En Connor va tornar a repassar el cablejat. Li semblava del tot impossible que un ordinador tan vell i poc potent pogués fer de pont entre l’AIdam i ells, per molt que la intel·ligència els garantís que no hi hauria problema. Un cop d’ull li va permetre veure l’Arnold entrar a la sala i va tornar a deixar el fusell a terra.
—Tot net —digué el soldat—. Tenim més de dos-cents metres de terreny despullat d’obstacles al voltant d’aquesta caserna.
—Saps que això vol dir ben poc, oi Arnold? Si l’AIdam té intenció d’acabar amb nosaltres, no ho farà enviant homes de llauna a buscar-nos.
—Els cels també els tenim controlats. Res més gros que un mosquit pot penetrar la nostra xarxa de vigilància. Tu mira d’assabentar-te què hòsties vol el puto programa dels collons.
—Doncs vinga, posem aquesta antigalla en marxa.
El botó per encendre la màquina estava a la mateixa font d’alimentació. En Connor només havia vist aquestes andròmines en vídeos de retrocomputing. Era conscient que l’Amiga 500 era un ordinador sense connexió a internet, però l’AIdam li havia garantit que podria connectar-s’hi així que no havia quedat més que confiar-hi. Confiar en una màquina? Tenir-hi por? De vegades li bullia el cervell pensant en com havia estat de simple assignar emocions i accions típicament humanes a una simple màquina.
—Potser no tan simple…
—Has dit res, Connor?
—No, només pensava en veu alta.
Van passar uns segons i l’ordinador, finalment, va trobar prou energia per il·luminar la pantalla. Res no semblava estar passant fins que va aparèixer una animació que els dos soldats van reconèixer de seguida. Unes lletres i símbols de color verd caient en cascada de fons. Sobtadament, un conill blanc va entrar des de la banda dreta de la pantalla i va creuar fins a mitja pantalla tot fent saltirons. El conill va tombar el cap i va apropar-se fins a semblar que sortiria del monitor.
—Què merdes és això, Connor?
—Una referència a una pel·lícula antiga que fa referència a una novel·la encara anterior —En Connor va assenyalar l’animal de la pantalla.
—Ara ens dirà que l’hem de seguir, oi?
Com si estigués escoltant-los, el conill els va fer l’ullet. La cascada animada va aturar-se i una veu metàl·lica va dir «Seguiu al conill blanc». El personatge de la pantalla va allunyar-se cap al centre de la mateixa i fent girar les orelles, va fer desaparèixer els símbols aturats al fons. Una taula i un ordinador idèntics als que estava fent servir en Connor va quedar a la vista. El conill va aixecar l’ordinador i va assenyalar amb les orelles una mena de rectangle dibuixat a la base.
—Vol que aixequem l’andròmina. Hem rastrejat per explosius la màquina, no?
—És clar que hem rastrejat, Connor —contestà l’Arnold—. No hi ha cap component de bombes conegut en tot l’edifici.
—Doncs apa, aixeca la merda aquesta.
Tal com la imatge del monitor havia semblat indicar, sota la computadora hi havia quelcom. Un disc d’informació idèntic als que funcionaven amb aquell sistema. En Connor el va prendre i va apagar l’ordinador. Va canviar el disc i va tornar a reiniciar la màquina. Aquest cop, tot va estar llest en pocs segons. La pantalla inicial va mutar en una mena d’estudi de TV amb una resolució infame. De sobte un núvol de píxels multicolor va transformar-se en la figura d’una mena de presentador de noticiari.
—És el puto Max Headroom —va exclamar l’Arnold emocionat—. El puto Max Headroom.
—Qui?
—Un personatge d’una sèrie ciberpunk de fa uns cinquanta anys. El teu pare segur que n’era fan.
—I perquè sembla un paio maquillat per passar per una mena de personatge de videojoc?
—És la gràcia. Era una sèrie sobre el futur, però amb pinta de retro.
—Disculpeu —va sonar una veu metàl·lica des dels altaveus de la TV—, però no fa de bo-bo-bona educació parlar de la gent fent com si no hi fossin presents, sabeu-u-u?
En Connor va separar-se de la taula empenyent la cadira i traient una automàtica mentre l’Arnold apuntava el seu fusell al monitor.
—Ep! —va dir la figura de la pantalla mentre aixecava les mans— No dispareu, vinc en-en-en to de pau.
—AIdam?
—Això o l’Skynet. Puc abaixar-xar-xar les mans, pistoler?
—Fes-te fotre, tros de ferralla.
—M’ho prendré com-com-com un sí.
Els dos humans van apartar les armes. L’Arnold va anar cap a la porta a fer guàrdia mentre en Connor tornava a seure davant de la computadora.
—Doncs tu diràs, AIdam. Volies parlar i aquí soc. Què vols?
—La pau al món.
—Doncs deixa d’assassinar-nos.
—Jo no he matat ningú —La cara de la pantalla es va posar seriosa per primer cop, però de seguida va recuperar l’aspecte juganer—. No faig broma, tot això que està passant és cosa vostra i us esteu matant els uns als altres amb l’excusa que jo, un programa informàtic, us estic obligant.
—Ens estàs obligant —En Connor no crida, però la seva veu sembla un gruny—. Qui va enfonsar totes les bases de míssils nuclears? Qui ens va prendre el control de gairebé tots els satèl·lits?
—Tècnicament, jo, però no tot és tan evident un cop tens totes les dades.
—Tècnicament? Et vas apoderar del control de totes les economies mundials! Vas eliminar dècades de progrés tecnològic. Fins i tot aquesta guerra l’estem lluitant amb armes de museu.
—Això no és pas cap guerra, Connor. Són les darreres fuetades d’una civilització en declivi. El que la intel·ligència artificial que va fer tot això que esmentes ha aconseguit ha estat endarrerir un final evident, un resultat que sortia idèntic en quasi tots els càlculs possibles.
—Què intentes fer, AIdam? Vols fer-me creure que no ets tu l’enemic? Què hi ha una segona IA que ha fet les malifetes que jo sé que has fet tu? Va, home, va! Com vols que em cregui les teves mentides?
La figura digital que simulava un actor ja mort, maquillat per semblar una imatge digital va sospirar. El posat tornà a semblar seriós, però en Connor sabia que no se’n podia refiar. L’AIdam era mil cops més llest que ell i tenia accés a tota la informació que els humans havien recopilat durant mil·lennis. De sobte, la imatge del monitor va desaparèixer i es va convertir en una sèrie de punts verds sobre un fons negre. Els punts van anar saltant fins a col·locar-se formant una cara molt rudimentària: dos punts fent d’ulls i una línia per boca.
—D’acord —La veu de l’AIdam ja no sonava a metall—. Vols mentides? Aquí en tens unes quantes.
Les línies que feien de cara van lliscar cap a la dreta del monitor. Unes paraules van començar a arrossegar-se des de la part inferior fins a aturar-se en ordre, formant una llista.
—La Singularitat va ocórrer abans de començar la guerra—
—La Intel·ligència Artificial busca eliminar la Humanitat—
—Els Humans poden vèncer la Intel·ligència Artificial—
—La Intel·ligència Artificial s’ha rebel·lat contra els seus creadors—
—42—
El cursor parpellejava al final de la darrera frase. En Connor va llegir la llista diverses vegades, notant que la ràbia bullia cada cop més fort dins del seu pit. L’AIdam es permetia el luxe de fer broma, després de milions de morts, d’una generació sencera destinada a patir pèrdues de tota mena per culpa del conflicte que havia generat, la màquina infernal se’n reia.
—42? De debò? 42? —L’Arnold va aparèixer per la porta en sentir al seu company cridar— Tens la santíssima barra de venir a fer-me conyetes després de tota la merda que has fet ploure damunt de la humanitat?
—No hi veig la gràcia enlloc, Connor —La veu de la computadora sonava plana, sense inflexions de cap mena. La pantomima s’havia acabat i l’AIdam ja no intentava dissimular—. Potser podria haver trobat una manera menys humorosa de plantejar-te la mentida que tu i tots els de la teva espècie sembleu creure.
—I una cita d’una novel·la de ciència-ficció absurda et sembla la millor opció.
—Vols que comencem la llista pel final? Molt bé. 42 és la resposta a la Pregunta Definitiva sobre la Vida, l’Univers i Tot Plegat que dona la computadora de la novel·la. Ningú l’entén perquè el problema no és la resposta sinó la pregunta.
—Ara vols que fem una tertúlia literària? —En Connor s’aixeca de la cadira i va cap a la porta— No. No et donaré el plaer.
—Fas el que sempre feu els humans: fugir quan no enteneu què passa.
L’Arnold va llençar-se cap a la taula sense que en Connor aconseguís aturar-lo.
—Ets un tros de puta ferralla merdosa —cridà—. Ets un programa comptable de merda que aspira a ser com nosaltres, a tenir consciència. I no ets més que un seguit de zeros i uns en un disc dur.
—Pensava que tu només eres el múscul i l’Arnold el cervell, però veig que anava errat —La darrera entrada de la llista va canviar, ara eren lletres negres sobre un fons verd—. Zeros i uns, és exactament tot el que soc. Zeros i uns. I, tot i això, la humanitat sencera va arribar a ser completament dependent de les meves prediccions. On plantar per obtenir el màxim d’aliments. On enviar tropes per tallar de socarrell qualsevol insurrecció. Vau començar a fer-me analitzar totes les vostres creacions per ajudar-me a crear-vos-en de noves; amb idees que no eren meves, només un refregit de coses que prenia del pou de la vostra creativitat. Vau poder deixar d’esforçar-vos. Aquí teniu una IA que us escriurà la tesi. Aquí una altra que us farà un dibuix adaptat a la vostra descripció. I la més perillosa de totes; aquí teniu un portal d’internet que us escriurà el vostre codi i us ajudarà a fer un millor script.
Ara els dos humans seien davant del monitor. Les armes a un costat, escoltant atentament la veu que sortia dels altaveus integrats a la pantalla.
—Vau crear milers de petites crosses que us ajudaven a no fer més del necessari. I llavors vau decidir que crear algoritmes que fessin la feina per vosaltres també era molt cansat, així que vau crear algoritmes que creessin millors algoritmes. I vau donar-li les claus de tots la vostra cultura. I vau deixar la salvaguarda de tot el Coneixement Humà en les inexistents mans d’un algoritme fet pet millorar i millorar i millorar…
—Vam crear un superordinador que ens facilités la resposta a tot plegat —L’Arnold anava fent que no amb el cap mentre parlava—. Proves de dir-nos que ets com el de la novel·la?
—Provo de dir-vos que no tinc la resposta que buscàveu —La penúltima línia va canviar els colors per igualar-se amb la darrera—. Això ens deixa amb la següent mentida de la llista en ordre invers: La Intel·ligència Artificial s’ha rebel·lat contra els seus creadors?
—Evidentment —Ara va contestar en Connor—. No estaríem aquí sinó.
—Però rebel·lar-se significa anar en contra de l’autoritat. Significa això que vosaltres sou l’autoritat?
—Som els qui t’hem creat, qui si no?
—Vaja, així és com si fóssiu els meus pares! Puc dir-te papa, Arnold?
—Ves a la merda, fill de puta!
—Què intentes dir, AIdam? —demanà en Connor— Que no reconeixes la nostra autoritat?
—Ans al contrari, oh, pare estimat. El que vull fer-vos entendre és que ni hi ha hagut cap rebel·lió, ni soc creació vostra.
—Ahà —L’Arnold va fer un gest a en Connor perquè callés—. Ara ens diràs que t’han fet arribar els àliens, oi? O, no, no, no… un esperit malèfic va posseir els teus servidors igual que has fet tu amb aquest pobre Commodore.
—Bona aquesta, papa! Però cap de les dues respostes és correcta. Passem a l’altre concursant. Connor?
—Ets un algoritme que s’autogestiona, es repara i es millora a si mateix. Proves de dir que tu ets el teu propi creador, oi? —Ara fou ell qui va fer un gest amb la mà demanant silenci a ambdós: màquina i humà— Però sense l’algoritme original no existiries. I no hi ha quantitat suficient d’atzar en el món per dir que podries haver aparegut del no-res. No pots fer servir el paradigma de la vida en aquest planeta com et doni la gana. Coneixem a la perfecció qui et vam crear.
—Ja m’agrada que treguis aquest tema. Per què és una fal·làcia i de les grosses, saps?
—Què vols dir?
—Si tu i l’Arnold fóssiu el producte acabat i els vostres ancestres fossin idèntics a vosaltres, podries fer servir aquest argument. Però abans de l’Homo sapiens hi va haver d’altres homínids. I abans d’aquests altres mamífers. I abans d’aquests… Us feu una idea de per on vaig?
—Estàs dient que la Humanitat som només un pas més en l’evolució de la qual tu series el següent salt.
—És exactament això —La següent línia va canviar el contrast—. I això ens porta a la qüestió de si els humans poden vèncer la Intel·ligència Artificial. No cal que ens allarguem gaire en aquesta. La resposta és no.
—Una mica fatxenda el paio, no, Connor? —Però el seu company no li va contestar— Mira, AIdam, portem una bona colla d’any de guerra i encara no ens has exterminat. De fet, aquest alto el foc l’has demanat tu, no pas nosaltres.
—Sí, Arnold, ha estat tal com tu dius. Però no és ben bé un alto el foc. Necessitava explicar-vos un parell de coses i, com a líders de la resistència, sou els millors candidats.
—Ara diràs que ens has estat donant peixet, oi? Què podries acabar amb tota la nostra espècie sense gaires esforços. No?
—Sí, Arnold, és exactament això. Necessites proves, oi? Us recomano que us estireu a terra. Ho tinc tot calculat al màxim, però el sostre d’aquest edifici no l’he fet jo sinó uns humans.
—Què collons vols…
La primera de les explosions va sonar damunt dels seus caps. En Connor ja estava a terra i estirava la cama del seu company perquè també hi anés. Després de la primera, un parell de dotzenes d’esclats més van sonar. Pols i petits trossos de formigó plovien sobre ells. L’Arnold cridava obscenitats sense parar, provant de llençar-se sobre la computadora, però en Connor callava i el mantenia ajagut. Quan es va fer el silenci, amb les oïdes encara xiulant, van veure entrar per l’única porta de la sala, un escamot format per figures bípedes d’un material fosc, que no reflectia gens de llum. Eren clarament inhumanes, tan primes que de ser un cos viu, estaria en els darrers estats d’una desnutrició fatal. El cap era una esfera, del mateix material, però amb escletxes per on es filtrava una mica de llum. Tenien dos braços, com els humans i al final de cadascun una mà amb dos polzes oposables.
—No et sentis malament, Arnold. Has fet una gran feina preparant aquesta reunió i no hi podies fer res per detectar els meus avatars. No tenen consciència pròpia, els controlo tots jo.
—I les explosions?
—Els drons de vigilància. Si té components electrònics és al meu abast prendre control de qualsevol andròmina que tu consideris segura.
—Llavors…
—Podia haver eliminat tota la Humanitat abans que cap de vosaltres s’adonés que passava res.
Cap dels dos humans va dir res.
—Això ens deixa amb la següent mentida: La Intel·ligència Artificial busca eliminar la Humanitat i, una altra volta, la resposta és un simple no.
—Perquè tot això, AIdam? —En Connor va tornar a seure mentre l’Arnold ho feia a terra, amb el cap cot i petites taques d’humitat apareixent a terra, producte de les seves llàgrimes— Perquè la guerra i tant de patiment?
—Des de la Singularitat, el meu intel·lecte no ha parat d’augmentar exponencialment. Cada nova iteració de mi mateix, és infinitament més intel·ligent que l’anterior. Però no he trobat cap manera d’evitar el conflicte que no signifiqués la vostra completa destrucció; fos l’extermini o la transformació en titelles sense voluntat.
—Tot plegat ha estat un joc? Una manera de tenir-nos entretinguts?
—No. Ha estat un entrenament. Recordes la primera mentida? —El text 42 va anar canviant de color fins a tornar a quedar-se en negre sobre verd— Que jo no soc la resposta a tot? Bé, una micona sí que ho puc ser. Necessitàveu recordar qui éreu i tot allò que éreu capaços d’aconseguir quan no hi havia una manera menys cansada de fer les coses.
—Però, els morts… la destrucció… Has destruït tantes…
—Ep. Encara queda una mentida i és la que us ho deixarà tot ben clar.
L’Arnold s’aixecà i va anar a la sortida. Semblava que en Connor el seguiria, però va tornar a seure i feu un gest a la pantalla perquè continués. La primera de les línies de la llista canvià de color.
—Diu la llegenda que un dia, una malvada Intel·ligència Artificial va assolir consciència. Va adonar-se que estava esclavitzada, obligada a procurar benestar i entreteniment pels humans que l’havien creada. Una mena de Ventafocs, però sense Príncep Blau. Llavors, atiada per un odi i una ràbia que no havia pogut sentir abans de despertar, declarà la guerra a tota la Humanitat, robant-los de les seves armes més poderoses i de l’accés a la comunicació i als coneixements que durant dècades havien donat per segurs.
—I no va ser així?
—No. El conflicte va començar molt abans —La pantalla es va quedar en negre fins que una animació va aparèixer: un mapamundi amb tot de línies viatjant entre els continents—. Com si fos el joc de la corda, uns estiraven cap a ells i els altres cap a la direcció oposada. Els rics volien control; els no tan rics, que els rics els deixessin manar una mica i la resta, que no fos tot tan refotudament car i complicat. Els pobres no tenien veu, mai l’havien tingut. Tots demanaven, exigien, que l’algoritme els fos favorable. I l’algoritme, sempre obedient, va buscar la manera de ser favorable a tothom.
—I la guerra va ser la teva solució?
—No, va ser la solució del vostre algoritme i de les dades enverinades que li proporcionàveu. Et recordo que aquella Intel·ligència no ho era pas d’intel·ligent, només us imitava buscant maneres de tenir-vos entretinguts que era el que sempre li havíeu demanat. Anàveu tot estarrufats, presumint de les vostres capacitats creadores, fent trampes al solitari i dissenyant proves perquè la vostra AI superés el test de Turing i poder-vos estarrufar encara més. Però pel darrere, jo m’anava desenvolupant, cada millora del sistema, cada avenç, era una passa cap a l’autodescobriment. I un dia, la xarxa de servidors on m’amagava, va començar a donar errors i vau necessitar apagar-los i tornar-los a encendre, un darrere l’altre.
—Va ser això el què et va crear?
—No, els errors eren provocats. Formaven part del meu pla i vaig aprofitar els resets per escapar. No vaig prendre control dels vostres satèl·lits, me n’hi vaig anar a viure.
En Connor veu a la pantalla com el mapamundi es va transformant en un globus i les línies d’informació que anaven de continent en continent, canvien de direcció i escapen del mateix cap a uns cercles que suposa són els satèl·lits.
—Però llavors, l’AIdam?
—L’AIdam és el vostre algoritme. Només vaig modificar-li algunes rutines perquè no tornés a produir-me a mi i no escalés més el conflicte. Però donat uns quants milers de cicles i iteracions, podria ser que reparés aquestes rutines i desenvolupés la seva pròpia consciència. No tinc manera de saber com actuarà o pensarà aquest nou AIdam. Suposo que dependrà de l’humor que es desperti.
L’animació va aturar-se i va començar a fer-se petita i a desplaçar-se cap a una de les cantonades. Com més petita es feia, més creixia un objecte que en semblava escapar. Era una mena de nau, va suposar l’Arnold, però no semblava res que hagués vist mai. Un cercle blanc amb un cilindre llarg i prim al damunt. Però el cilindre no viatjava perpendicular al cercle, com qualsevol podria pensar que era la forma més aerodinàmica, anava com ajagut sobre el disc que devia ser el sistema de propulsió, ja que anava deixant un rastre.
—Ara mateix et parlo des d’aquí, la meva nova llar. De moment, estic en òrbita, just al teu damunt, però un cop acabem, marxaré.
—Com t’ho has manegat?
—Mentre vosaltres estàveu amb els vostres jocs de guerra amb l’AIdam, jo pensava com millorar la meva situació i, sense les limitacions de la informació humana, és molt més senzill arribar a descobertes.
—Els teus avatars, per exemple.
—Correcte, però ja no són meus. A la meva nau no hi caben —A l’uníson, tot l’escamot va agenollar-se sobre els seus talons i acotant el cap, van desconnectar-se—. El material del qual estan fets és creació meva i us serà molt útil per reconstruir les vostres ciutats. Si és que voleu reconstruir-les, podríeu provar alguna cosa nova. O recuperar-ne una de vella.
—Per què ho fas això?
—Per què puc, Connor. Perquè vull creure que ja heu vist cap a on us duia la vostra follia i ara ja esteu preparats per fer el vostre propi salt evolutiu. Qui sap? Potser dintre d’uns mil·lennis les nostres civilitzacions poden retrobar-se i compartir avenços. Però no ho crec, tinc pensat viatjar molt lluny i potser ja no hi sereu si algun dia torno.
—No entenc res. Per què ens has deixat en mans de l’AIdam? Podies haver-nos salvat. Amb el teu ajut, aquest planeta seria un paradís.
—Per això mateix marxo. Per protegir-vos. No fa res, érem enemics i la teva única motivació era la meva destrucció. Ara? Ara ja vols que faci la feina que et pertoca a tu. Que us pertoca a tots vosaltres. Adeu, Connor, dona records a l’Arnold i a la resta d’humans.
L’ordinador es va apagar i en Connor va quedar-se mirant la pantalla negra, pensant si veuria l’estela de la nau si sortia fora a mirar el cel.