Un dels primers articles que vaig escriure aquí parlava del funcionariat de les idees. Finalitzava deixant anar el concepte «viure fàcil», que havia de desenvolupar en una altra ocasió. Doncs bé, avui no és el dia.
Avui elucubraré sobre un altre concepte que m’ha descobert una altra de les meves Mestres. Usuaris i participants. En tant a què? En tant a tot. A la vida, a l’univers i a tota la resta.
Una de les moltes formes de classificar a les persones pot ser fer-ho en «usuaris» i «participants». Els usuaris serien, com la paraula indica, usuaris de qualsevol cosa de la qual parlem. Aquelles persones que es limiten a consumir, gaudir o bé passar per, (d’)una experiència determinada qualsevulla.
Per contra, els participants serien aquells que no només passen a través de, sinó que a més en gaudeixen de forma plena. I no només això, sinó que es preocupen per entendre-la. S’hi impliquen. Sigui a nivell emocional, personal o organitzatiu.
A la nostra pell de brau, i m’aventuro a dir que arreu del planeta, el que més abunda és la primera classe. Ho podem veure –o viure, si som dels que participem– a tot arreu. En l’àmbit associatiu, sempre hi ha un màxim de persones que són les que ho fan tot, i una ampla majoria que es limita a fer acte de presència –en especial si hi ha piscolabis al final.
La cosa queda bastant més fotuda quan parlem, com en l’article que referenciava al principi, de la vida. Per alguna raó que no acabo d’entendre, hi ha molta gent que són simples usuaris de la seva pròpia vida.
Esperen que els hi donin tot fet i amb prou feines es preocupen per protestar i exigir si aquest punt primer, d’entrega de pack complet, no satisfà les seves expectatives.
Mental en tant a què participar de la vida d’hom requereix un mínim de coherència. I de treball, en tant a desenvolupar les idees, que dèiem. A prendre decisions. A involucrar-se en relacions socials amb altres persones que estan com nosaltres. A decidir si estirar i empènyer en el moment adient…
És ben cert, i després de l’apocalipsi ho estic comprovant cada cop més i millor, que qui quelcom vol, quelcom li costa. Fer coses és difícil. I quan hom es troba fent coses i rebent cops per totes bandes, comença a replantejar-se això de participar, i a optar pel pack prèmium i tal dia farà un any. Llavors cal decidir si les coses les fem per altri o perquè ens agraden i les volem fer.
Quan fa un parell d’anys parlava de «viure fàcil», no em referia a poseu-m’ho aquí, que no tinc butxaques. Això no és viure, sinó esdevenir un simple usuari. Per viure, hom ha de participar.
Però un cop es participa en –i de– la vida d’hom, es pot arribar, algun dia, a poder viure fàcil, un concepte que deixaré per una altra ocasió.