En molts debats i discussions, en un moment o altre hom treu la frase «tinc la raó», o alguna de les seves variants. Potser la treu de forma directa al debat, o potser ho pensa. En aquell precís moment, el debat queda mort. Finat. Per a l’arrastre –el procés d’enganxar el toro a les mules per tal de passejar-lo per la plaça i dur-lo a la sala d’esquarterat.

Tenir raó, o pitjor encara, tenir la raó, és just el que fa impossible qualsevol diàleg, i menys encara qualsevol debat que intenti aportar idees, mirar de persuadir o simplement només sigui un intent que l’altre accepti tenir en compte la idea.

Quan tenim (la) raó, acostumem a pensar que hem guanyat el debat, sigui el que sigui el que vulgui dir això. Nosaltres tenim raó i

a) és necessari que tothom ho sàpiga
b) qui no ho accepti és imbècil
c) veure a)

Un altre problema és que s’acostuma a pensar que quan hom té raó l’altre està equivocat. I no només ho està, sinó que cal rebatre’l públicament. I si pot ser humiliant-lo, millor. El que en diuen «batalles dialèctiques».

El principi aristotèlic de no contradicció n’és un dels principals causants, d’aquesta cosa: si A és vertader, B és, de forma necessària, fals. Si jo tinc raó, tu estàs equivocat. Si el meu déu és veritable, el teu no ho és. I així, embolica que fa fort.

El que hom no para a pensar és que aquest sil·logisme és vertader i fals a la vegada. En un joc de suma zero, si jo tinc tots els recursos, l’altre no té res. Però en moltes situacions, que una cosa sigui certa no fa que la resta siguin falses.

Això, però, no importa en la majoria dels casos, en especial avui dia. Tertúlies, falsos debats, taules rodones i altres mandangues que, en el fons, són punts que serveixen perquè, en el millor dels casos, els escollits de torn expliquin la seva pel·lícula i marxin a casa.

Tanmateix, no acaba d’anar així. Hom intenta desmuntar els arguments dels altres per tal de «guanyar» el que sigui que pensen que guanyen. Els participants cobren; l’organitzador cobrarà als anunciants en funció de l’audiència; els anunciants, amb molta sort, guanyen vendes. Els oients seguiran la tertúlia allà on siguin, defensant una posició o l’altra emprant els mateixos arguments, de forma més o menys semblant a la cosa original.

I tothom seguirà a la seva posició, tots ben orgullosos perquè, «com tenen la raó, han guanyat». Però no fa gaires línies, he parlat d’«explicar pel·lícules», però en el món li’n diuen «pontificar». Com s’indica al primer editorial fundacional d’aquesta publicació, cal recordar que el mot pontífex defineix a aquell qui fa ponts, aquella persona que uneix dues ribes separades. Pontificar vol dir «apropar postures», no pas «avorrir sobiranament i espectacular l’audiència».

I per altra banda, caldria recuperar el significat original de «(la)raó», que no és cap altre que tenir la capacitat de raonar, és a dir, d’elaborar un pensament estructurat, flexible i adaptable. La raó és, també, l’espurna de què ens parla Beethoven al final de la Simfonia No. 9:

Freude, schöner Götterfunken! Alle Menschen werden Brüder, Wo dein sanfter Flügel weilt.

Alegria, bella espurna divina! Tots els homes seran germans, sota la protecció de les teves ales.

La raó és la cosa que ens diferencia del regne animal. Això no vol dir, ai las, que tots la fem servir com caldria esperar. És el que ens hauria de permetre acceptar la diferència i la diversitat. Que pensem diferent, i que l’altre no està «equivocat», sinó que segurament té una idea, o una apreciació, errònia o diferent de la nostra.

La raó és allò que hauria de fer que acceptéssim que la darrera frase és certa per qui tenim davant, i també per nosaltres al mateix temps. És el que hauria de fer que acceptéssim que, al final, som iguals; que no té gaire sentit matar-nos, figuradament o real, per paraules; que vèncer és convèncer i que no hi ha forma millor de convèncer de forma real i productiva que el discurs (en)raonat.

Que tingueu bon estiu.