Han decidit fer les coses bé.
Ell de seguida va dir que anava de debò i ella se’l va creure. I van decidir esperar. Així que ell es va resignar estoicament a magrejar damunt d’abrics, jerseis de punt, camises de cotó i blondes secretes. Ella a deixar-s’hi i sentir-ne plaer. I malgrat desitjar-ne més, resistir fins al dia indicat. Conformar el plaer fins a esperar al matrimoni per fruir plenament un de l’altre sense remordiments. I van passar els quatre anys d’austeritat carnal plenament confiats l’un en l’altre.
Fins que van obrir les aplicacions dels calendaris passat el mes d’abril, amb un estiu a la vista sense viatges, sense restaurants; de nits sense concerts, amb els dies i les estovalles per estalviar; i van marcar la data l’u de juliol en els mòbils i als calendaris de cuina de les dues famílies. I així, amb les dates confirmades pels missatgers pretendents, es van formalitzar les presències i les absències:
–Vindran les meves germanes i els meus germans, no portarem l’Espurna que ho rosegaria tot.
I en Pere va anar amb la mare i la germana a triar l’anell de diamants, i es va sentir estrany en fer gravar la data futura i el seu propi nom.
La Txell també s’hi va sentir estranya en gravar-ho quan va anar amb la mare a triar un rellotge de busques daurades i corretja de pell fosca.
Tos dos van desar les capses a les respectives tauletes de nit.
Els dies s’acostaven i creixia el vertigen d’ajuntar les famílies polítiques en un sol espai. El llinatge esculpit en els ulls del sogre, en el somriure de la mare, en la timidesa atmosfèrica d’asseure’s del germà, aquell gest curiós de la boca, el moure de les mans.
Tots dos sabien del peu que calçaven cadascú dels propis i en temien les reaccions, perquè els eren pròpies: les irritacions viscerals de la gènesi del propi ADN. Sabien del cert que no s’avindrien entre si, però que es farien la gara-gara, fent veure el contrari. I a mesura que s’acostva la data ho comentaven. Que no ho entenen que, malgrat tot, ells dos estan fets l’un per l’altre.
–Els agrada a casa teva el pollastre rostit? I el vi blanc? Hi ha alguna al·lèrgia?
–A casa han comprat estovalles i bombons.
–La mare un vestit nou i el pare una corbata.
El dia u al matí en Pere ja sua. La xafogor és clamorosa i la germana fa el ronso per esmorzar.
–Hauríem de sortir en mitja hora.
–Però si encara m’he de dutxar!
La Txell fita el pare com, en el despatxet, fa lliscar el bolígraf pel segon full de paper. Sap que ha preparat dos discursos: un per la benvinguda i un altre per les postres.
Quan finalment sona l’intèrfon i pugen escales amunt, en Pere sent entre els graons la tibantor a l’entrecuix dels pantalons, la Txell com se li humitegen les calces. Es besen púdicament, complaent-se en l’expectació: ho estem fent bé. Sembla que el desig sàpiga que s’inicia el compte enrere i no tingui aturador.
S’entrecreuen els petons i les abraçades.
–Hem portat les postres, poseu-les a la nevera.
Les encaixades de mans i les olors de perfums caducats que fan cruïlla amb l’alè del pollastre al forn.
Els glaçons de gel repiquen dins els gots amb vermut, Bitter i Coca-Cola pel petit quan es brinda per la salut dels promesos. Les frases revingudes refloten en l’aire i el pare de la Txell treu el full del primer discurs.
Ho han decidit fer tan bé, que quan l’escuma del cava afluixa dins la copa i les postres ja s’han servit per tothom, en Pere s’aixeca, ensenya l’anell a tothom i el dóna a la Txell. Tothom fa un «ooooooh» i la mira a ella. I la Txell el clava disciplinadament al dit anular de la mà esquerra i, sense poder sentir res, escorcolla la bossa i en treu el rellotge que en Pere es corda mecànicament al canell.
En Pere veu de reüll al futur sogre endreçar papers buscant el segon full, així que s’avança, beu d’un sol glop el cava i s’aixeca. La Txell somriu nerviosa perquè ho han assajat i confia en ell, tot està passant segons el que han parlat i ho estan fent bé.
Ell anuncia que es casen (oh sorpresa) en tot just un any, que han triat la tardor quan les merles marxen amb la calor i el sol ja no bronzeja les espatlles, i mentre a l’hemisferi sud s’acosta el bon temps i comença la primavera, aquí la nit manlleva les hores al dia predient foscor i nostàlgia.
–Un any ai las.
–Això és ja.
–Bé n’hauríem de parlar.
–Ara es torna a posar el comptador a zero.
–N’haurem de parlar.
–Calma, nois.
–La pressa és mala consellera.
La Txell plora i en Pere es mira l’hora, la germana gran badalla. El petit ha engegat el televisor i els dibuixos rebramen massa fort al fons del menjador. Els pares xerren fins que hi estan d’acord:
–Encara no toca.
–N’haurem de parlar, encara no heu estalviat res.
–De lloguer? Ca és llençar els diners.
–De compra? Menys, una altra crisi i l’hipoteca qui la paga?
–I encara no t’han fet fix.
–I ella encara ha d’acabar d’estudiar.
–Potser haurem de fer un altre dinar, què us sembla si ara veniu a casa nostra?
–Oh sí, i tant. Portarem les postres.
–Sabreu tornar sols?
–Nosaltres volíem fer la nostra.
–Sí, i tant, ja farem anar el GPS, guíame a casa —diu la mare.
–Doncs marxem al cinema.
–Ai canalleta, quina bona parella que feu.
La porta repica enrevessadament ressentida dins els cors dels promesos.
I baixen al carrer i la Txell engega el Micra i l’atura al cap de res, rere dos arbres que enyoren un ruixat d’estiu.
En Pere consola la Txell que ofega les llàgrimes, el rímel i els mocs en un kleenex arrugat. Ell li frega el tors de la mà a la cama, amunt i avall damunt el genoll. La tela de cotó suau i estampat de petites flors liles es rebrega i s’estira amb els moviments dels artells.
De sobte en Pere nota que frega la pell eriçada de la cuixa de la Txell; ella s’ha arremangat el vestit fins als malucs i la roba s’amuntega de sobte entre les cames d’ella. Les flors liles s’arrepleguen tortuosament dins un desig censurat.
En Pere s’atura i titubeja, mira per la finestra, mira pel vidre enfosquit del darrere per si ve algú, aixeca el vestit i mira les calces blanques de la Txell, aixeca el cap i mira de nou el carrer, abaixa el cap i mira encisat com els pèls del pubis ixen de les immaculades vores, mira captivat com, a fora, un suau vent vincla les fulles del faig que ballen i s’arrepleguen.
Mira com la Txell també es vincla i s’arqueja a voluntat. Es mira a si mateix com amb el seu dit índex ressegueix el centre del desig d’ella com si ho hagués fet sempre, tot es blega i es recull i s’expandeix alhora. Mira com la suor li amara les celles i li cau dins els ulls, i la sal i el desig el cremen per dins i per fora.
Aleshores la Txell fa un salt i s’asseu damunt seu. És una altra. És més Txell. Aquesta Txell que riu damunt seu, perversa, en notar el banyot comprimit d’en Pere i l’allibera de forma improvisada, àgil i destre, que l’agafa amb tota la mà i se’l clava endins amb un xiscle.
Són una sola carn.