Dono la volta al disc. És la tercera vegada que el sento. L’Iggy Pop no necessita pas al Bowie per fer un bon disc, però aquí la combinació és espectacular. M’agradaria dir que totes les cançons m’agraden igual, com si fossin filles meves i algú preguntés quina és la meva preferida. Però n’hi ha una que trobo especialment adequada: nightclubbing. L’atmosfera que crea, la boira que deixa a cada vers. “We see people brand new people/They’re something to see”
Quan surto a l’escenari m’agradaria tenir la força i el desvergonyiment de l’Iggy. Tothom pensa que ballo espasmòdicament per imitar els atacs d’epilèpsia que pateixo sovint però en realitat és la meva manera d’imitar-lo des de la timidesa i el control. L’escenari és el lloc més estrany del món. És on vull, on necessito estar i, alhora, és on més por passo. Totes aquelles cares, suades, amb els ulls perduts, fixades en mi i en els meus moviments. Terrorífic i excitant.
Fico els dits a l’aigua calenta del te per treure la bosseta. La llenço directament a l’aigüera mentre em refresco la mà sota l’aixeta. La Deborah odia trobar-se-les, diu que és la manera més estúpida de desaprofitar el te. Ella fa servir la cullereta amb que remena el sucre per escórrer fins la darrera gota d’infusió. A mi m’agrada la sensació de cremar-me els dits. Dura només un instant però és intens i et desperta. És tot el contrari dels atacs epilèptics, on el teu cos pren el control i et deixa absolutament trencat i apagat.
La veritat és que no vull prendre te. El que vull és beure qualsevol cosa que em deixi prou estabornit per no sentir-me tan malament però prou conscient per poder pensar amb una certa claredat. Però, és clar, la claredat de pensaments és la porta que obre un infern d’emocions que no em puc permetre. Que no em vull permetre. No avui, no aquesta matinada.
Prenc la foto del casament i la primera foto que li vam fer a la nena. Les estimo moltíssim. Vull tenir-les amb mi mentre escric. Sé que no hauria d’haver tingut res a veure amb l’Annik. Que sentir-me com un nen que s’enamora per primer cop no hauria d’haver-me provocat prou per no ser fidel als vots que vaig fer-li a la Debbie. És la meva dona a qui estimo, la mare de la meva filla. Mai hauria d’haver deixat de pensar en elles per satisfer un desig diferent. Però, d’altra banda, l’Annik s’endú cada cop que estem junts una part de la meva por i la meva desesperació.
Sé que no tothom m’entén. Molts opinen que no hauria de prendre’m la meva malaltia tan seriosament. Gaudir de tot allò que hem aconseguit amb els nois però no puc. Si algú s’oblida d’apagar certes llums als concerts, caic. Si em fan massa fotos seguides amb flaix, caic. Si paro massa atenció a la bateria de l’Stephen, caic. Fins ara ho he pogut suportar, intentant no sé una càrrega per la banda però no pot durar gaire més. I menys als USA, no sé què pot passar si em dóna un atac en un concert allà.
Mai he intentat ser feliç. Mai he sabut com ser-ho. He rigut i he estimat però sempre amb el dubte de si era prou. He begut per divertir-me i per aconseguir dormir; he pres drogues per estar millor i he pres drogues per acabar d’empitjorar. Al final de tot, he viscut perquè respirar és un acte reflex i el meu cor funciona sense supervisió. La vida és un procés automàtic que no té res a veure amb estar viu.
Deixo la tele encesa però amb el volum apagat. Fan Stroszec d’en Werner Herzog. No vull deixar d’escoltar l’Iggy mentre componc la carta però aquesta pel·lícula és una meravella; fosca i absurda, com la vida mateixa. Viure és molt complicat, combatre les dificultats normals de cada dia esgota. I jo l’esgotament no el suporto. No puc viure, no vull viure amb la sensació que tot demana una energia que no aconsegueixo reunir. Desitjo descobrir si la foscor m’acull i per fi puc dormir.
En el fons faig això perquè és el que tothom espera de mi. No vull ser una càrrega per a ningú i la meva malaltia m’acabarà deixant incapacitat igualment. Així que és millor que marxi quan encara sóc jo qui decideix. No crec que sigui una sorpresa per ningú, no és el meu primer intent. La Debbie fa temps que sap que no pensava sobreviure gaire més. És el millor per ella i per la nena. I pels del grup que podran continuar sense haver de patir per si em desmaio a mig concert.
La cadira de la cuina té una pota fluixa però ja fa el fet. Prenc la corda d’estendre i d’una estrebada l’arrenco. Faig el nus i la passo pel ganxo del sostre. Espero que aguanti el meu pes, no vull aparèixer amb les cames trencades per un accident estúpid. Em passo la corda pel coll i l’estrenyo. Foto un cop de peu a la cadira i caic, com tantes vegades he caigut, però esperant que ara sigui la darrera. El dolor és agut, noto com la corda intenta traspassar la meva pell mentre m’aixafa els músculs, aturant el pas de la sang i l’aire.
El meu cos intenta resistir-se, no vol morir com sí que ho vull jo. Però ja no té el control, dóna puntades de peu, provant de tocar un terra que ja no és casa nostra. Noto que vaig perdent la consciència però en lloc de veure arribar la foscor, tot sembla estar guanyant brillantor, com si una llum nasqués de dins de cada objecte. M’adono que he fet bé, ara tota la gent que m’estimo podrà tenir un futur millor sense la càrrega que jo represento. El LP fa estona que s’ha acabat i només se sent el frec de l’agulla en el darrer solc. Però com un eco, els versos de la cançó que més m’ha agradat del disc sonen i sonen mentre m’apago: “…we’re nightclubbing/Bright-white clubbing/Oh isn’t it wild?”
—L’Ian Curtis va néixer un 15 de juliol del 1956 i va suïcidar-se el 18 de maig del 1980, a ca seva, hores abans d’haver de prendre l’avió que el duria a la primera gira pels Estats Units de la seva banda, els Joy Division.—