El diumenge dia D rebreu un whatsapp a les vuit en punt del matí. Tindreu dues hores per arribar fins a la platja que se us indicarà al mateix missatge. Haureu de portar tot l’equipament. Coneixeu ja les instruccions i no hi ha possibilitat de recanvis pel que us recordem la importància que tot estigui preparat. Klaus
En Tomàs fa baixar lentament la cremallera de la bossa. Revisa que hi sigui tot: la Black Death, les Treton plus, els embenatges, el GPS amb pulsòmetre, les barretes energètiques i la roba de recanvi.
És dissabte nit. Ja fa tres dissabtes nit que en Tomàs repassa meticulosament la bossa. Fa tres dissabtes nit que en Tomàs sopa pasta bullida al dente amb un rajolí d’oli de lli i pit de pollastre bullit.
Quan són dos quarts de deu fa un petó a la dona, que mira soporíficament «Tu cara me suena» a la televisió, i un altre al seu fill Fernando, que no aixeca el cap del mòbil. Va cap a l’habitació, es posa l’alarma a les 7:50 i es posa a dormir.
Sona el despertador, la dona bellugueja i intenta vèncer la vetlla. Agafa el mòbil i se’l posa a sota el llençol. 7:55 nervis. 7:56, 7:57, 7:58, 7:59.
8:00. 8:00. 8:00. 8:00. 8:01.
8:02. Posa el mode avió i el torna a treure. 8:04. Comprova en la configuració si té activat el wifi i les dades mòbils. 8:06. S’aixeca a fer un pipí. 8:10 Consulta de nou el whatsapp. 8:11. Deixa el mòbil damunt la tauleta de nit.
Avui tampoc ha rebut el missatge. Toca de nou estar alerta per la setmana vinent. Haurà de dir a la dona que no pot acompanyar-los amb els sogres a celebrar els vuitanta anys de l’avi a la casa rural d’Argelés. Tocarà de nou afaitar-se el dimarts i tornar-se a depilar-se cames i pit el divendres.
Finalment el dia 16 de setembre, i després de lluitar contra la son, en confondre el timbre del despertador amb el somni que té –on set trompetes enderroquen els murs d’una ciutat que és immediatament ocupada i vençuda–, aconsegueix desvetllar-se, agafa el mòbil, parpelleja, espera.
A les 8:00 en punt el mòbil fimbreja. És el dia. Fa un bot del llit, es renta i es posa desodorant a l’aixella i espatlles. Es vesteix amb les bermudes i el polo de la sort (el de color blau, amb petites taques de lleixiu) i es calça les xancletes. «Et multaran» li diu la dona abans de besar-lo i donar-li la bossa. «Que tinguis sort. Has agafat la Nivea?» li crida passadís enllà.
En Tomàs posa en el navegador del cotxe les coordenades que ha rebut pel whatsapp i surt de l’aparcament pressionant amb el morro del cotxe la porta del garatge que encara no s’ha obert del tot.
El navegador és diligent, asèptic, i l’avisa que trigarà 48 minuts a arribar. Té temps de sobres, endolla l’USB que ha preparat per a l’ocasió.
Comencen a sonar les trompetes de Rocky pels altaveus del cotxe, enllaça el somni que s’ha desvetllat i somriu veient les fanfàrries acompanyant el seu triomf. Els murs cauen, és un bon presagi. Prem l’accelerador, el navegador li anuncia la rebaixa de l’hora d’arribada en dos minuts.
De l’autopista passa a una carretera i de la carretera a un corriol on la terra es va transformant en sorra, davant seu hi ha roderes i pols que encara flota en l’aire, algú hi ha passat fa poc. Darrere dues corbes una tanca rovellada li barra el pas, baixa del cotxe, i comprova que empenyent-la suaument s’obre.
Un gos lligat amb una cadena deixa la pilota que babeja i li dedica tres lladrucs, ell torna a entrar al cotxe, travessa la porta i baixa per tancar-la de nou. El gos ja l’ignora i torna a rosegar la pilota, prem l’accelerador i s’allunya aixecant polseguera. A no més de mig quilòmetre acaba el camí, aparca el cotxe maldestrament damunt uns rostolls. Agafa la bossa del maleter i baixa per unes escales escarpades damunt les roques cap a la platja.
Les banderes que hi han clavat belluguegen imperceptiblement amb el vent. La sorra, ni massa gruixuda ni massa fina, llisca entremig dels dits dels peus. El sol de setembre només escalfa tímidament l’ambient. El mar està contingut, en una calma absoluta. Quasi sembla que no hi ha onades.
En Klaus se li acosta. «Hola Tomàs, ets el segon que ha arribat». No li cal aixecar el cap per saber que primer hi ha arribat en Maximilian, que ja ha estès una estoreta i fa ioga escalfant estenent-se en la postura del gat.
En Tomàs s’adreça cap al quadre que han dibuixat amb guix a la paret on acaba la cala. Per sort, l’atzar ha fet que ell i en Maximilian no hagin de competir l’un contra l’altre si no arriben a la final.
La gran final. Vuit invitacions. El punt que ha de culminar mesos d’entrenament, de sodi i aigua; quinoa i aigua; carbohidrats i aigua; proteïnes i aigua; llevat de cervesa i aigua; germen de blat i aigua; gelea reial i aigua i xarops de cereals fermentats entre altres suplicis i aigua.
I suor. Hores de peses, d’entrenament i bosses de gel per les rampes dels músculs.
Treu la pala de la bossa i comença a fer suaus estiraments. Quan la mou imitant els seus cops, el vent s’hi esquiva i es veu guerrer. L’empunyadura de la Black Death està embolicada d’esparadrap gastat i suau perfectament amollat com un guant a la seva mà.
Arriben els sis competidors restants. En Klaus el mira a ell i a en Maximilian i anuncia que en deu minuts començaran els partits. Glops d’aigua isotònica. Els participants es treuen les samarretes i mostren els abdominals enllustrats d’oli. Els que no juguen esperen, a la gatzoneta, fora dels límits del joc. Es queden dos dins el camp. Sona el xiulet.
El públic s’ha assegut a sota el mur i va girant el cap, ara a la dreta, ara a l’esquerra, per contemplar com les pilotes colpegen rabioses damunt les raquetes. Van caient els sis contrincants amb qui ningú havia comptat. Sobreviuen ell i el Maximilian, com estava previst. Com tothom esperava.
Quan són l’un davant de l’altre el sol marca les dues del migdia. És el primer cop que es miren fit a fit, als ulls. Cap dels dos somriu. En Klaus xiula i la pilota s’enfila un metre per damunt del cap del Maximilian en un instant que sembla durar una eternitat.
El primer joc el guanya el Tomàs. El segon el Maximilian. De sobte canvia el vent a marinada, les banderes es torben. Els torns de victòria es van repartint fins que arriben empatats al tercer set. Abans d’iniciar-lo tots dos van cap a les cadires i engloteixen plàtans i barretes energètiques. Comencen a sentir-se extenuats.
Finalment pilota de partit. Qui guanyi s’haurà classificat pel campionat europeu, haurà guanyat el trofeu anual i, sobretot, haurà humiliat el seu adversari.
Els cops es repeteixen cap a una banda i una altra de forma precisa i contundent. En el dit gros, en Tomàs hi nota una nafra que va creixent. La suor li amara la vista i comença a no poder dissimular els crits en tornar la pilota. El seu rival està igual. Els cabells se li han enganxat al front i sembla veure-li tremolor a les espatlles.
Les onades comencen a pujar i el sol es va rendint. Un grup d’espectadors ha anat fins al camí i ha mogut els cotxes per encendre els llums i il·luminar la platja. Ara les ombres dels jugadors cauen damunt el mar.
Els colls tensos del públic ja no tenen esma per seguir els cops. El picar de les pales contra la pilota ressona per tota la cala. De sobte sona un esbufec, la pilota s’ha esbombat i ara fa paràboles estranyes entre els jugadors que fan contorsions per no perdre el punt ni l’honor.
En Tomàs és el primer en caure de genolls a terra. Immediatament després ho fa en Maximilian i segueixen tornant-se la pilota des de la sorra, allargant els braços, dirigint bonament la pilota per guanyar el cop.
En Tomàs sap que és a punt de defallir i sent somicar el seu contrincant. Deixa anar l’últim revés abans la Black Death li cau de les mans, la pilota va cap al Maximilian que aixeca el cap i sospesa si té prou força per tornar el cop, el públic mig endormiscat s’aixeca, eleva els braços, intenta reprimir un crit, s’escolta el mar.
Una ombra travessa el camp de sorra i talla la paràbola de la pilota que ha de marcar els seus destins. En Klaus intenta abraonar-s’hi i impedir allò que ja ha passat. L’ombra ha atrapat la pilota i el partit ha quedat trencat.
La gent protesta i s’enduu les mans al cap. En Tomàs balanceja i es precipita cap el terra. En Maximilian fa el mateix, però en caure, pica amb el cap a la raqueta i queda estabornit. L’ombra ronqueja i lluita contra en Klaus, que intenta desencaixar-li la pilota entre els ullals. Put a pèl humit i té la pell amarada de sorra molla. En Tomàs abans de caure inconscient veu de reüll com una escuma blanquinosa, una baba espessa de gos embolica la pilota desgastada.
Finalment l’ombra obre la boca i deixa anar la pilota i s’aparta dos metres amb les potes de davant estirades i remenant la cua esperant que algú la llenci per anar-la a recollir.