Sempre que alguna cosa ens sembla absolutament injusta, tendim a pensar en el temps. Diem coses com «Sembla mentida que a aquestes alçades del segle…» com si el moment que vivim i els sentiments que ens provoca no fossin similars als viscuts pels nostres antecessors. Però, realment, la humanitat avança, a voltes a pas de tortuga o de vegades a pas de gegant, però avança sense aturar-se. La justícia actual és el producte de lluitar contra les situacions d’abús i desigualtat del passat. Hi ha i sempre hi haurà, punts temporals on tot canvia; on la realitat fa un tomb i permet els canvis que necessita la societat per deixar enrere algun mal. No obstant això, a voltes, hi ha punts on el teixit de l’existència és més tou, fràgil. Punts on només cal una mica de pressió per evitar aquest tomb i fer anar la història per un camí més fàcil, una senda de permanència que no permet cap canvi, que manté inalterada una realitat que molts volen protegir a qualsevol cost.

Jo vaig néixer a Oakwood, el matí del 29 d’abril de 1992. El judici contra els policies que van apallissar en Rodney King estava vist per sentència. Mon pare sempre m’explica com ma mare no parava d’esbroncar-lo per què li feia més cas a la TV que al seu fill acabat de néixer. Encara estàvem a l’habitació de l’hospital quan van notificar que els quatre polis quedaven lliures sense càrrec. Els disturbis van començar mentre la mare em donava el pit per primer cop i el pare mirava per la finestra, preocupat. Anys després al vell li agradava explicar a tothom que així vaig acabar tant revolucionari, per haver mamat la llet de la revolta, literalment. Una mica de raó sí que tenia, perquè de tants cops com me’n va parlar, vaig començar a interessar-me per aquestes històries, buscant les raons per les quals els negres acostumen a la banda que rep. I rep ben sovint.

Amb onze anys vaig anar a la meva primera manifestació. Quedaven pocs dies per tornar a l’escola quan van matar en Deandre Brunston. Van disparar-li vuitanta-un cops. Vuitanta-una bales van sortir de les armes de la banda de policies que havia anat a reduir una persona que va acabar morta, desarmada i que havia amenaçat als agents de la llei amb una espardenya amagada sota la samarreta. Parlem clar. En Deandre no semblava ser gaire bona persona. Va morir escapant de la policia, denunciat per la seva parella per violència domèstica. No era el primer cop que tenia problemes amb la llei i, donada la facilitat amb la qual el sistema penal treballa als USA, que hauria acabat a presó en algun moment de la seva vida és gairebé quelcom factual. Però el fet és que no va tenir l’oportunitat, ni d’entrar a presó, ni d’esmenar la seva conducta; va ser executat per una gent que el volia mort sense ni tan sols saber qui era. En el tiroteig van caure ell i un gos de la brigada canina que havien llençat per atacar-lo. El gos va marxar cap a un hospital veterinari amb un helicòpter de rescat, mentre en Deandre es dessagnava fins a morir a terra, allà on l’havien afusellat. Els policies que el van matar van quedar exonerats. Ma mare no volia deixar-me anar a la manifestació. Encara estaven fresques les ferides de la revolta d’una dècada abans per la sentència del cas d’en Rodney King. I els 63 morts i més 12000 detinguts la feien patir, però mon pare va garantir-li que no passaria res. I no va passar, ni va haver-hi disturbis, ni cap policia va anar a presó per assassinar un home negre. Same old, same old.

Van oferir-me la feina poques setmanes després de l’assassinat de George Floyd, el maig del 2020. Jo estava repartint mascaretes entre els homeless de Venice beach amb la resta de voluntaris de Grass Roots Neighbors quan un cotxe amb aspecte oficial amb finestres completament opaques va aturar-se a uns metres de nosaltres. Una dona va baixar i va acostar-se. Va demanar-me si la podia acompanyar a fer un cafè i, sorprès, no vaig poder negar-me. D’entrada vaig creure que voldria saber alguna cosa de la feina de la nostra organització de caritat, però va començar per explicar-me que necessitava la meva paraula que no diria res sobre la conversa a ningú. Vaig riure i li vaig dir que m’enduria el secret a la tomba. Vaig deixar de riure en veure el posat seriós de la dona. M’explicà que treballava per una agència governamental secreta i que abans de poder explicar-me res, hauria de comprometre’m a signar un acord de confidencialitat. Vaig aixecar-me i dient que no era gaire fan de les maniobres obscures dels governs. Mentre provava de sortir de la cafeteria, la dona va dir en veu alta tres lletres que em van fer aturar: MLK. En tombar-me, vaig veure la dona deixar un bitllet de vint sota la tassa i venir cap a mi. Em va donar una targeta de visita amb les sigles TFA, el número 680404 i una adreça. Va proposar-me que m’acostés l’endemà, en sortir de la feina. Va marxar mentre jo em quedava mirant la targeta i provava d’esbrinar perquè tenia a la mà un paper amb un nombre que podia ser interpretat com la data de l’assassinat d’en Martin Luther King Jr.: 04 d’abril de 1968.

Un cartell sobre l’entrada m’indicà que les sigles TFA eren l’acrònim de Tempus Fugit America i en travessar les portes vaig entendre el perquè del nom. El vestíbul semblava sortit d’una pel·lícula en blanc i negre; de fet, tot era monocromàtic i d’aspecte antic: les parets de marbre blanquinós, les estores d’un gris cendra, les butaques i la recepció de fusta amb un vernís que les feia quasi negres. Distret vaig trigar uns segons a veure que la recepcionista em feia gestos amb la mà perquè m’hi acostés. Un cop vaig apropar-m’hi, em va saludar pel nom i va dir-me que m’esperaven. Em va donar indicacions i assenyalant-me un ascensor, va enviar-me cap a l’entrevista més espectacularment absurda que mai podria haver imaginat i a la feina més absurdament espectacular que mai podria haver somiat.

La pistola és on em van dir que seria, com sempre. Fa dies que el segueixo i només vaig deixar-lo sol per poder anar a veure com el Dr. King feia el seu darrer discurs. No vaig poder evitar plorar mentre el sentia dir que no tenia por, que havia vist la Terra Promesa i que encara que ell no hi arribés, sabia que nosaltres sí. Una part de mi volia cridar que més de mig segle després, encara estàvem de camí, però vaig continuar deixant caure les llàgrimes, empassant-me les paraules que el podien haver salvat. En James Earl Ray surt del motel que li ha fet de cau i el segueixo al lloc des d’on assassinarà una de les persones que més han fet per la pau. Baixa del cotxe, obre el maleter i treu una bossa d’esports prou llarga per amagar el rifle. És llavors que veig al meu adversari, un home blanc, d’uns vint-i-tants, trenta-pocs amb un anacronisme evident: duu unes Air Jordan del 95, les sabatilles que en Michael Jordan no va arribar a lluir a la pista dels Chicago Bulls per haver-se retirat aquell mateix any per anar a jugar baseball. S’acosta caminant a bon pas, però sense urgència cap a en James, té la mirada fixada en la seva presa i no s’adona que travesso el carrer des de l’amagatall que he improvisat darrere una cabina de telèfons. Aixeco la pistola d’aire comprimit i li disparo dos dards mentre corro cap a ell. L’agafo abans no caigui i, prenent-lo de la cintura, l’arrossego cap al meu cotxe. L’home que matarà a en Martin Luther King, ni s’ha adonat que ha estat a punt de morir. No em quedo a sentir el tret, faig via cap al pis franc on tornaré al meu propi present acompanyat del noi de les vambes anacròniques. De camí, les drogues comencen a suavitzar el seu efecte i l’home mig adormit-mig despert té prou esma per demanar per què. Podria explicar-li que hem estudiat les línies temporals on el Dr. King sobrevivia, que hem analitzat milers de gigues de dades, però estic trist i sense ganes de parlar. Jo podria preguntar-li el mateix, perquè alterar el curs de la història li sembla més honest que lluitar per protegir-lo. La mort de MLK servirà per fer despertar les consciències de molta gent, més que els seus discursos mai podrien haver aconseguit. Mantenir-lo en vida, hauria conservat una Amèrica encara més racista i encarcarada que la que m’espera en tornar al present. Abans no pugui dir res més, trec la pistola i li clavo un altre dard, dormirà fins a ser a casa. Mentre tombo a l’esquerra per entrar a l’autopista penso en el meu company Günther i com ha de ser de fotut protegir la vida del Fürher sent un homosexual d’esquerres i d’orígens jueus, ros i d’ulls blaus.