El seu pare el va dur al Teatre Polonès de Varsòvia per celebrar els seus nou anys. En Charlie no recordava gairebé res de l’obra, era una peça d’un autor de la mateixa ciutat de la qual no va entendre l’argument. Però era tot tan espectacular; les cortines, les estores, les butaques. La gent anava tota mudada i feia olor de perfums exòtics i tabac car. El teatre feia tres mesos que havia estat inaugurat i el pare li havia explicat que havia hagut de demanar que li tornessin uns favors per aconseguir les entrades.

—El cosí Jakub va treballar en la construcció i van fer-se amics amb el fill del director —va explicar-li.

Ara, quan tot li semblava impossiblement més allunyat d’aquells temps, li agradava recordar aquell dia. Agraïa que son pare, que ja va sobreviure fer de soldat a la guerra anterior, no estigués viu per veure com havia acabat el barri on havia viscut tota la seva vida. Havia caigut víctima d’unes febres abans que comencés la persecució i s’havia estalviat la vida al gueto.

Pels taulons corcats s’escolava un vent fred i amb olor de brut i podrit. Era una fortor que els acompanyava arreu del camp, provocada pels cadàvers i la manca d’higiene. Impregnava la roba, la pell de tots. La notaven en el menjar fastigós que els donaven un parell de cops al dia. Era una constant més de la desesperació en la qual els havien encadenat. Quan el kapo va obrir la porta i va començar a picar amb la seva porra la paret, tots van deixar-se caure dels llits i aquells que no dormien amb les sabates posades, van córrer a calçar-se. Van sortir al pati i el kapo els va comptar, marcant el ritme amb un copet de porra a l’espatlla de cadascun d’ells. Molts dels seus companys odiaven els kapos, jueus com ells mateixos, que s’havien venut i traït el seu poble per poder vestir roba normal i no els uniformes a ratlles que duien ells. En Charlie no; podia sentir les paraules que el seu vell li hauria dit si hagués viscut al camp «Són víctimes d’aquests farsholtn (maleïts). Es pensen que ho són una mica menys que nosaltres, però és ben bé al contrari.» Aquell dia, l’Asher va caure desmaiat mentre treballaven. Feia dies que no aconseguia deixar de tossir i era evident que patia una pneumònia. L’aire fred que respiraven mentre cavaven fora del camp havia acabat per anegar-li del tot els pulmons. Quan va caure, el soldat que els vigilava va anar a cridar-li que s’aixequés. Com que no responia, va etzibar-li un cop de peu a les costelles. L’Asher va deixar anar un gemec i va plegar-se sobre ell mateix fins a quedar-se fet una bola. Quan el soldat va despenjar-se el fusell per rematar-lo, el seu company va aturar-lo amb un gest del cap. Li va dir que no calia gastar una bala, en uns minuts es moriria ell solet. Els presoners van seguir treballant mentre se sentien els xiulets que els pulmons de l’Asher deixaven anar. De tant en tant, estossegava, cada cop més fluix fins que amb un darrer sospir, van veure que deixava de respirar. El van deixar allà, en la mateixa posició en la qual havia mort, fins que va ser hora de tornar al camp. El soldat que li havia donat la coça va assenyalar a dos companys i els ordenà que carreguessin el cadàver fins als forns.

Va amagar part del pa que els donaven com a dinar. Se’l va ficar a l’aixella i va caminar una mica més corbat que de costum, com si li fes mal el pit. Els guàrdies el van mirar, com calculant quant de temps li quedava. En arribar a la seva llitera, va amagar el tros sec de pa amb els altres dos. Un avantatge del pa miserable amb el qual els alimentaven era que aguantava dies sense fer-se malbé. Era un roc sense cap humitat i no es floria de cap de les maneres. Aquella nit va baixar de la llitera provant de no fer soroll. Va prendre el coixí i va buidar els draps que feien de farciment per ficar-hi els bocins de pa. Mentre passava entre els seus companys, va veure que alguns el miraven i li feien que no amb el cap, però ell estava decidit a escapar.

En Charlie havia vist el forat tornant de treballar. La tanca estava descuidada i el filferro estava cobert d’òxid. Estava convençut de poder doblegar la base prou per poder esmunyir-se. Va anar arrossegant-se entre els barracons fins a arribar al lloc. Va vigilar el pas dels guàrdies que no el van veure arraulit com estava sota un dels edificis. Quan va estar segur que ningú el veuria, va arrossegar-se fins a la tanca i amb les mans nues, va corbar prou la xarxa per aprofitar el petit forat que hi havia. Va passar pel forat i no va poder evitar deixar anar un gemec quan un tros de filferro va esgarrapar-li l’esquena.  Sense aturar-se, notant com el metall li esquinçava la roba i la carn, va sortir del camp. Quan va estar segur que no l’havien vist, va córrer fins als arbres i va desaparèixer bosc endins.

Anava rosegant un tros de pa mentre caminava. Feia una estona que el sol havia començat a fer acte de presència i en Charlie pensava en els seus companys al barracó. Ara estarien dempeus fent el recompte i rebrien les atencions dels kapos que no entendrien com podia ser que en faltés un. Caminava provant de seguir una línia recta que l’allunyés del camp. Sabia que sortirien a buscar-lo; potser amb gossos i no els ho volia posar fàcil. Quan s’acostava a alguna carretera o camí, es desviava prou per no creuar-lo. Dins del bosc seria més difícil que el trobessin.

La febre el va atacar aquell mateix migdia. Devia fer unes dotze o tretze hores que caminava quan va notar-se calent. Feia estona que notava la pell coberta de suor freda però s’havia pensat que era producte del cansament i l’esforç. Estava esgotat i li costava mantenir els ulls oberts. Havia begut aigua d’un rierol que havia creuat poc després de sortir el sol però estava assedegat i es notava la llengua inflada i rasposa. Però no podia aturar-se a descansar. Necessitava seguir allunyant-se d’aquell pou de desesperació i odi.

Va despertar-se i la minsa llum que quedava, va informar-lo que s’estava fent de nit. No recordava haver-se ajagut a dormir i la sang coagulada que tenia en un trau del front, li va deixar clar que s’havia desmaiat. Notava els batecs del cor rebotar-li a les costelles i quan va tocar-se l’esgarrapada de l’esquena, va veure que tenia la mà coberta de pus.

—T’estàs morint —va dir el seu pare.

En Charlie va mirar d’agenollar-se. Li va costar diversos intents però finalment, va poder apropar-se a un arbre. Va deixar-se caure i va deixar anar un gruny quan la ferida inflamada i oberta de l’esquena va picar contra l’escorça de l’arbre. Va mirar la figura que s’estava dempeus al seu costat.

—Tu ja ets mort, pare —li va contestar entre estossecs—. Has vingut a buscar-me?

—Sí. El cosí Jakub m’ha aconseguit unes entrades pel teatre i he pensat que et faria gràcia celebrar el teu aniversari allà.

—M’encantaria pare però no vaig prou mudat.

La figura mig transparent del seu pare va ajupir-se i va assenyalar al seu costat. Hi havia roba neta, perfecte per un nen de nou anys. Va despullar-se dels parracs que li havien donat al camp i va vestir-se amb la roba que li havia dut el seu pare. Va aixecar-se sense dolor i agafats de la mà, van anar fins a la cua de gent que esperava per entrar al teatre. Els narius se li ompliren d’aromes de perfum i tabac del bo.