La sala era plena de gom a gom. Quedaven dos minuts escassos per començar, però encara desfilava en formigueig qui sempre fa tard, esbufegant, intentant arreplegar un lloc quan ja és materialment impossible. Les formigues tardanes, resignades a acinar-se, van anar poblant passadissos laterals, posteriors i centrals. Abans de començar, l’esdeveniment ja era un èxit.

De cop i volta, va ressonar a la sala un beep eixordador, seguit d’una veu en off: «Benvolguts assistents. Preguem, bla bla bla…»

Durant cinc minuts interminables, el reguitzell de fressa, tos i altres afeccions pulmonars va restar com a soroll de fons. Només quan es va assolir un silenci quasi sepulcral, la sala es va engolir de nit per donar pas a un tímid feix de llum focalitzat a la conductora del programa.

Benvolgudes, benvolguts, és un plaer…(bla, bla, bla)
…en els temps actuals…(bla, bla, bla)
…les injustícies i la manca de paritat en el teixit social…(bla, bla, bla)
…tenim el plaer de tenir avui, amb nosaltres, com a primícia mundial…(bla, bla, bla)
…eminència amb llarga història en el camp neurològic-antropològic-legislatiu-politicosocial-psicopatològic-sexual-et al.

L’anhel histriònic dels assistents es va materialitzar en un aplaudiment sostingut que va virar a bemoll fins que, de sobte un altre beep va imposar un silenci de rodona, agònic. El parèntesi sonor, de maneta de la foscor, va donar pas a un bat de llum i a un xisclet d’una assistent, gairebé desmaiada davant la visió que es va imposar a la sala.

Encabida en un vestit minimalista contrapunt d’uns talons de pam, s’alçava, altiva, l’artífex de la revolta. Una dona espatarrant. Cisellada amb la precisió de qui anhela escaires i racons perfectes.
No només habitava als antípodes del convencional. Se’n sabia. Exposava i explotava cos i ànima amb la insolència de saber el terreny guanyat abans de començar. Encisava equitativament homes i dones. N’encenia el desig, l’admiració, l’enveja, Recorria el món deixant empremta, a voltes subtil, a voltes violenta.

Per tots i cadascun dels petits cervellets de la sala (quicos, modernets, progres amb segona residència, jovent ancorat en idealitzacions de revolta i resistència, avis de tortell aferrats a la vida de gairell) va creuar el mateix pensament: «-una eminència mundial tan inquietant físicament? No es pot dir, però ja se sap que cos i cervell són inversament proporcionals. Segur que és aquesta?-»

La hipocresia dels tòpics va trencar el silenci a la sala, on un mar de «OH» i «HUM» per sota nas va fer onada fins a arribar al faristol. Ella no es va moure ni un mil·límetre. Va restar cinc minuts en silenci, escrutant l’audiència. Impregnant-se de la tensió de l’ambient, cada cop menys subjacent, cada cop més palpable. Extasiant-se d’ànsia aliena.

Després de gronxar-se llargament en un sospir equivoc, va iniciar un discurs sarcàstic, provocatiu, incisiu.

Bona nit.
Gràcies per la vostra assistència, Avui us vinc a parlar de tres temes de manera implícita. Cadascú, que tregui les seves conclusions, que per alguna cosa tenim un òrgan instal·lat a la part superior de la nostra anatomia. No deu ser només per fins estètics.

La bipolaritat de la paritat.
La hipocresia de no sentir per no escoltar.
La batalla permanent sense fonament.

Comencem. Per tant, anem a l’inici.

Biològicament, un cop el petó es fon en abraçada (violins), l’abraçada en carícia (contrabaix), i la carícia en còpula (saxo), ens exposem a diversos escenaris. El més senzill i desencantat, el profilàctic. Fet i fora. La resta d’escenaris són d’intensitat paral·lela al risc, tan de progènie com d’infecció.

Aparquem la microbiologia per un altre dia, i centrem-nos en la (potencial) progènie. Si per aquelles coses dels astres, ous[1] i fuets[2] decideixen trobar-se un altre dia, el clímax serà precedent del relax. Físic i mental. Ideal. Si per aquelles coses de la temperatura (…), fuets i ous decideixen no només trobar-se sinó fusionar-se, el miracle de la natura (mestre, posi’ns l’estiu de Vivaldi) amalgama i genera el plat combinat de la vida. Altrament anomenat zigot. No, no és un nom inventat pel nou guru de la cuina fusió. És el nom real.

Sense entrar amb el rerefons biològic-moral del que passa amb el zigot a partir de llavors, cal que ens centrem en una dada fonamental. Nen o nena? Nervis. Que ho determina? Doncs la dotació cromosòmica. El què? El que dicten els cromosomes, o per dir-ho més planer, el diccionari que codifica la vida. I per aquelles coses de tenir una còpia de seguretat, ve en duplicat. No fos cas que perdéssim la còpia original, que llavors hauríem de demanar al creador (OH) que s’hi posés de nou. Perill – sembla que darrerament va curt de feina i encara li agradaria la proposta.

Ai (sospir) com m’agradaria que fos un nen/a. Tòpic o realitat? Per una nena, posi dos X. Per un nen, un X i un Y. Veieu? Els XY són creatius (la genètica diu), mentre que els XX son limitats i repetitius. No tan de pressa. El que podria semblar varietat, de fet és pobresa.

No és que el creador, en un rampell de generositat, decidís atorgar al gènere masculí l’excel·lència de dos cromosomes diferents. Més aviat, en un afany d’economitzar, va treure-li una pota. Feu l’exercici. Agafeu una X, priveu-la d’una extremitat inferior. Què en resulta? Una Y. Sí. És dur. Però és així. Homes, tota la vida pensant que teniu una tercera pota, quan de fet, us en manca una. Això us fa millors? Pitjors? O senzillament diferents? Discutim sobre igualtat, o esdevé terreny estèril? Entenem igualtat com homogeneïtzació dels sistemes?

Error.

Som diferents. En termes estrictament genètics, l’homogeneïtzació (o inbreeding) és la fi de l’evolució. En termes socials, homogeneïtzar és lobotomitzar. Alcem-nos heterogenis, fem-nos forts com individus independentment de paràmetres demogràfics. Establir un sistema lliure de pre judicis no s’assoleix de manera holística, si abans no s’ha assolit de manera individual. Estem disposats a fer aquest exercici? O ens fa por perquè la nostra situació ‘ja ens va bé’?

El sistema ens coarta i determina, o som nosaltres? Acusar el sistema és l’opció fàcil, previsible. Revisitem els nostres fonaments. I un cop revisitats, parlem-ne.

No es permeten preguntes. Les preguntes són a formular i resoldre de manera individual. Bona nit, i moltes gràcies.

Aquest cop, sí, es va fer un silenci gèlid a la sala. Els «OH» no gosaven sortir de cap gola. Surant sobre els caps, un dubte insolent.

-I ara, què? Ens hem de posar a pensar? Hem d’actuar? No ens donaran cap directriu? Quina serà la forca motriu, si no hi ha cap mà que defineixi el camí? És així de dur, el viure? Fem una trobada popular, que potser així es farà menys feixuc?

Ella, indiferent a la tensió prevalent, va recollir els estris rere tarima mentre l’envaïa una mena de col·lapse vital. El discurs acadèmic, recte i contundent, quedava enterbolit per la necessitat més torta i primitiva. Igualtat, divergència? Al diable les evidències, al diable la coherència.

Com cada nit, a cada ciutat, va cridar un taxi i va enfilar fins al pis franc, on l’esperava l’acompanyant acordat. En un crit desesperat, va desvincular-se de principis morals i estructures vitals, fins que només va restar el silenci com acompanyant.

Punyent. Dolorós. Difós.

Que n’extreia de tot plegat?

Havia fet ús i abús de la seva perfecció física i mental per pur gaudi. Després d’anys de sexe escorxat de lascívia i promiscuïtat, aquella nit va imposar-se un recés fora de la voràgine vital en òrbita contínuament desmesurada. Va cercar evasió arreu, forçant la quiescència per assegurar una millor eclosió. Va desvincular-se de tot i tothom. Va deixar la ciutat, vicis, desficis, idolatries, submissions i dominacions, per assolir una tabula rasa des d’on començar de nou.

Ara és un (tros) d’home. Amb 5 potes, 4 gentilesa de la genètica, 1 gentilesa de la cirurgia moderna. Es fa dir Manolo, pura reivindicació de l’esperit més kitsch. Renegat del camp neurològic-antropològic-legislatiu-politicosocial-psicopatològic-sexual, es guanya la vida abanderant el platonisme tàntric de dia, i venent companyia (i derivats) de nit. Un gigoló per definició.

El comportament no el defineix el gènere. El fa l’individu. I l’ocasió.

Nota de l’autora a peu de pàgina (va que us faig la fenya):
[1] Ous: òvul = gàmeta[3] femení. Gros i estàtic.
[2] Fuets: espermatozous = gàmeta masculí. Petit i dinàmic (si és que els homes ho han de fer tot). Els espermatozous consten d’un cap i un flagel. La capacitat natatòria/dinàmica dels espermatozous radica en el flagel. La trajectòria motriu flagel·lar és plana i ondular, exactament com la dels fuets utilitzats per flagel·lar (sorpresa).
[3] Gàmeta: Cèl·lula haploide[4] que en la reproducció sexual es fusiona amb una altra i dóna lloc al zigot.
[4] Que posseeix una dotació cromosòmica formada per una sola sèrie de cromosomes.

I fins aquí, tot clar. Ho podríem haver escrit així, ben estricte, ben acadèmic, però llavors perdria la gràcia del plat combinat. I aquí hem vingut a riure.