Mama va ser la primera paraula que va dir el petit Miguel. El mot va escapolir-se dels llençols de cotó brodats i va quedar suspès en el menjador una bona estona, el pare, la mainadera i la pròpia mare van quedar paralitzats aguantant l’alè fins que el petit Miguel va balbotejar novament la paraula. Aleshores tot va ser xivarri i bullici i la senyora Dolors tota cofoia va agafar el nadó i se’l va posar a la falda per fer-li l’arri arri tanet i el pica manetes i el ralet ralet, fins que es va quedar dormit, suat amarat, xop d’eufòria i de l’alegria gratuïta de la vida. I aquell vespre no el va voler portar al bressol, dormiren mare i fill arraulits un amb l’altre i ho tornaren a fer a l’endemà i el de més enllà. La senyora Dolors no va tornar a la cambra amb el seu espòs; d’ençà d’aquell dia es llevaven plegats amb les lleganyes i les mandres mesclades. I passava el temps i la conxorxa s’estufava més i més; eren carn i ungla, pels matins bufaven plegats les tasses de llet fumejants, s’enriolaven amb les mateixes ximpleries i gastaven les mateixes soles pels mateixos camins.
Feina van tenir de separar-lo de les faldilles de sa mare quan va haver de començar l’escola, quan va venir el rei Baltasar mal embetumat a portar-li la bicicleta per reis o quan havia de quedar amb la colla; tot eren excuses per no sortir, “disculpeu avui un altre cop la mare no es troba massa catòlica”. I es quedaven tots dos arraulits a casa fent una migdiada i tornaven a fer befa de les mateixes rucades amb les rialles sincronitzades.
Quan va morir el pare, en Miguel encara va engrandir més el seu paper de conxorxa i de camaraderia infecciosa amb la senyora Dolors; anaven de bracet com dos promesos al cinema o al teatre, en Miguel amb els colls de camisa llargs i emmidonats i la mare, rejovenida, estrenant mitges dia sí dia també. No cal dir que a aquestes alçades en Miguel no era només un nen malcriat, les amistats i els coneguts el veien com un jove estrany, aïllat de l’esperit indòcil i revolucionari propi de qui vol menjar-se el món. Així anaren passant els anys i el Miguel s’havia convertit en tot un conco, un home fet i dret gras com un teixó, de fesomia arrodonida amb unes celles massa poblades i amb dues galtes roges que li penjaven més enllà de la barbeta i que semblaven reposar-li a les mateixes espatlles i que rebien dia si dia també les manyagues de la mama.
O sigui que l’Amanda i el Miguel s’anessin a trobar al Bocaccio va ser un fet del tot insospitat, un mal averany que no va saber intuir ja la vídua Dolors. Tot va ser culpa d’un compromís de comiat de solter ineludible, i ell del tot aclaparat i amb remordiments, malgrat va fer el gesto de pujar i baixar del cotxe un parell de cops, finalment hi va fer cap. Ell la va portar a casa passats uns dies, i malgrat que la Dolors la va calar des del primer dia, i tot era vessament d’advertiments, com més renyava la mare al seu fill, més ell s’hi abocava al dolç calze de l’Amanda, a plaers del tot inexplorats, al sexe, a la nit, al beure, al riure, a blasfemar, a pecar, a gastar, ara ja no balbotejava joiós a la mare, ara bramava el nom de l’anglesa als quatre vents, fent miques les parets del menjador de l’àtic de la Bonanova. Miguel no ets el de sempre has canviat. Calli mare beurem xampany. Calli mare marxem a París uns dies. Calli mare hem comprat aquest anell i li hem d’explicar una cosa.
I la cosa va resultar ser una prenyamenta no prevista i el casament a correcuita, que Déu ens perdoni. I l’enterro de la senyora Dolors, al cap de poc temps, morta d’un atac de feridura amb els punys de les mànigues ben premuts i el rictus tort. I tot semblava passar massa ràpid, van venir més fills, i la serenor, i el fàstic, la monotonia, s’escoltaren més primeres paraules, altre cop el mama, que es tornà a passejar pel mateix menjador i semblava que no volgués marxar mai. I el Miguel veia tot el que el rodejava com si fos una pel·lícula on no hi tenia cap paper ell, com si els que el rodejaven fossin figurants de pessebre, gent que apareixia i desapareixia dels àpats, dels racons del sofà, de les vacances, que anaven i venien amb el murmuri de la televisió sempre engegada, bolquers que omplien la casa, anissos de bateig que groguejaven als calaixos, pols que entrava i s’escombrava, musica que sonava massa forta i que deixava de sonar, les parets que s’omplien d’olor de llet agra, de caldo i de porro, fotografies que es deixaven de revelar i l’Amanda vinga a dir-li que s’avorria, que detestava aquella rutina, que no sabia que fer tot el dia a casa sola. Miguel no hi ets mai a casa, no fem coses junts; Miguel no ets el de sempre, has canviat. Calla Amanda fes el que vulguis, surt, ves a dinar. Calla Amanda ves a comprar-te roba nova. Calla Amanda tinc feina, això sí, sí fes això de la filantropia, sí l’art quin gran què.
Per que ell havia d’estar ara pels negocis; tèrbols, sucosos, diligents, estèrils de sentiments, deshonestos, freds, altament rendibles, altament lucratius, farcits de suborns, sobres bescanviats i mans premudes.
Hi va concloure un dia que l’Amanda li era infidel, lligant caps serenament, com qui recorda de sobte on ha deixat les claus. Les sortides nocturnes, els caps de setmana amb les amigues, les anades i vingudes, els nous perfums, les corredisses quan ell arribava a casa, el silenci dels fills, el desassossec de la petita Laura, els calers que marxaven amb més lleugeresa que abans, la devoció per aquelles escultures que no valien res. Es va dir a sí mateix que no era un fet prou rellevant, ell tenia molts assumptes entre mans i mai havia estat un home de detalls i de preocupacions supèrflues, sempre tenia coses molt més cabals per preocupar-se, el dinar en aquell reservat amb aquell jutge, amb aquell polític, amb aquell policia, amb aquell banquer. Realment era tant important que la seva dona li fotés el salt amb un pelacanyes? Que l’amant fos algú tan oposat a ell l’asserenava, un artista. Ell mai se la podria endur, mai la podria mantenir. Qui pagaria els tints, les manicures, els abrics de pell, les sabates, els sopars, les operacions, els viatges? Era ell qui es gratava la butxaca, qui aviciava a l’Amanda, ella ho tenia tot al seu costat.
La dignitat passa a ser una cosa relativa quan tens molts diners, el respecte en canvi es guanya; feia temps que havia perdut l’amor de l’Amanda, potser fins i tot mai l’havia tingut, però ella el respectava per que en depenia, per que ell tenia poder. Quan deixava propina al cambrer, la gent el respectava, quan subornava al diputat, la gent el respectava, quan es comprava el cotxe nou, la gent el respectava, quan anava a fer-se el vestit a mida, quan lluïa el nou rellotge, quan entrava en el saló daurat del Círculo, la gent el respectava. I així quan donava a l’Amanda tot el que ella volia, ella el respectava, encara que el que ella volgués fos un amant.
Però se’n va adonar tard que l’Amanda havia sabut esperar a la gatzoneta, interpretant a la perfecció el paper de rossa tanoca que no sap res. Que no el respectava. La mala bèstia va esperar el pitjor moment, quan ell es va veure desprevingut amb l’aigua al coll; quan ja havien fet tot l’alçament de bens, la casa, el pis, els quadres, les joies, tot a favor d’ella per regatejar els creditors. Aleshores ella, embogida, borratxa, puta, molt puta i reputa, va dir que el deixava i que se’n anava amb l’artista, a viure amb l’escultor. Aleshores sí que va haver-hi un daltabaix, el Miguel la volia matar, la volia agafar pels cabells i estampar-la un i un altre cop contra la paret del menjador, contra el marbre de la cuina, contra el bufet, contra tot. Ell bramava fora de si i la perseguia per la casa i l’Amanda anava tancant portes i corrent amunt i avall, la minyona cridava, els fills el miraven de subjectar, la Laura xisclava i xisclava, i van arribar les sirenes de la policia i l’escorcoll i el judici per estafa que va resultar llarg, molt llarg. I mentre ell era presó l’Amanda es cardava un i un altre cop l’escultor. Miguel no ets el de sempre, has canviat. Calla Miguel, lleva’t és hora de sortir de la cel·la. Calla Miguel i frega el terra tens deu minuts abans no toqui la revisió. Calla Miguel, para de lamentar-te tampoc tens visita avui?
