Un febrer de fred impertinent vam assetjar París amb l’ànsia de redescobrir pedres antigues amb ulls efervescents. Com si l’escalfor del cos pogués combatre la gebror de fora. Eren les èpoques de somnis low-cost, on el romanticisme suplia la butxaca. Lliscant per núvols carregats de son, vam endinsar-nos a la ciutat de la llum embolcallats de foscor densa. Un breu tast de coixí va ser preludi d’un cap de setmana que per curt havíem de fer compacte.

París es va llevar enlleganyat, estossegant i encarcarat. Amarat de te i de mantega. Esgotat de joie de vivre. I com si en aquell viatge ens hi anés retrobar la vida, ens vam abocar als carrers disposats a filar hores i teixir record.

Semblava de seda, però no ho era.

Obcecats, vam resseguir cada escaire intentant assaborir més enllà del perceptible. Els sentits, entumits, no responien; però seguíem. Transmutats en marbre immòbil, creuàvem mirades fugisseres cercant la desesperació en els ulls de l’altre. Fixant ninetes, gronxant-les en fred, allargàvem el moment de desxifrar qui dels dos seria més feble o menys tossut. Fins que la proposta de fer un cafè –no gaire estona– esmicolava l’orgull i la manca de pressupost. Tot just seure, la vida s’aferrava a la cadira en un intent desesperat d’evitar la perspectiva de tornar a sortir.

Semblava camí, però sense fi.

Poc després d’aterrar, els calfreds van fer en mi parada. Agafant el pinzell de les ocasions mudes, vaig pintar el tremolor d’irrellevant. No podia esguerrar el cap de setmana per reaccions fisiològiques absurdes. No va ser prou. Al tremolor persistent es fa afegir una fatiga incisiva que, irradiant del moll de l’os, convertia ungles i cabells en accessori dolorós.

Ancorada al cafè, no tenia pas esma d’atansar la tassa als llavis. Esguardava la ceràmica mentre intentava desxifrar el pes de la fragilitat. La realitat, virant feixuga en psicodèlia. En silenci, vam esgotar el cafè fins a fer-ne marro. Sotmesos a una vergonya resignada, vam pagar dotze euros indecents com qui s’eximeix del pecat d’encarar-se al fred. I vam prosseguir en rotació constant: tombant sense anar enlloc.

Fins a arribar a Orsay. O potser vas ser Orsay qui ens va trobar, ja no ho recordo. Oscil·làvem entre tortura i meravella. Quadre per quadre, arrossegant els peus a ritme de ramat i febre, ens vam capbussar en un mar d’impressionisme. L’art fet onada ens va empènyer fins a l’escull que guardava el secret: la joie de vivre arrecerada del fred, captiva dins un Monet.

Allà restava: solemne, silent, desbocada, innocent. Tibant d’un marc incapaç de sostenir el pes de tanta vida. Ja a resguard, s’exhibia com a tarda d’estiu: brunzit de grills, blat exuberant i roselles en ple esclat. Un prat afamat cruspint persones. Concretament, dues dones. Abillades amb barret i paraigua, fonent-se amb el paisatge, alienes a tot i tothom. Talment, com jo vers el món.

El contrast amb l’ambient inhòspit exterior enaltia el quadre com entitat de culte i veneració. Quina gran revelació. I així, en un modest intent d’aturar el moment, l’encís va discutir amb l’economia fins a acordar que una postal de 30×20 cm de cartó dolent faria d’humil mirall del quadre.

Semblava de blat, i ben nuat.

Sortint d’Orsay, la malaltia em va prendre possessió. Nemesi en acció. Una substància estranya va transpirar per tots els porus del cos fins a formar una imatge especular que no era jo, però s’hi assemblava (molt). Aquesta massa etèria va seguir passejant per les boires de París, mentre la feblesa romania dins la carcassa esquerdada en què m’havia convertit.

I em va engolir la nit.

Estar malalta no va ser excusa prou per avortar el pla traçat: ens vam dedicar a regar aquell any de descoberta amb un Priorat. La febre es va vestir d’embriaguesa fins que els antibiòtics van prendre relleu al vi. Em vaig adormir.

Semblava pou, brocal posat i sense fons.

Vaig despertar retornada a casa, amarada en un jaç de suor enganxifosa i vànova amarga. Baf de purga i eclosió. A trenc de llençol, ressorgia jo. Els ulls a mitja asta, feixucs de viure, cercant l’espurna romanent en un Monet. Vaig confinar els 30×20 cm del cartó fet vergonya en un marc de fusta dubtosa. De color de gos quan fuig, horrorosa. El conjunt impostat, un cop penjat, substituïa la memòria d’un cap de setmana de bogeria. Quina agonia. Amb el pas dels anys el marc es va trencar i per l’escaire obert es va esmunyir el record.

I el que semblava etern es va fer efímer.

Fins 13 anys més tard.

Era un dia de Maig, potser Abril. De cel pinzellat de blau i sol roent. Muntanya avall, el prat va difondre’s fins a mimetitzar el Monet dos segles enllà. Fonent-se amb el paisatge, alienes a tot, dues ànimes rialleres irradiant aquella joie de vivre a força de collir flors. Només llavors vaig entendre que havia estat bonic, tot i ser finit.

La nena està corrent pel camp.
La porta oberta, de bat a bat.
I ja ho sabia d’altres cops,
que quan l’obres ets un.
I ja ho sabia d’altres cops
que qui torna ja no ets tu.*

No he tornat a Orsay. No cal desgavellar el record. Tancat i mort.

Retornada a París, això sí, m’he afanyat a reconciliar passat i present fugint de culpa o lament. Disposada a escriure una vida vella amb paraules noves sorgides d’un altre diccionari.

I ara, quan no sé ni quin temps tenim ni com anomenar-te encara, et dibuixo als meus llavis i assaboreixo el tast de cada lletra que et configura. Aturo el moment, respiro entranya endins. Observo incrèdula aquest nou món.

I en la meva boca el teu nom, París es fon.

 

*Fragment de: ‘El Dolor de la Bellesa, Roger Mas’.