Avui parlarem del Tema del dia, del nostre dia. Les obsessions. Tots tenim obsessions. Coses que atrapen la nostra atenció i no la deixen anar.
Grans desaigües de temps, energia i recursos econòmics. Cases de nines, segells, twitter, tinder, facebook, sexe, sobres de sucre, xapes de cava, homes, dones, la vida dels altres –trencar-la, ficar’s-hi, rebentar-la…–, estudiar, feina, llibres, còmics, vi, menjar, escriure, música, parlar sobre el que obsessiona, la vida, corregir als altres quan parlen, salvar les balenes/foques/óssos/lèmurs/…, els fills, els rituals, la litúrgia, la neteja…
És tota obsessió un intent d’abstraure’s? De procrastinar? D’obviar allò que cal fer i és necessari per altres coses que, oh sí, convertim en necessàries, i fins i tot imprescindibles? O tan sols són simples passatemps? Per què passem el temps, llavors?
Negar l’obsessió és, en part, negar l’ombra junguiana. És negar l’impuls del mal, la pulsió destructiva de Tànatos. Allò que ens desperta el pensament rebentista. El pensament de «he aconseguit construir aquest castell de cartes i només em falta posar les dues darreres… No sé com he arribat fins aquí sense que tot s’esfondrés. De fet s’hauria d’haver esfondrat al principi però gairebé ho he aconseguit… i si bufo i ho ensorro?».
Però no tota obsessió ha de ser dolenta. De fet, molts dels grans avenços de la humanitat s’han produït gràcies a gent obsessionada amb alguna cosa. La solució de problemes, propis o aliens, podria ser una «bona obsessió». Ho és? Quan deixaria de ser-ho per convertir-se en patologia?
Qui decideix que l’obsessió de l’altre és perniciosa, però que la seva és la bona? Perquè és una veritat com un temple que hi ha qui està obsessionat i obsessionada a determinar l’autenticitat de tot plegat…
A tots ells, a tots nosaltres, jo repeteixo el que ja han dit altres que en saben molt més que jo: escolliu la vostra obsessió i treballeu-la. Desenvolupeu-la. Sublimeu-la. Però sobre tot, preneu-vos-la amb calma.
I ara, ballem.