Una de les metàfores constructives més comunes, a l’hora de presentar-se com algú íntegre, o algú que ha fet un procés de treball intern, és la de picar pedra.

Presentar-se com algú “de pedra picada”, en relació al que sigui, pressuposa haver pensat; haver treballat; haver-se esforçat a millorar les capacitats pròpies; haver desbastat impureses i allisat aquell roc informe que, al final, som nosaltres.

Tallar una pedra no és fàcil. De fet és un procés bastant violent. Fa uns anys vaig fer d’aprenent de picapedrer. La primera setmana no em sentia les mans. A part d’aquest mal que sent aquell qui pica, a cada cop salten resquills i escòries.

A nosaltres no ens són útils, però al cap i a la fi formen –o formaven– part de nosaltres. I a aquells que estan al nostre voltant, sovint als que estan més a prop, les pedres que surten disparades sense control els poden causar dany.

Per tant, el fet de “picar pedra” no només és una cosa que ens afecta a nosaltres, aprenents de picapedrers amb poca feina. A banda d’un presumpte benefici personal, és possible que causem danys col·laterals.

Hi ha forma d’evitar-ho? Pot ser. De la mateixa forma que no hi ha cap forma específica ni estàndard de començar a tallar una pedra, sempre podem decidir certes coses.

Avisar a qui tenim davant. O controlar la força dels nostres cops, tot i que això només ho aprenem quan fa un temps que piquem. De fet, amb un xic de pràctica podem controlar fins i tot cap a on volem que saltin els resquills.

Però una de les primeres coses que podem decidir és per què volem picar. Volem construir, o necessitem polir? Volem allisar o esculpir? L’altra elecció és quan cisellem el nostre roc. Treballem en cronos, ara i aquí, per coses concretes i tangibles? O bé ho fem en kairós i treballem per construir progrés, en contra de l’obscurantisme? Necessitem ajuda, o ho podem fer sols? De fet, aquest text és un compendi de pensaments de persones que en saben més que jo.

Tres eleccions bàsiques: per què, quan i amb qui. Sense això, ja podem picar pedra, que segurament acabem fent-nos mal, fent mal a algú altre. I molt possiblement amb una pila de grava als peus. Perquè quan piquem pedra, un sol cop mal donat i ho esguerrem tot per sempre.

Foto: Arnau Fuentes