Hi ha hagut un canvi gros. És l’únic que sé del cert. Jo abans no era mosca, però no recordo res més.
La finestra que hi ha damunt la pica de la cuina és la que dóna a l’est en aquesta casa, i per allà és per on el sol ha fet aparèixer els primers rastres de pols i pell morta que floten i es recargolen amb l’aire pel meu voltant de forma màgica. Allargo les meves noves extremitats per tocar-ho.
Abans he aconseguit desempallegar-me de la pell de larva i treure ales, potes i cos. Encara em fan angúnia les capes eixutes que em ronden pels ulls, tot un estol de membranes seques i escamoses que no hi ha manera de treure’m malgrat frego i frego amb les potes.
El temps passa diferent així, al cap d’una bona estona he fet el que seria el meu primer vol, que ha resultat ser un salt indecís i maldestre, i m’he arrecerat en un racó darrera la porta de la cuina. Ara des d’aquí veig tots els moviments dels humans a la casa. Apaguen un llum, dos. Nit.
Començo a acostumar-me a l’ambient de la cuina. Els humans entren i surten surten i entren, fan anar les mans per arreu; damunt marbres i taules, dins els calaixos i nevera, dins els armaris, es furguen el nas, es furguen els cossos els uns als altres, s’acumulen ajaguts davant la televisió. Es pentinen, rasquen, s’empastifen de colònia el coll i de nivea els colzes eixuts. És fàcil saber el que faran després d’observar-los una estona. Cada vegada que ells acluquen els ulls, jo faig anar les ales cinquanta vegades. Cinquanta. Veig els seus moviments a càmera lenta, quan comencen a moure la mà per esclafar-me ja he marxat. Tot i així són gegants, immensos. Apaguen un llum, dos. Nit.
He estat meditant avui. Hauria de buscar un propòsit en aquesta vida de mosca a banda de mirar, tocar la pera als humans, xuclar i volar. Sé que ara em veuen, parlen de mi, de que s’ha acabat l’hivern. Estic plantificada damunt la paret blanca, però no sé fer res més que revolotejar-la i tornar-m’hi a posar al damunt. Què vull de la vida de mosca? Què vol la vida de mi? Confinada de moment a la cuina d’una família que no sé qui són. Malgrat el que diuen sembla que a fora fa fred, i pel poc que sé no em convé. He de trobar una manera de ser útil en la meva curta existència. Perpetuar l’espècie? Aconseguir deixar de tenir por als humans? Sotmetre’ls? Avui han cuinat flam i he gaudit xipollejant en els basals de sucre ennegrit. Aleshores no he pensat en res. Ha estat més fàcil. Apaguen un llum, dos. Nit.
Els humans les pensen molt les coses? Tot el dia fent el badoc amb les cervicals contracturades i adolorides amb la mirada enlluernada pels mòbils. Em passejo damunt del baf de la cassola dels macarrons i ni em miren. Tenen nusos adolorits en l’espatlla i en el coll, en el cor, en el sexe, en la boca de tot allò que no es van dir ni es diuen ni es diran. Ni tan sols ara que estan ben tancats, atemorits per allò que no veuen i els mata. En això hi estem una mica d’acord, en la paüra a la mort. Però jo volo i volo, m’elevo i els veig del dret i del revés. Apaguen un llum, dos. Nit.
Avui ha estat un dia molt especial; He conegut un col·lega, és força enrotllat el tio, es veu que som germans també. Ens hem creuat voletejant i hem parat a xerrar de costat. A partir d’aquell moment tot ha estat intens i vertiginós, he notat el seu coratge. M’ha fet sortir de la cuina i hem entrat dins un bany. Ens hem divertit ensumant rastres de merda que ens ha col·locat força. I torna a volar, jo rere d’ell, voltes i més voltes, fins parar damunt del sofà, encara esbufegant. M’esclatava el cor dins el pit. Hem fet una competició de fregar potes que he guanyat d’escreix… quin tip de riure. Semblàvem dos malvats conspirant en un món manat per mosques. I torna a volar, volar i volar, fins que ens hem acomiadat, fins demà ha dit, també s’ho ha passat bé. He tornat a la cuina. Apaguen un llum, dos. Nit, no puc dormir tinc l’ànim sacsejada.
Ens hem tornat a trobar, en realitat l’he buscat i buscat fins que veure’l però no ha estat tant divertit. Potser hi tenia abocades masses expectatives després d’un dia com el d’ahir. Quan feia una estona que volàvem, ha frenat amb una giragonsa i ens hem aturat damunt el sofà, s’ha quedat mirant el balcó i com ballaven les cortines amb el vent. M’ha parlat de sortir. De coses que es poden fer a fóra; buscar cadàvers en descomposició, embrutar cultius per fer que es facin malbé, jugar amb muntanyes de residus, d’una mena de misèria per on t’hi pots passejar per damunt dels ulls i llavis. Però jo no vull sortir. Jo no puc sortir. No surten ni els humans a fóra. Ens hem cridat. M’he rigut d’ell i ell de mi. De rialles cruels i punyents. S’ha enlairat i ha desaparegut. La tarda s’ha fet de metall. Han estat a punt d’esclafir-me de tant que badava en els meus penediments. La vida és penediment? Aquesta angoixa que em trenca? Apaguen un llum, dos. Nit. Segona nit sense dormir.
He vist com ha entrat, on està, i ells no. Ho empudega tot i em sembla mentida que no se’n adonin. Era en la caixa de cereals, que ha corregut de mà en mà a l’hora d’esmorzar, era en el bric de llet i en les culleres i en el cafè. I després no s’han rentat les mans, mai ho fan i s’han gratat i han fet allò de tocar-ho tot, calaixos i nevera i portes i cabells i s’ho han furgat tot, tots. S’han acumulat i desacumulat i ja era tard. He vist com els corrompia, tot des de la meva paret blanca immaculada i aliena, fregant-me les meves petites i insignificants potes, a recer de tot. El sol fa una erupció tremendíssima que accelera protons, electrons i ions i entra de nou per la finestra rodejat d’un halo de pols il·lusionant que enceguen els meus ulls vermells. Tenso el tòrax i bellugo les ales cap a les cortines que branden eufòriques, a fora és primavera.