Està asseguda en una cadira plegable de fusta sota una pèrgola de plàstic grisa que sembla que d’un moment a l’altre hagi de sortir volant. Es nota exposada davant tota la multitud, al costat les autoritats que ja semblen estar-hi més avesats i que, amb les cames creuades, descruades o ben espaterrats esperen que comenci l’acte. A la dreta d’ella el cor juvenil de Brooklyn amb rigorosa camisa blanca i pantalons o faldilla blau marí parlotegen en distesa formació. De tant en tant s’esborrona sacsejada pels flaixos de les càmeres dels reporters gràfics que l’enceguen uns instants. Una i una altre, la mateixa panoràmica, la mateixa presa, els mateixos protagonistes. Engolida dins l’angular dels objectius de televisió, en el centre de la mirada de la multitud que coberta de paraigües i impermeables de colors s’aferra a desenes de banderes, flors i dolor.
Es mossega el llavi, nerviosa, quan acabi la cerimònia aniran cap a la Zona Zero on, com s’havia previst en el protocol, ella haurà de fer de mestra de cerimònies fent de guia del recorregut. Haurà de caminar per Zuccotti Park amb el Governador i l’Alcalde de Nova York, al voltant de les rases, grues, taulons de fusta i ciment per relatar de nou la seva experiència; del turment de la ciutat, de la por, del fum, dels herois, d’ella. El cor juvenil comença a entonar dolçament el Lacrimosa de Mozart, més obscur que mai, recargolant-se amb el cel gris, amb les tenebres de la multitud, amb l’ànima de la Laura. Està tan absorta dins els seus pensaments que es sobresalta a l’escoltar la campana que anuncia que tothom s’ha d’aixecar; comencen els homenatges. Son les 8,46 am.
En David l’observa de lluny, mentre duren els parlaments, camuflat sota la caputxa a la intempèrie de la pluja. Els paraigües que el rodegen, tots foscos, excepte algun esquitx insolent, competeixen en fer-se lloc i ser més presents per escoltar un nom determinat. Les parets dels edificis del voltant son plenes de barres i estrelles, rams de flors, corones, fotografies de persones, cartes manuscrites que omplen tots els racons. La notícia segueix viva i aparentment immune a la realitat, avui de nou la Laura es segueix comportant com si res, engrandint-se en aquell moment efímer de glòria. Comença a entendre, a arribar a la conclusió, que realment només és per això; per la glòria, per a la lloança global, tan sols és per allò, la raó de la gran mentida sostinguda per aquella noia; la fama fruit d’una necessitat, d’una malaltia. Però no ho pot suportar, no pot fer que no passa res, veure com tothom li va fent la gara-gara, i li prem les mans, com l’abracen, com la consolen. Observa també que no hi ha cap representant més de l’Associació de Víctimes entre les autoritats, en reconeix un parell de membres del grup entre la multitud, però cap al mig de l’ull de l’huracà com ella. Silencis. Campanes. Silencis. Aplaudiments. La pluja per fi sembla que s’atura i la comitiva es dirigeix cap a les obres. En David comença a esquivar gent per apropar-s’hi i seguir-la de la vora, la vol veure-la en acció, desplegant-se i deixant anar de nou el seu discurs, en el cos a cos. No compta però que tan sols les autoritats i autoritzats poden travessar el filat que dona pas a la zona en construcció, veu de lluny com el responsable de seguretat va filtrant un per un els individus. Pesarós es repenja en un mur i observa com serpentejant el grup s’endinsa i desapareix de la seva visió. Un altre cop el seu article es fa fonedís, es separa d’ell, en perd el rastre.
Quan ja ha passat la majoria del seguici, es pica amb les mans el cap, estàs ben endormiscat David. Es dirigeix amb determinació cap al policia uniformat amb galons de la tanca de seguretat i traient el carnet de periodista li diu:
– David Simon, The New York Times, periodista, em permet passar si us plau?
S’ha torçat tres cops el mateix peu i esbufega nerviosa darrera el governador, però va per davant de l’escamot més abundant de la comitiva que segueix les autoritats; avui no pot perdre passada. Lamenta per uns moments no haver-se calçat les botes d’aigua grises, que té entaforades al fons de l’armari del rebedor, però desestima immediatament la idea en veure el mateix model de sabates enfundat en les cames d’un obrer pelut i obès que subjecta una gaveta verda entre les mans. Distingeix el clatell de l’alcalde i es proposa fermament fer un últim esforç per tal d’atrapar-lo. Una mica més, només una mica més. No poden desaparèixer, separar-se d’ella, perdre el rastre de la seva gesta, la millor història de totes.
Un cop ha travessat la tanca valent-se del carnet, s’apressa a apropar-se a la legió que ja s’ha aturat. Esquivant els bassals i burxant esquenes per acostar-se fins a les primeres fileres arriba ben bé a tocar de cinc metres d’ella. I la veu respirant forçadament, potser d’emoció, l’escolta de prop, com interpreta de nou el mateix discurs, acotxada per les autoritats, envoltada d’un silenci que la catapulta cap al centre de la magnitud de l’onze de setembre. Tot queda per la posteritat. Una fotografia, dues, cent, una gravadora que giravolta, un bolígraf que pren nota, la gran història. La millor història de totes.
Va parlant de forma mecànica, ha posat l’automàtic i reprodueix un cop més el relat. Dins el seu cap una cèl·lula li recorda que ha oblidat retocar-se el maquillatge, però aguanta la serenor i belluga les mans acompanyant el conte que com anés abillada amb titelles que dansen dolçament amb les paraules. Ella és la que va patir més. Ella, ella, ho va viure tot, des del inici, el seu promès era a la torre nord, sí en pocs dies es casarien. Ell va morir, ella se’n va sortir, i el plora cada dia. La supervivent de la ciutat en runes. La presidenta de l’associació, la que ho ha passat més malament, la que ho ha perdut tot. Hi ha també el fragment de l’home de l’anell.
En David pensa en la Marion corrent pels passadissos, mig descalça, ferida, rodejada de gent que no coneix que està tan desesperada com ella, i se l’imagina fugint cap a les escales, on no es veu res, cada cop més fosc, el fum, i com deuria anar comptant les plantes que baixa, una i una altre i una altre i quan l’esperança deuria ser a tocar es deuria escoltar aquell grinyol, terrible, horrorós, i que la Marion deuria saber que tot s’acabava, que tan de bo no hagués patit. I res més. La torre va caure i es va acabar.
La Laura s’adona quan la gent s’embadaleix i l’escolta i l’admira un cop més, és una sensació fabulosa, a més d’un se li humitegen els ulls. Fa una pausa, ara ve el passatge del noi del mocador. Veu de reüll com és el centre dels flaixos i les càmeres. Explica que és l’esperit de superació, que és ser una supervivent. El fum. Les sirenes. I la mort. Els detalls es desgranen en el conte amb una precisió exultant i poètica, ella imposa els silencis. Només titubeja enrojolada uns moments, en veure un rostre conegut entre els que l’acompanyen, i s’afebleix i es mostra tremolosa però es reconforta quan l’alcalde li agafa la mà. L’emoció, els records, és clar. Pobra noia.
Ell havia buscat tant la Marion, per tot arreu, de forma desesperada. Aquells temps tothom buscava algú per la ciutat; una amiga, un germà, un pare, la companya de feina, el veí… rètols, fotografies fotocopiades fins la sacietat escampades per tots els murs de la ciutat, telèfons, anuncis… Però era la Laura la que tenia la millor història de totes.
“Cause I am a Superwoman
Yes I am
Yes she is
Even when I’m a mess
I still put on a vest
With a S on my chest
Oh yes
I am Superwoman”
“Per que jo sóc Superwoman
Si, ho sóc
Si ella ho és
Fins i tot quan estic feta un embolic
Em poso un vestit
Amb una S en el pit
Oh si
Jo sóc una Superwoman”
De sobte, novament la pluja irromp, de forma impetuosa, com llàgrimes violentes esquitxant el carrer. Tothom de sobte desapareix, autoritats, policies, obrers, ella. Corrent, deixant enrere els bassals, els records i els morts, fugen esperitats de la pluja. En David s’arrecera sota un forjat d’obra, seient a terra, mentre una cortina d’aigua cau, densa i humida, sobre l’asfalt. La pluja gemega profundament en lluitar contra el terra. Es formen rierols ordenats als marges i que s’atabalen quan veuen que no hi ha més escapatòria que fluir corrent avall, cap al mar, enduent-se restes de flors, pols i bocins de paper. En aquell moment en David sent un calfred que li remou tot el cos, es força a recordar la cara de la Marion i veu que només és un record esborronat. Té ganes de seguir-la plorant i d’enyorar-la, retrobar-la en algun record. Del poc que en sabia n’ha fet una obsessió, potser malaltissa, però tan se li enfotia. No sabia on descansaven les seves despulles, on era la noia de la mirada penetrant d’ulls verds. Tot el que sabia d’ ella es resumia en una estúpida tarda en un bar. I en aquell lloc on ell seia, no parlaven les víctimes, no parlava la Marion. Només es desplegava la farsa que aquella noia havia escenificat, mentides sense dolor.
Es va aixecar tan bon punt va minvar la pluja, només amb un pensament transmutat en una nova obsessió; El seu article s’havia de publicar; havia de desemmascarar aquella farsant.