No podia ser, però el despatx cada dia li semblava més gran. Estava fins al capdamunt de dir-li a la senyora de la neteja que no li toqués la cadira, cada matí la trobava més amunt. A més, semblava avariada perquè li costava regular l’alçada perquè no li pengessin els peus. Les plantes que la seva esposa li havia regalat estaven creixent de forma exagerada, amb unes fulles enormes que li feien angúnia de tan grosses. Va obrir el calaix i va treure una càpsula de cafè, les recordava més petites, però encaixaven a la màquina així que devien ser manies seves. En trucar-li l’informàtic li va garantir que no havien canviat el seu monitor, que tenia el mateix que tothom al departament i que no li havien posat un de més polzades.
Era incapaç de concentrar-se així que va decidir sortir a fer un vols pels passadissos. El sostre mai havia estat tan amunt, amb unes portes d’accés a les aules descomunals. Recordava haver caminat entre aquestes mateixes parets quan, molt abans de ser el rector, era un simple estudiant. El món li semblava minúscul. Ell estava ple de la força i l’empenta de la joventut i res no semblava prou difícil o costós. Eren altres temps, on tot estava per fer i calia lluitar per tots i cada un dels drets que el Franquisme els havia arrabassat. El jovent d’ara no sabia què era viure en aquells anys de traspàs, quan els torturadors i els terroristes d’estat simplement esdevenien demòcrates i seguien ocupant els mateixos càrrecs, sense patir cap conseqüència. Un cop, els nacionals van llençar pots de gas en mig d’una concentració pacífica, on només hi havia un centenar d’estudiants asseguts a la gespa. Van plorar-li els ulls durant hores, però per sort, va poder deslliurar-se de ser detingut.
Devien haver canviat els urinaris des del darrer cop que havia entrat a aquest lavabo. Els havien posat tan amunt que no arribava si no es posava de puntetes. Va acabar pixant en un vàter que li va semblar gros com una banyera per nadons. Mentre se sacsejava el penis per desfer-se de les darreres gotes d’orina, va recordar aquell cop que havia fet l’amor en un cubicle com aquell amb la Dolors. El seu penis no lluïa tan trist i els ous li penjaven, grossos i plens, no com ara que semblaven minúsculs i provant d’amagar-se dins del seu cos. Era la por allò que feia amagar-se-li els testicles. La por a perdre tot allò per què havia lluitat tan durament. Anys d’esforç, de superar proves, de deixar estar desitjos per aconseguir el seu objectiu. I ara que estava dalt de tot, havia de viure amb la por que el fessin caure.
El panell d’avisos era gegantí, amb cartells de mida desmesurada anunciant de tot; des de lloguer d’habitacions, passant per classes de guitarra, fins a la mobilització en defensa del suposat dret a la llibertat d’expressió d’un artista que li havia estat del tot desconegut fins feia uns dies. Era un vàndal que es dedicava a embrutar les parets de la seva universitat amb pintades criticant coses que no tenien res a veure amb la vida universitària. Els estudiants havien ocupat la biblioteca i no pensaven sortir fins que no garantissin que el grafiter no patiria les conseqüències dels seus actes. No havien demanat permís, ni li ho havien comunicat. S’havien limitat a saltar-se totes les normes de convivència i passar-se el respecte a la institució que ell dirigia per l’engonal. No ho entenia. Quan ell era jove si hi havia motius per queixar-se, però ara, amb tota la llibertat de la qual gaudien els estudiants no entenia tants escarafalls. Ell era tan republicà com qualsevol d’ells, però no entenia que tenia a veure la monarquia amb treure’s una carrera.
La boca li feia gust de ranci. El cafè se li havia quedat a la boca de l’estómac fent-li venir ganes de vomitar. Avui no tenia res que no pogués posposar i sempre podia teletreballar. Va decidir marxar. De tota manera, estaria més còmode a casa, sense la mascareta i en sabatilles que al seu despatx. El cotxe estava fred quan va entrar. El seient estava baix, molt més que feia unes hores quan havia aparcat. Devia haver-hi algun problema amb el regulador d’alçada. Va prémer el botó per ajustar la posició del seient fins a veure bé per sobre del volant. I va arrencar el motor.
Sortir del campus va ajudar-lo a sentir-se millor. Havia estat un any pèssim amb la pandèmia i les dificultats acadèmiques i organitzatives que havien sobrevingut d’aquesta. Li encantava la seva posició, estava segur que el seu pare hauria estat molt orgullós de veure’l investit com a rector de la universitat on ell mateix havia estat professor. Però hi havia dies, com el present, que tot se li feia bola a la gola. Com si el món conspirés per fer-lo sentir insignificant. Anava estirant el coll per veure bé la carretera quan el mòbil va començar a sonar. Va prémer el botó del volant que despenjava la trucada i va contestar. Després d’uns minuts de conversa, va buscar una àrea de servei i va arribar a temps al vàter per vomitar abans de tornar cap a la universitat.
Els mossos li havien deixat clar que actuarien amb el seu permís o sense, que tenien l’ordre de detenció i no els calia més per poder entrar. Els havia dit que, evidentment, tenien la seva aprovació. Demanar respecte només es podia fer respectant. Posar cadenats per demanar llibertat era estúpid i era necessari que els culpables es fessin responsables de les seves actuacions. El coll li feia força mal, havia tingut la conversa amb un policia increïblement alt. De fet, tots els mossos, homes i dones, li havien semblat força llargueruts. No va voler estar present mentre desallotjaven la biblioteca, però va veure des de la finestra del seu despatx, com ficaven al vàndal a un cotxe patrulla. Va esperar fins que no va quedar ningú a l’aparcament per tornar al cotxe. Els estudiants van envoltar-lo tan bon punt va sortir del despatx. Tots eren gegants. Se sentia com un follet passant entre els arbres d’un bosc fosc i embruixat. No li van dir res, només el van mirar des de dalt de tot mentre passava entre ells pregant perquè no decidissin trepitjar-lo com ell hauria fet amb un insecte insignificant i repulsiu.