Seia a les escales de gairell, amb la guitarra a la mà i el Fortuna encès pres a les cordes del mànec. Una colla d’ulls de noia el miraven amb expressió de delit tret dels ulls negres d’ella, que reien mirant cap a una altra banda.
Aquesta mirada i aquests ulls la feien diferent, gairebé tan diferent com la feia la seva decisió vital i aquell aire de no dependre de ningú.
Mai la va veure arribar a l’hora, de fet quan quedava amb ella es presentava un quart d’hora tard amb la seguretat que ella arribaria més tard. Era part del seu encant i n’enyora aquest sansfaçon d’adolescent que se sap poderosa. Era com una heroïna de còmic d’aquestes escasses que no depenen de ningú. Suficient com la Xena, a qui cap home pot fer ombra, només Ares li’n fa… i no del tot.
El temps ha dut altres cançons. Però els quatre acords mal rascats ja no enlluernen ningú i les mirades rendides segueixen sent les que no li calen. Ell en algun temps es va sentir Ares, ara no és més que l’ombra d’un fracàs. Dels ulls negres ningú no sap què se n’ha fet. Ell vol pensar que són lliures mentre veu que a l’esglaó on seia hi ha una escala mecànica que fa de notari del pas del temps gairebé més que l’abandó del tabac i les litrones.
Mirar enrere és tornar a casa d’espectador i que l’estómac es regiri pensant en el que podria ser i no va ser. El camí que ha passat no és pas perdut, només la solitud i la NIVEA sobre la pell colrada i seca li recorden que fa massa temps que no ha trencat l’enyor.
Ha viscut moltes aventures, cap de definitiva, cap que l’hagi fet pensar que ja ha fet el seu camí. No ha deixat res pel futur: ni fills ni llibres ni arbres ni cap avenç per la humanitat, però potser ara és hora de viure i deixar de rodar com una ànima en pena.
Als seus cinquanta anys encara conserva l’halo encisador que tan bé li anava usant la guitarra com a vareta, però sense vareta se sent despullat com no se n’havia sentit en moments sense roba. Es refugia al bar de la cantonada, que conserva el mateix aire ranci que trenta anys enrere. Sense la pudor de tabac encara ofega més, amb una olor agra i ardent.
Demana un carajillo de rom. Ara ja no en diem un honorable; un altre signe del pas del temps on res té ja memòria. Dins, el mateix cambrer de sempre trenta anys més decrèpit i els mateixos punks trenta anys més tronats. Són més vells que ell i ho semblaven molt més. Fa com si no els conegués per no endur-se el disgust que realment no el coneguin.
El cafè li escalfa les entranyes, paga i tira muntanya amunt sense agafar cap dels ajuts mecànics que hi han posat per humanitzar i estovar la ciutat.
On hi havia les barraques hi ha malesa més o menys descuidada i on hi havia quillos hi ha guiris amb llaunes de cervesa. També en això ens hem estovat.
Somriu per sota el nas. Del que hi havia abans en diuen ser de barrio i en fan bandera pijets que no haguessin entrat allà mai perquè no podien dir que eren amics del Paco.
Què se’n deu haver fet d’aquest?
Segueix caminant, ara hi ha Metro a l’altra banda.
Un altre dia ja buscarà els ulls negres. O els oblidarà.