En Holmes va fer servir la pipa per assenyalar el cadàver:
—Com he provat de fer-li entendre molts cops, Lestrade, no és el qui sinó el com el què cal buscar en aquests escenaris.
—Sherlock, ja sabem el qui —Va agenollar-se al costat de l’home mort i va posar un dit sobre el bat de criquet que jeia al costat—. Això és obra del Jugador de Criquet.
—Odio aquest mal costum de la premsa de posar malnoms als assassins. Però, tot i això, aquest cop l’han encertat; l’assassí està relacionat amb el criquet. Però al senyor Altham no l’ha mort pas aquest malfactor.
—Ara és quan farà una brillant exposició de fets per demost…
En Lestrade va callar quan en Holmes va girar cua i va anar cap a la llibreria que hi havia al costat de la llar de foc. Va tombar-se i encreuant els braços, va recolzar l’esquena al tros de paret entre els llibres i la caixa de llenya.
—No, Lestrade. No voldria perdre’m una exhibició del millor que Scotland Yard ens ha d’oferir. Endavant. Expliqui’ns que ha passat.
El policia va deixar anar un sospir i va aixecar-se.
—L’assassí va entrar per la porta de servei. Hem trobat vidres dins la cuina que va deixar en trencar la finestreta de la porta. Va obrir-la ficant el braç pel forat; els vidres estan apilats cap a l’interior de l’habitació quan la mateixa porta va arrossegar-los. Va amagar-se a la cuina i va esperar que la víctima tornés —En Lestrade va tornar a assenyalar el bat—. Llavors, com en tots els altres assassinats fins ara, va trencar-li el crani d’un cop i va sortir per on havia entrat deixant la seva signatura: el bat de criquet. Les ferides a la cara són degudes a la caiguda.
El company d’en Holmes, el doctor Watson es mirava el cos amb cara de preocupació. Va obrir la boca per parlar però el seu amic se li va avançar.
—Segueixi, Lestrade. Quines altres deduccions a arribat a fer?
—Sabem que en míster Altham venia del carrer perquè encara duu l’abric, el barret, els guants i el seu bastó està a poques polzades de la seva mà. També sabem que la mestressa de la casa —En Lestrade va consultar el seu petit bloc de notes—, la senyora Napier va marxar abans-d’ahir a passar uns dies amb la seva germana a Newcastle, així que l’assassí sabia que el senyor Altham estaria sol.
—Així doncs, Lestrade, de tota aquesta informació que ha adquirit amb les seves observacions en té prou per determinar que l’assassí és el Jugador de Criquet, però no la seva identitat, oi?
—Exactament, Holmes.
En Sherlock va acostar-se al seu amic i company i va assenyalar-li el cos.
—Watson, crec que té alguna opinió des del seu punt de vista com a metge i militar?
En Watson va ajupir-se al mateix lloc on instants abans ho havia fet en Lestrade.
—Observi Inspector, aquesta ferida al crani ha estat post-mortem. Si el cor de la víctima encara bategués en el moment d’aquesta lesió, hi hauria un bon doll de sang. Vostè mateix ho ha vist moltes vegades, els cops al crani amb ferida oberta sagnen profusament —Amb compte, en Watson va tombar lleugerament el cap del difunt per mostrar la ferida que li creuava la cara i el coll—. Si para atenció a aquestes ferides, veurà que no són irregulars, són allargades i molt rectes, com les que causaria una bastonada.
—Potser no va ser un atac per sorpresa, doncs —va dir en Lestrade arronsant les espatlles—. Potser el va colpir amb la part estreta del bat.
—Ho dubto —va dir en Watson—. Aquests cops denoten una habilitat molt acurada. Donar un cop amb el bat girat hauria causat ferides secundàries, a la barbeta, per exemple. Estic convençut que són ferides de bastó i, m’atreviria a confirmar, que la mort va ser causada per asfíxia; el cop al coll li devia trencar la tràquea, vegi la coloració blavosa dels llavis. Va caure inconscient i l’assassí va esperar uns moments abans d’obrir-li la testa amb el cop de bat.
—Valga’m Déu, Watson! —En Lestrade va rebufar— Ara vostè també es dedicarà a provar d’alliçonar-me?
—No he fet res més que posar al servei d’un servidor de la llei, la meva experiència en un tema del qual en sóc expert —En Watson va tocar-se la cama—. Si alguna cosa conec, són les ferides causades per la violència.
—És clar, és clar, Watson. Però tenim l’arma homicida i el mateix modus operandi dels altres assassinats. Perquè buscar tres peus al gat?
—Perquè la veritat és en els detalls i vostè té el costum de passar-los per alt —va dir en Holmes. Va dirigir-se al seu amic— Watson examini la mà dreta. Sense treure el guant ja es veu que el dit índex i mig estan fracturats.
L’antic metge va prendre amb compte la mà i va moure els dits. Va tombar el cap per mirar a en Lestrade fent que sí. Amb cura, va treure el guant i va deixar al descobert una contusió similar a la del coll encreuant els dits.
—Si em permet, Watson, seguiré jo.
El detectiu va sortir de la sala en direcció a la cuina i va esperar que en Lestrade el seguís. Quan el policia va ser prou a prop, va pessigar un petit tros de vidre que estava sobre la taula darrera la porta.
—Quan l’assassí va trencar aquest vidre, la porta estava oberta. Si el cop l’hagués donat des de fora amb la porta tancada, cap resta de vidre hauria pogut arribar tan lluny de la seva trajectòria. El culpable ha volgut fer veure que entrava per aquí quan, en realitat, ha entrat per la porta principal acompanyant a la víctima.
—I, si no li fa res, Holmes, em podria explicar d’on surt tota aquesta faramalla que prova d’encolomar-me?
—Evidentment que li puc explicar —Novament, sense esperar-lo, va marxar de la cuina i va anar cap a la porta principal—. Pot explicar-me si veu res d’especial en aquests bastons?
En Lestrade va observar uns instants el cub de metall on hi havia almenys una dotzena de bastons.
—Sembla una mica estrany que un sol cavaller tingui tants bastons. Potser els col·lecciona.
—Doncs no els cuida gaire bé, no li sembla.
En va treure un i va mostrar-li a l’inspector les rascades i osques que hi havia al llarg de la fusta. En va treure un altre en el mateix estat.
—El senyor Altham no cuidava els seus bastons. Perquè és important això?
En Holmes va marxar i aquest cop en Lestrade el va seguir de seguida encara que esbufegant. Va recollir el bat del terra i va mostrar-lo a en Watson i al policia. Estava nou excepte per la part tacada de sang, os i massa encefàlica del lloc que havia impactat amb el crani del mort. Va tornar a deixar-lo a terra i va collir el bastó que descansava prop del cadàver: estava marcat i oscat com els de l’entrada.
—No sé què prova de dir-me Holmes. Que el mort no era gaire curós amb els seus bastons.
—Fixi la mirada en aquests cops, sota la fusta es veu fresca, encara no s’ha enfosquit per estar exposada a l’aire en haver perdut el vernís. Aquestes osques són recents. Jo diria que són de fa poques hores i que van ser provocades per l’intent de defensar-se però el bat no té senyals d’haver estat fet servir per res més que el cop final.
—Au va, Holmes —Li va prendre el bastó i el va deixar caure a terra—. Està interrompent una investigació d’Scotland Yard i encara no sé qui l’ha deixat entrar. Jo no l’he fet avisar perquè no crec que aquest cas necessiti de la seva consulta. Que fa aquí i que vol?
En Holmes va tornar al racó on els llibres s’apilaven. Va passar els dits pels volums de la novena edició de l’Encyclopædia Britannica i va respirar fondo abans de contestar.
—Si para una mica d’atenció a l’estora, encara podrà veure les empremtes deixades pels dos combatents. Les del mort estan bàsicament sota el seu cadàver però se n’aprecien al voltant. Entre les trepitjades de les botes de vostè i els seus homes, s’aprecien les d’algú amb un peu més petit, repartides com si fossin passos de dansa. L’agressor és un home d’alçada mitjana i poc pes però molt destre en l’art del Baritsu —En Holmes va apropar-se a en Lestrade—. El Baritsu com segur que ja deu saber, estimat inspector, és un art marcial practicat per alguns homes benestants que volien aprendre a fer servir el seu bastó com si fos una arma. Hi va existir un Club de Baritsu a Shaftesbury Avenue i sé que l’Altham hi era membre. Així com les quatre víctimes del nostre amic, el Jugador de Criquet.
En Lestrade va obrir la boca però en Homes el va callar amb un gest.
—Deixi’m acabar i sabrà per quin motiu en Watson i jo ens hem presentat en aquest seu escenari criminal —En Sherlock va mostrar el seu propi bastó—. Jo mateix, sense mai haver anat al club, en sóc practicant de Baritsu —Amb un gir de canell va extreure una fulla esmolada a banda i banda del bastó—. Tot i que no jugo tan net com en Barton-Wright, el creador de l’art marcial desitjaria. El que vostè no sap i que nosaltres hem hagut d’anar recollint en les nostres informacions és el motiu pel qual les morts s’estaven produint.
El Homes va amagar la fulla al bastó i va recolzar-se en ell mentre continuava parlant.
—La segona víctima de l’assassí va ser Lord Gideon Haigh qui a banda de practicant de Baritsu, era un entusiasta seguidor i ocasional jugador de Criquet. Tot i ser anglès, en Haigh era d’origen australià. Com ja deu saber la víctima que jau als nostres peus era Sud-africà.
—On vol anar a parar amb tot això? Baralles amb bastons, criquet, clubs de persones riques —En Lestrade tenia la cara cada cop més vermella—. Vol anar al gra.
—D’acord —Va assenyalar el cos mort—. Harry Altham és el Jugador de Criquet. La persona que l’ha mort era la seva propera víctima i ha volgut fer passar aquest assassinat per un dels del mort. A hores d’ara ja deu haver fugit i no crec que el trobem. El seu nom és Colin Blythe.
—De debò em vol fer creure que la víctima és l’assassí que hem estat buscant per tot Londres?
—Les proves són irrefutables. Un cop ho hem posat tot en perspectiva i hem analitzat tots els detalls, tot encaixa. L’any 1902, l’equip nacional de Sud-Àfrica va enfrontar-se a Austràlia. Després d’una de les darreres reunions del Club de Baritsu, sis persones van anar a prendre pintes a un pub, ara enderrocat en les darreres obres d’ampliació de Shaftesbury Avenue, bastant borratxos, en Lord Haigh i en Harry Altham van començar a discutir de criquet. Sud-Àfrica no havia guanyat mai contra Anglaterra i en Haigh defensava que tampoc podrien guanyar cap partit contra Austràlia. Van creuar-se apostes, totes en contra del criteri d’Altham que deia que Sud-Àfrica guanyaria. Austràlia va guanyar la competició però va perdre un dels partits. Altham defensava que havia guanyat l’aposta cosa que els altres van negar. Van creuar-se insults i finalment, essent tots practicants, van fer servir els bastons. Evidentment cinc contra un, la cosa no va anar gaire bé. Van deixar-lo sagnant i humiliat i van apartar-lo del grup.
—I això com ho sap? Hi era vostè?
—No. Però de les apostes en va ser testimoni l’amo del pub que ara treballa en una llibreria a Charing Cross i que xerra pels descosits. La discussió i la baralla va passar a la sortida del Restaurant Trocadero on acostumaven a sopar la colla de la qual parlem. Hem entrevistat prou testimonis per saber que és veritat.
—I què és el que el fa estar convençut que el Jugador de Criquet era en Harry Altham.
—Després d’examinar les proves que els seus homes han recollit a totes les escenes del crim, hem descobert que tots els bats de criquet fets servir pels assassinats són fabricats a Sud-Àfrica i que la companyia que els importa, feia servir com a comptable els serveis de, ni més ni menys, el nostre mort: Harry Altham.
—Però —En Lestrade obria i tancava la boca sense donar sentit a les seves paraules—…però, el bat, la sang…
—No pateixi Lestrade, nosaltres també vam quedar sorpresos en descobrir-ho perquè les nostres sospites estaven dirigides cap en Colin Blythe. Creiem que està involucrat en algunes activitats criminals i mentre l’investigàvem ens hem creuat amb el seu cas.
En Lestrade passejava els ulls del mort als dos detectius, amb cara de no entendre res.
—Lestrade, faci vostè mateix les indagacions necessàries, li donarem la llista de testimonis i vostè mateix podrà arribar a les mateixes conclusions que nosaltres. Segur que descobrir la identitat del Jugador de Criquet li mereixerà alguna mena de medalla o distinció —Va recollir el seu barret i la pipa que se li havia apagat al cendrer i va anar cap a la porta—. Anem Watson? Deixem a l’inspector fer la seva feina.
Van pujar al carruatge que els estava esperant a la cantonada i va demanar al cotxer que els tornés a Baker Street.
—Holmes, de debò pensa cedir tot el crèdit a en Lestrade? Sap perfectament que sense el seu ajut encara estaria perdut buscant un assassí que ja no existeix, oi?
—Sí Watson. He vist més segur per nosaltres no deixar veure clarament qui ha resolt el cas. I si Scotland Yard aconsegueix capturar la nostra presa millor. Crec saber qui està darrere dels actes criminals d’en Colin Blythe.
—Qui? —va demanar el metge.
—Ha vist l’enciclopèdia en perfecte estat que en Harry Altham tenia prop de la llar de foc?
En Watson va fer que sí amb el cap.
—Només hi havia vint-i-nou dels trenta volums. Hi faltava precisament el setzè volum; aquell que recull les paraules entre ‘men i ‘mos’. Aquell en el qual la paraula Moriarty hi apareixeria.
—Però és impossible. En Moriarty va morir a Reichenbach Falls. Vostè…
—John. Jo també vaig morir, recorda. I quan, finalment, vaig sortir del meu amagatall i em vaig presentar davant seu, també va dir que era impossible.
—No m’ho puc creure. No ho vull creure. Moriarty viu.
—Sí. N’estic convençut, ha volgut fer-m’ho saber —Va xumar de la pipa fins a fer-la fumejar—. Ens esperen temps força interessants.