Al cap del carrer veu l’edifici que ha de ser l’auditori (no havia d’estar a l’altra banda de la ciutat?), on centenars de persones, ja intueix totes dones, rodegen l’edifici i fan petar la xerrada i s’intercanvien petons i compliments. Ell s’hi adreça a passes agegantades, exageradament llargues, sospitoses, distintes del repicar de tacons que el rodeja. Està desconcertat.
Quan arriba a l’entrada veu que totes ja s’han identificat, porten penjat en una cinta lila al voltant del coll un distintiu plastificat amb una fotografia sobreexposada d’elles mateixes i amb el nom i cognom en majúscules i lletra còmic sans. S’hi entreté a llegir els noms de les dones que va veient; CARLA, JUDITH, MARIBEL, SUSANA, ELISABETH, IRMA, ALÍCIA, MÒNICA, VANESSA, BRUNA, MARTA…
Benvingudes totes! Us preguem que us dirigiu cap a la sala principal on en breus moments donarem inici a l’acte.
La veu que ha sortit estrident i aguda dels altaveus l’ha sobresaltat, ha deixat de llegir noms de les targetes, ha de trobar algú que l’ajudi a localitzar les seves companyes, han de ser per aquí. Però camina contra corrent; totes les dones s’adrecen als seus seients en forma de riuada que l’empeny cap a les boques d’entrada a la sala, de forma heroica esquivant cops d’espatlla i estirant el coll quan pot per agafar alè, arriba fins al taulell de les hostesses.
— Dispensi – diu fent una ganyota que vol ser un somriure- pot localitzar-me a l’Anna Llucià i a la Montse Rodríguez?
— Què diu? – El brogit excitat de les dones fa que l’hostessa faci cara de no entendre’l.
— Busco a dues persones; l’Anna Llucià i a la Montse Rodríguez. – Fa abocant-se damunt el taulell amb les dues mans damunt la boca en forma de megàfon.
— Com? Qui? Em pot lletrejar el noms?
— Què diu?
— Lletrejar.
— Com?
— Lletrejar. Els noms. A, B, C, D, E… L’abecedari – i fa amb una rialla estrident que li recorda una presentadora dels noranta de Telecinco.
I ell gira cua. Finalment. Corre amb els talons que li toquen el cul fins a l’hostal quan la remor de la concurrència es perd. S’imagina Donya Constança atabalada, corrent damunt les mateixes llambordes, fugint del seu pare i de tota la corrua de pretendents que després la repudiaran.
Es quedarà tots els dies a l’habitació sense sortir. Ni anirà a les conferències, ni a veure les cases colgadas, ni el museu abstracte, ni el temple budista.
Truca a l’Anna i la Montse. El teléfono al que llama está apagado o fuera de cobertura en este momento.
No sortirà, es quedarà fins a l’hora de sortida de l’AVE menjant cacauets salats del minibar. S’estira damunt el llit amb les sabates posades, engega el televisor per abstreure’s, fan una pel·lícula antiga, L’Home d’Alcatraz.
El Lancaster agafa un mitjó el gira del revés uns quants cops i en fa un niu per l’ocell. El Lancaster acaricia les entumides potes de l’ocell i l’encabeix a dins. El Lancaster posa el nou niu al prestatge.
Suposa que s’ha quedat adormit perquè el Lancaster surt de la cel·la i va cap a l’auditori d’on ha fugit per fer una mena de xerrada sobre la història de la ciutat de Cuenca, en Lancaster té una retirada amb l’home musculat del tren i de sobte se’l mira de fit a fit i li diu allò de girar cua.
Tot seguit tothom es gira i se’l queda mirant, ell se n’adona aleshores que és dins el somni, fins ara només havia estat un espectador, s’aixeca i comença a caminar enrere però tothom el crida pel nom, cada cop més fort.
El desperten els cops que algú fa a la porta, quan l’obre hi ha la recepcionista que diu l’escridassa fa més de cinc minuts per comunicar-li que hi ha un taxi a baix esperant-lo per portar-lo al sopar. Hi haurà d’anar per trobar-se amb la Montse i l’Anna, és una oportunitat per trobar sentit a tot plegat.
Es mulla la cara i el cabell i baixa per l’ascensor encoixinat on sona el I’m a like a bird de la Nelly Furtado en versió jazz, quan s’obren les portes hi treu el nas sigil·losament; la recepció és alleugeridorament deserta, s’adreça diligent cap a la sortida.
Les dues passes que hi ha entre la porta de l’hotel i el seient del taxi se li fan horroroses, però quan la porta es tanca i ell en baixa el polsador de bloqueig se sent segur. Olora la testosterona, el carajillo, el Rössly mal apagat, l’ambient de ràdio nocturna i solitària, de taller de calendari Pirelli, de coses de bugies i d’estàrters, del Fary i de cassets de benzineres. És feliç.
Però el conductor es gira. És una fabulosa pèl-roja que li somriu i posa l’intermitent i s’incorpora al trànsit. Un penjoll en forma de colom es balanceja per sota el retrovisor just damunt del Mamá no corras.
Entra al sopar mig marejat, es busca en les taules com si anés a un casament. No hi veu els noms de les seves companyes i tal com es pensava és l’únic home. Seu, remena amb la forquilla el còctel de gambes inapetent.
Les dones l’encerclen i l’ensumen, el fiten de dalt a baix, descaradament. Nota com alguna li frega l’esquena, els grupets l’assenyalen i riuen. Ara li demanen un selfie, una li posa el vi a la copa fins a vessar, de fons sona la Rafaela Carrà i la Maria Jesús amb el baile de los pajaritos de fons. I ja no pot més.
— Ja n’hi ha prou! – S’aixeca. La música s’atura, la coreografia dels colzes batent damunt les panxes també– No puc més, us prego que em deixeu, no sé què voleu, jo només he vingut a Cuenca pel congrés.
— A Cuenca??? — Fan totes les 10, 100, 1000 dones a l’hora.
— Sí, Cuenca. — Ell agafa la copa de vi i la beu fins a la meitat sense respirar, el silenci és colpidor, totes el miren — A Cuenca. Això no és Cuenca?
— Nooo – Tornen a respondre totes a l’hora i fan un llarg glop a les seves copes.– Això és Requena!
— Tu no ets el de la caravana d’homes? — fa una veu del fons de la sala – On són els altres homes? Quan arribaran?
— Caravana? Homes? Requena? — fa ell mig estabornit. S’acaba la copa — Jo no.
— Però tu on has vist les casas colgando aquí? — Torna a fer la veu del fons.
I totes espeteguen a riure, ressonant per tota la sala del restaurant, fent fimbrejar els vidres de les finestres, cloquejant desfermadament, com gallines.