– Així doncs, que veig que no ho tinc anotat, quins ossos s’ha trencat vostè a la vida?
El cap li fa allò de fer memòria i el lòbul temporal del cervell fa una crida per tal de que l’hipocamp actuï i busqui en tots els arxius, aquest fa un recerca hàbil i vertiginosa; en 700 mil·lisegons entrega el resultat.
– Cap. – Fa la Margarida amb el cap cot.
– Cap, caram, quina sort! Ja se la veu una persona reposada i de vida tranquil·la…Doncs miri senyora Margarida, amb els resultats de l’analítica crec que ho porta bastant bé això de l’edat, segueixi així, res d’excessos, ni vi ni tabac…Miri li he anotat en aquest paper la llista de micronutrients que hauria de prendre diàriament, vitamina B6, vitamina C, vitamina D, calci, ferro, zinc, quatre gots com a mínim d’aigua, dues…
La Margarida ja fa una estona que fa veure que escolta atentament i que ho entén tot d’aquell paper ple de garbuixos i fletxes però s’ha quedat rabiüda davant el metge. Cap os trencat.
La paraula os ressona dins els seu cap, retruny pel fonendoscopi, pels somriures de les fotografies de l’orla de la llicenciatura del metge, es reté en els bolígrafs que sobresurten per la bata blanca, per la barba del doctor retallada just per sota de la barbeta, en els historials dels pacients per atendre i finalment es perd dins els foradets de l’altaveu del fil musical. Entretant la Margarida s’acarona l’espatlla, el genoll i el canell.
Quan surt de la visita, després de desar la tarja sanitària en la segona ranura del bitlleter, seguit de la targeta de La Caixa i abans de la de l’Esclat-Bon Preu, camina trepitjant fort amb els talons que repiquen per la vorera, com fa des de joveneta quan s’enfada, quan s’hauria d’haver trencat els ossos.
Enfila el camí cap a casa tota neguitosa, amb una recança mal portada que la fa aturar a la fleca i comprar un croissant ben farcit de greixos saturats i xocolata negra. Arribada a casa desembolica la pasta i en fa una queixalada immensa, que li deixa les incisives i els ullals untats de cacau, s’hi passa la llengua i empassa. Cap os trencat? No s’ho treu del cap. Reposada i tranquil·la, poruga volia dir el metge. El croissant li fa bola i va cap a el moble bar. Els licors evaporats i oxidats s’enlluernen amb la llum de la saleta, la Margarida garbella entre ratafies, conyacs i licors i finalment destria una malvasia vella. Agafa una copa xica esmerilada que fa dies és damunt el marbre de la cuina i torna a seure davant la pasta.
Quan va ser a punt de trencar-se un os? Ha tingut mals de panxa, empatxos, grips, varicel·la, galteres… però res d’ossos que ella recordi… I pensa que no li han faltat oportunitats, anant a les fires de festa major, muntant a cavall, d’excursió per la muntanya, de viatge… Potser sí que ha estat de fa un temps massa prudent, púdica, patidora. Fa un xarrup llarg de licor, hauria de fer memòria per recordar quan realment es deixava anar, quan fluïa per la vida, en quin moment va decidir a nedar contracorrent per sobreviure? L’hipocamp comença la cerca d’arxius fins que troba un digne de recordar.
S’enfila dalt la bicicleta però després de mirar de trepitjar els pedals amb tota la fe del món s’adona que és impossible que arribi fins dalt. Però avui la Margarideta, així com odia que l’anomenin germans, pares i amics, la Margarideta que té deu anys, està decidida a arribar fins dalt i baixar rabent la rampa. Així que agafa la bicicleta a peu pel costat esquerra i empeny amb els colzes estirats refermant cada passa cap amunt. El pedal agafa inèrcia i li etziba un bon cop al mig de la cama. És a punt de tornar a casa. La fi de la pujada és tant lluny… D’un glop s’empassa tot el licor i es torna a omplir el vaset.
Es frega el blau, que ara és tot un bony, i segueix l’ascensió, el manillar li sua al palmell i les passes curtes li trontollen damunt l’asfalt roent i negre que sembla que s’hagi de desfer sota les seves bambes d’estiu. Travessa les puntes dels garrofers ordenats i s’acosta als pins i a l’olor de romaní, per evitar mirar la rampa, que cada cop sembla més inclinada, es posa a contemplar els peus, com van fent les pròpies petites passes, com puntegen i tiren endavant. La Margarideta sua i xuma més licor. Ara ja queda poc, tots els mals li traspuen; les mosques als ulls, el cop, la calor, la picada de fa dies que ja és nafra, la por.
Queda molt poc per arribar a dalt i ara recorda que no porta casc ni genolleres, ni bucal, ni aigua, ni guants ni sap per què dimonis està enfilant la pujada de Can Coll, però fa un glop i segueix.
Arriba a dalt. Se sent pletòrica i feliç engolida en un oasi; la rodeja l’ombra amable d’heures i fagedes que copen els murs, l’asfalt abrusador s’ha transformat en una brisa serena i fresca. Deixa la bicicleta recolzada en el mur i puja dalt un muret, pelant-se els genolls i les ungles per enfilar-s’hi. Fita el mar i la teulada de la seva casa i la de la resta de la colla que no la deixa anar amb ells perquè és massa xica i poruga i mai puja a Can Coll, guaita les puntes de les palmeres exòtiques que sobresurten de les masies amb vinyes de sumoll, veu la casa on viurà el que serà el seu doctor que setanta anys més tard l’alliçonarà, i pensa que no li ha fet massa cas ni amb les vitamines ni amb el licor. Se’l empassa tot i se’n torna a servir.
Agafa la bicicleta que sembla liquada en el mur mig abraçada amb les heures i l’adreça cap a la davallada. S’hi enfila amb convicció i comença la baixada, la velocitat arriba aviat i és plaent. Els pedals embogeixen i giravolten rabents, la Margarideta és àgil i puja els peus al quadre de la bicicleta i els cordills de les bambes li repiquen com crineres alliberades, les mosques miren de seguir-la perdudes i desconcertades, les parpelles sadollen de llàgrimes per culpa de l’aire i l’emoció i ja no fa calor. Les fagedes han desaparegut fa res i ja és a tocar dels garrofers, és aleshores quan prem els frens que xerriquen i udolen i finalment planta els peus a terra. Ha arribat a dalt, ha arribat a baix, no s’ha trencat res.
La Margarida s’aixeca i s’espolsa amb cura les molles del croissant dins la pica, eixuga el got amb el drap de quadres de la cuina i per desar-lo s’enfila al tamboret que trontolla indecís de la pota davantera ben plena de corcó.
El primer que s’esberla a terra és la copa que després de voleiar en dos salts sensacionals i immutables es trinxa en mil bocins per tota la cuina, deixant-ne el rastre fins i tot a sota el sòcol. Cent mil·lisegons més tard el fèmur de la Margarida s’escruix i es fragmenta en mil bocins damunt del sòl.