Entraré abrigat i amb el cap ben cot, car els sostres són alts i la pedra és freda.

Visitaré tots els sants i màrtirs a les seves capelles engarjolades i els passaré l’entrepà amb la llima de la llibertat.

Explicaré als coneguts que amb la pèrdua m’ha trobat la llum entre la tenebra.

Seuré obedient i en silenci al banc impersonal, no estaré còmode.

Miraré endavant i cap endins mentre ell ens ho expliqui.

Escoltaré amb atenció i diré amén quan em sigui manat.

Fins que les àvies es penedeixin de faltes que no han comès i s’arrauleixin dins dels abrics de foscor,

llavors agrairem aquest càstig i es repartirà el pa insípid de la redempció.

La llum del dia s’asfixia en aquells vitralls i la veu del túnel de la consciència em genera nàusees.

Foc.


Foto: Jordi Hernández