a punt de sortida d’expedicions. La menció a «la torxa, missatgers del poder de la nació», em van fer pensar que, realment, el llibre era un pamflet de l’imperialisme britànic.

Poc després, Conrad enllaça la llum de La Ciutat, Londres, amb la llum de Roma –dient explícitament que només quan arriben els romans sorgeix la llum a la ciutat–, però després comença a parlar dels romans com conqueridors, no colonitzadors. Quan Conrad parla de força bruta, de la conquesta romana de les illes britàniques com «un accidente que se deriva de la debilidad de otros» , més aviat sembla que estigui descrivint la Guerra Anglo-Zulú, o la creació de l’Imperi de l’Índia –o de fet, qualsevol de les expansions de l’imperi britànic.

Durant l’inici de la lectura, hi trobo una dificultat especial amb les descripcions de les persones que fa Conrad, com per exemple «aquella materia prima» o «El hombre parecía joven […] con esa gente ya se sabe», o la descripció dels esclaus com una «colección de ángulos agudos», vers les descripcions detallades dels blancs. Però em sembla interessant la descripció que fa del riu Congo, oposada a la del Tàmesi: «corrientes de muerte en vida, lodo», i just en arribar a la desembocadura del Congo, «mi trabajo no empezaría si no 200 millas más arriba». Curiositat: la llargada total del Tàmesi, des del naixement fins a l’estuari són 215 milles. No sembla que les diferents descripcions dels dos rius siguin una metàfora del riu, com a viatge al cor de La Civilització?

A mesura que avança la lectura, es comença a percebre un substrat simbòlic diferent. Just després –no spoilers— de l’episodi de l’incendi, l’aristòcrata europeu encarregat de fer maons, s’atribueix la feina de secretari del director de la companyia. Veiem que tots els europeus conspiren per un lloc comercial, per aconseguir ivori i guanyar comissions: els civilitzadors, portadors de la torxa, es tornen salvatges per rapacitat. I en aquest precís moment, apareix el quadre de Kurtz, l’antagonista: una dona amb una torxa –la civilització. La figura del quadre, però, té una il·luminació estranya.

I no només això. El narrador i protagonista, Marlow, diu que detesta la mentida. Però no perquè sigui més recte que els altres, sinó perquè «l’horroritza». La Civilització(c) crea una llum estranya quan arriba a segons quins llocs? La mentida i la veritat de «La Civilització(c)»? Quines coses de dir, en Conrad…

Ens diu en Marlow que la mentida el fa sentir malament. «Me convertí en un ser tan falso como el resto de los hechizados peregrinos (europeus rapaços) y todo ello porque aquello serviria de alguna forma a Kurtz […] Kurtz solo era una palabra». Per alguna raó, en aquest punt de la lectura, al final del primer capítol, trobo que Kurtz, el personatge antagonista, és un símil de La Civilització. La representació simbòlica. I com «Kurtz», «Civilització» només és una paraula. De les cabòries d’en Marlow en podríem extreure el següent: si es menteix en nom de La Civilització –tenint en compte el valor que se li atorga a Europa, de la superioritat i del «fet civilitzador», s’és diferent d’un negre?

És aquí quan començo a veure noves lectures. Per exemple, diferents models de civilització associats als personatges:

-Marlow, la «civilització neta», ideal, que arriba amb ganes d’ajudar (però que descobreix que no té res a aportar, perquè en realitat està buida).

-Kurtz, la civilització que ha perdut la innocència, perquè ha conegut la realitat humana.

-El fabricant de maons, la civilització amb ànsia predatòria i genocida, però que creu que el seu ideal civilitzador i funció és noble i necessari. El nacionalisme romàntic, vaja.

I amb el final del primer capítol, al llibre s’hi comença a dibuixar una visió diferent, i ja no sembla tant un pamflet, sinó una cosa rica i amb contingut «amagat».

CONTINUARÀ