No sabria dir qui dels dos va ser el culpable de l’incident. Quan es va sentir la frenada i els primers clàxons van començar a sonar, el semàfor estava vermell i el caos que va esdevenir, impedia jutjar clarament qui s’havia saltat què. El que si puc explicar és com va començar tot: amb un bastó de fusta.

Del cotxe blanc que quasi havia xocat amb el vermell en va sortir un senyor gran guarnit amb un vestit de tres peces i un bastó amb puny argentat. Era sorprenent que un paio amb tanta pinta de gentleman sortís d’un atrotinat Renault 5 brandant el bastó com si fos un bat de beisbol, però no menys sorprenent que veure un home vestit amb xandall i unes sabatilles esportives extragrans, sortir del seu Opel per tornar a capbussar-s’hi i aparèixer amb una destral. Quan l’home del xandall va veure que el senyor del bastó no s’aturava, va estirar el braç enrere i va llençar la destral cap a ell. El vell va desviar el projectil amb un cop de bastó i la destral va clavar-se al capó del Renault. Amb el mateix moviment, va fer voltar el bastó fins a tenir-lo apuntant a l’Opel i avançant un peu, va posar-se en posició, com si tingués una escopeta i es disposés a disparar des de la cintura.


La punta del bastó va sortir volant endavant amb un so crepitant, com un endoll que fa mala connexió i va travessar, trencant-les, les dues finestretes del darrere del cotxe vermell. L’home del xandall va llençar-se a terra i la punta del bastó va donar-li a una senyora gran que, acompanyada del seu net, s’ho mirava tot des del pas de zebra. En rebre l’impacte, la dona va començar a convulsionar fins a caure a terra davant la mirada espantada de l’adolescent que l’acompanyava. Vaig adonar-me que uns cables anaven des de l’interior del bastó fins a la dona que saltava a terra com un peix fora de l’aigua.


L’home de l’Opel, va rodolar fent una tombarella enrere fins a quedar ajupit i va posar-se les mans a l’esquena. Amb un moviment sobtat, va moure les mans des de darrere fins al davant, obrint-les i llençant quelcom que d’entrada no vaig distingir. El gentleman va aixecar el bastó vertical davant seu amb una mà mentre amb l’altra, amb el palmell en direcció als projectils es protegia la cara. Es van sentir una sèrie de cops, com un pica-soques fent el forat a un arbre i vaig poder veure que l’home del xandall havia llençat quatre shurikens, les estrelles de metall que fan servir els ninja. Dues havien quedat clavades al bastó i una sobresortia del palmell davant la cara del vell. La darrera havia anat a parar a la cuixa d’un repartidor de menjar que tenia la bicicleta amb l’enorme caixa a la porta d’un restaurant a l’altra banda del carrer.


En sentir els crits d’aquest, del restaurant van sortir els seus companys. Un va prendre el ferit pels braços i el va ficar dins el local. Els altres van llençar-se sobre la caixa de la bicicleta i van treure unes pistoles automàtiques que van començar a disparar en la direcció dels dos cotxes aturats en mig de la cruïlla. El vell i el xandalista van saltar darrere dels seus respectius vehicles, buscant protegir-se. Un parell de bales van impactar, de rebot, al pit de la vella darrera els cotxes que, tot i morir a l’instant, seguia convulsionant, producte del bastó que encara li enviava descàrregues. El noi que l’acompanyava, segurament el seu net, va donar una puntada de peu als cables, desconnectant el cadàver de l’electricitat i amb un crit d’angoixa, va llençar-se cap al carretó d’anar a comprar de la seva àvia i en va treure una uzzi amb un carregador extrallarg per procedir a fer ploure projectils sobre els cotxes, l’home del xandall i un dels repartidors que va sortir volant cap al darrere, amb roses de sang naixent-li al pit, fins a travessar la porta de vidre.


Crits rabiüts van sentir-se des de dins del restaurant mentre les bales seguien caient cap a les dues bandes. Un objecte arrodonit va sortir volant pel forat de la porta. El vell va aixecar-se i, aprofitant que tothom havia deixat de disparar per buscar refugi, va fer servir el bastó per donar un cop a la granada. Amb una batada digne d’un home run, el projectil va sortir volant, allunyant-se dels cotxes fins a trencar el vidre d’una finestra del pis a sobre del restaurant. Immediatament, va arribar l’explosió i tots els vidres de la cruïlla van saltar a bocins sobre les voreres. Per la finestra on la granada havia entrat sortia una enorme fumarada i se sentien crits de por i de dolor. De sobte, un tub llarg i amb aspecte metàl·lic va aparèixer i va apuntar cap al Renault. Amb un so com el d’una ampolla de cava destapada massa a prop d’un micròfon, del tub va sortir-ne una flama acompanyada d’un petit míssil. L’impacte del mateix va fer saltar pels aires el cotxe del gentleman que no va poder evitar que li caigués a sobre, esclafant-lo.


Es podria pensar que amb la mort dels dos individus que ho havien començat tot, seria moment que la pau tornés i tothom es calmés tot esperant les ambulàncies, però els ànims ja estaven massa calents i tothom que tenia una arma, va seguint disparant cap a qualsevol cosa que estigués a la vista. Això m’incloïa a mi.


La primera bala va entrar-me per l’ull esquerre i va sortir deixant-me un forat de pam a la part de darrere del crani. La segona va rebentar-me els budells i pel soroll, vaig endevinar que bona part, havien acabat a terra. La tercera i definitiva va entrar-me per l’esquena i travessant-me el cor, va sortir enportant-se bona part del meu estèrnum amb ella. Vaig morir. De nou. Però com sempre, no va durar gaire. De seguida vaig recuperar la consciència. Regenerar els teixits i els òrgans fa un mal de tres parells de collons. I, per no tenir sensibilitat pròpia, el recreixement del cervell és la pitjor part de totes. En mig de l’agonia, una part de mi, la part més humana suposo, només volia sortir d’allà; buscar un amagatall i evitar tornar a sentir dolor. Però estava molt i molt enfadat i quan ho estic, les coses tenen una clara tendència a sortir-se de mare. Vaig notar que l’energia començava a concentrar-se i que l’aura se m’encenia, brillant com un petit sol. Tothom, adonant-se del perill, va començar a dirigir el foc cap a mi, però era massa tard. Les bales rebotaven al camp de protecció que la meva aura projectava. Vaig estirar la mà endavant, amb el palmell apuntant al mig de la cruïlla i vaig començar a dirigir tot el meu poder cap a ell. Amb un crit vaig deixar anar l’esfera de plasma que s’endugué la cruïlla i bona part dels següents tres carrers, edificis inclosos, pel davant. Vaig llençar-me cap al cel i, volant per sobre dels núvols, vaig fugir.