En aquests mons, en especial els del Magrib –és a dir l’occident–, s’acostuma a venerar, ratllant la idolatria, a la «persona turmentada».
Bé per la seva situació vital, escatxigada de malalties contagioses, i a poder ser, venèries; sigui per afeccions hereditàries; o també per infeccions adquirides de forma conscient, la Persona Turmentada ha esdevingut far, llum i guia –i depèn de com també gran timoner– de la pretesa elit cultureta.
Un dels més venerats, potser, que jo no en tinc ni idea, és Lord Byron. El paio ho tenia tot: deformitats físiques, sífilis, gonorrea, aristocràcia i, possiblement, cirrosi hepàtica. Potser, també, per això s’ha esdevingut la figura de l’Heroi Byrònic –Bironià, as seen in Viquipèdia–, que engolfa –de l’anglès engulf, i també de golfo, per Byron himself–, tots aquests trets passionals, d’excés, de rebel·lia i d’altres collonades.
Potser és per aquesta veneració de la malaltia, la plaga i la pandèmia, que als magrebins de més al nord del tròpic els encanta el victorianisme, una època on la venèria i la tuberculosi, eren el pa de cada dia a les grans capitals de la cultura, com Londres o París. A altres llocs menys civilitzats, la plebs moria d’altres afeccions, com el còlera, la verola o la disenteria, que són un xic menys glamuroses.
D’esquerra a dreta, Shelley, Byron, Coleridge i el doctor Samuel Johnson, en un «arrebatu» bironià.
Però no només de malalties exòtiques viu la cultura. I menys encara amb l’adveniment de la penicil·lina, el làtex i les vacunes. Per això, en la postmodernitat, hem canviat les malalties infeccioses per les malalties adquirides –caldrà veure què passa, ara que ha tornat la pesta bubònica–, ja sigui l’alcoholisme o qualsevol altra addicció a drogues dures. Com en Hemingway, Tim Leary o Aldous Huxley.
Em fascina aquesta delectud ambrosíaca per escriptors borratxos i gent amb malalties terminals –i monologuistes, però això és una altra història per a ser contada en una altra ocasió–, els únics que, diuen, parlen amb «autenticitat». Em fascinen, encara més, els esforços que fan alguns i algunes per imitar-los, també en això de recuperar la tradició de col·leccionar venèries.
El que no entenc, ni entendré mai, és el per què de la fal·lera d’amagar-se darrere d’una copa –de whisky o rom envellit, o de Larios–, o altres drogues, per fer veure que coneix allò que és «autèntic». Que, per un cas, tenen por de dir el que pensen mentre estan sobris? O és que d’altra manera no tindrien res a dir?
Ai las… quanta farsa que porta, nostra civilització. Farsa de covards, perquè «farsa» vol dir «rellenu». I ara que hi penso, ves que aquesta pretesa cultura magrebí nostrada no sigui, en realitat, una farsa. Una d’aquelles obres curtes, que omplen els entre actes teatrals. Perquè al cap i a la fi, tot això, incloent-hi aquest mateix text, és fruit d’una sola cosa: la vanitat.
Deixeu les collonades. Llegiu a Cohèlet.